novembre 13 2012 Una foto

• Maputo

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Maputo.jpg

  Cada dia tinc davant una foto que posar en aquesta revista i que suposo sorprendria a molts dels que em llegeixen des de tan lluny. Cada dia camino per un món de mercats que fan olor de peix sec i en què una estranya vida s'escampa davant meu.

Avanzo y miro, avanço i miro des de la finestreta del meu cotxe. No porto el meu equip de fotos, només una petita Canon manejable per els meus temps i espais. Ja fa temps que vaig deixar de mirar el viatge, ja vida, amb els ulls del fotògraf que intenta plasmar la seva curiositat en certesa. En part suposo que he perdut la capacitat de sorpresa i en part intent no obrir la bretxa que irremeiablement comporta la càmera. Després d'una foto hi ha un llenguatge, el que demostra que no pertanys a aquest lloc. Ningú surt de casa cada dia i comença a disparar amb la seva càmera el porter de l'edifici, la senyora que ven el pa, als que esperen l'autobús i als despreocupats executius que creuen al teu costat amb un diari a les mans i un cable d'un mòbil penjant de la seva orella. No ho fas perquè no els veus. No hi ha foto de fer sense esforç, professió sense raó, no hi ha res.

La senyora que ven el pa és una africana estirada a terra amb pans que s'amunteguen sobre una rosegada tela

La peculiaritat aquí és que tota aquesta rutina és fotogènica. Ho és per diferent. La senyora que ven el pa és una africana estirada a terra amb pans que s'amunteguen sobre una rosegada tela a terra; el porter és un guarda que subjecta a les seves mans una fusta gruixut que li serveix de defensa, calça unes sabates espellats i vesteix uns pantalons i samarreta que es van podrir fa temps; la parada de l'autobús no existeix, és una esplanada enmig d'enlloc en què desenes de persones es fan un forat per entrar en un lloc en el qual hi ha desenes de persones ja aglomerades en una cosa semblant a una furgoneta; el triomfant executiu és un home que camina amb un vestit negre immaculat i unes sabates de pell florent i gruixuda. En ell no hi ha foto, n'hi ha en el seu entorn, en el mundo que atraviesa con paso firme tan opuesto a su figura.

Però no ho faig, no ho retrat. Em limito a veure-ho quan ho veig, que cada vegada és menys vegades. El contemplo des de les meves espatlles; cada vegada més vida i menys viatge. Cada dia tinc davant una foto que posar en aquesta revista i que suposo sorprendria a molts dels que em llegeixen des de tan lluny. Cada dia camino per un món de mercats que fan olor de peix sec i en què una estranya vida s'escampa davant meu. Ric a Domingo, meu venedor de tabac que s'ha comprat un plàstic blau, que donaria calor ja a zero graus i aquí ronden els 40, i en el que sua la seva taula de preus oficial que penja de la seva caçadora de cap de venda de tabac del mercat. Quan es va acostar al meu cotxe i m'ho va ensenyar i em va explicar el seu nou càrrec, amb una innocència que et fa enganxar a aquest lloc, tots els seus companys de vendes d'estraperlo es tiraven per terra de riure en una escena divertidíssima. Quina foto faràs aquí? Podries fer mil, però et perdries la realitat del moment en l'enfocament.

De sobte, veig una escena que ja vaig veure mil vegades però que em crida l'atenció: hi ha un home amb el cap ficat en una galleda d'escombraries

Avanzo y miro, avanzo y miro. De sobte, veig una escena que ja vaig veure mil vegades però que em crida l'atenció: hi ha un home amb el cap ficat en una galleda d'escombraries. Saco mi pequeña cámara de bolsillo y hago una mala foto. Després, en els següents quilòmetres que em porten a la frontera amb Sud-àfrica, On amb un dirigeixo, faig altres quantes males fotos. Per un moment trobo a faltar el meu equip amb l'objectiu 200mm. Per un moment tinc una certa necessitat de tornar a fer alguna foto decent d'un lloc que encara em continua sorprenent. Per moments trobo a faltar el fotògraf que fa dos anys i mig va arribar a l'Àfrica.