Veus de Somàlia: l'ablació
En
La porta de l'habitació 331 roman sempre tancada. Les infermeres eviten atendre un pacient que té el mal costum d'escampar la seva femta sobre la cara de qualsevol persona que no sigui part de la família. Obro la porta a poc a poc i comprovo que està adormit. A la banda del seu llit hi ha una nena que per la seva aparença no ha de tenir més de 12 anys. Vas veure un hijab negre que li queda una mica llarg i quan camina es el recull per no ensopegar.
Li pregunto per la persona responsable de l'pacient, l' 53 anys.
-Sóc jo- contesta.
-Ets la seva filla?
-No.
Surto de l'habitació i m'acosto a el control d'infermeria. Els recordo que una menor no pot estar a la cura d'un pacient. Un infermer somriu i em diu que la noia és major d'edat. No ho han pogut comprovar perquè no té document d'identitat, però ella assegura que té 18 anys.
La nena es passa el dia asseguda en una cadira a la banda del seu marit, que insulta i es caga al llit, i blasfema, i es mor i escup
A la nit arriben tretze membres de la seva família. No hi caben tots a l'habitació, així que fan torns per entrar. mentre esperen, xerren animadament al passadís. M'acosto a una de les dones i li pregunto per la nena.
-No és una nena -afirma-. És la dona del meu germà.
-Quants anys té?
-Uns trece- contesta orgullosa.
La noia no té pit, probablement no tingui encara el període. Es passa el dia asseguda en una cadira a la banda del seu marit, que insulta i es caga al llit, i blasfema, i es mor i escup, escup tota l'estona.
-Tinc por que Abdi es mori -em confessa la noia-. És molt bo amb mi, tinc sort d'estar casada amb ell.
Abdi morir. La nena va plorar com una dona.
II
Les dones de la 622 també són somalis. Em diuen a la nit, quan la resta dels pacients dormen, i em conviden a seure amb elles. Són comptadores d'històries experimentades, filòsofs, mares, nòmades. Les històries no tenen principi, són només filets de vida embullada que totes tracten de desembolicar en el present, en aquesta habitació d'hospital. Iman es queixa sobre la segona dona del seu marit.
-Es ho repeteixo cent vegades a el dia, nostre marit es va divorciar d'ella si no canvia d'actitud, però sembla no importar.
-Però això és bo per a tu, No? -preguntà-. Llavors series l'única dona.
totes riuen.
-No hi ha res de bo en ser l'única, tot serien problemes: més treball, més càrrega ... Imagina't haver de educar els nens sola!
Jo callo i segueixo escoltant. Em sento estranya en un món completament diferent a l'meu. No obstant això, tot acaba tenint sentit.
Halima parla d'una nena de set anys que no ha passat encara per la mutilació de l'clítoris. És la primera vegada que estic entre dones que defensen obertament la pràctica de la mutilació genital femenina. Em moc en un entorn d'activistes contra aquesta pràctica, que en la societat somali suposa molt més que l'extirpació de l'clítoris: es mutilen també els llavis menors i es cusen els llavis majors deixant tan sols un petit forat perquè hi passi l'orina.
Un dona m'explica que si el clítoris no s'extirpa durant la infància creix amb l'edat i acaba semblant-se a un penis
Una de les dones més grans m'explica que si el clítoris no s'extirpa durant la infància creix amb l'edat i acaba semblant-se a un penis.
-Has vist algun cas així alguna vegada?- li pregunto.
–¡Miles!- contesta.
«El clítoris hace que nos parezcamos a los hombres y que actuemos como ellos», em diu una jove
Una de les dones més joves m'explica que estar mutilades és el seu orgull, que es tracta d'una tradició centenària per la qual volen passar.
-El clítoris fa que ens assemblem als homes i que actuem com ells. No volem ser homes- aclareix.
Decideixo arriscar-me i els pregunto per les morts, les infeccions, el dolor, els traumes, la dificultat per parir en el futur, la manca de plaer en les relacions sexuals.
totes riuen.
-Tu ens veus amb algun trauma, nena?- em pregunta una dona gran.
Canvien ràpidament de tema. És tard i decideixo anar-me'n. El pacient de l'habitació de a la banda es queixa de les rialles.
-No sé si estic en un hospital o en una estació de matatus!- diu enfadat.
III
Zahra tenia nou anys i tota la felicitat de el món als seus peus. La seva família vivia a la frontera de Kenya amb Somàlia i posseïa desenes de camells. Vivia amb la seva mare i les altres dues esposes del seu pare. Passava les tardes jugant amb els seus germans, robant trossets de pa de la cuina i ajudant a la seva mare a preparar sabó líquid per a vendre-ho al mercat.
Per les nits, s'asseia amb les seves cosines majors, que li omplien les mans de flors de henna mentre parlaven de la vida. Se sentia major. Volia ser major i bonica com les noies joves de l'poblat. Era feliç en el col·legi. Un dia, la professora li va preguntar què volia ser quan creixés.
-Vull ser home -va contestar Zahra-. Vull ser home per viatjar molt i ser la propietària dels camells.
La professora li va creuar la cara abans de portar-la davant el seu pare, qui també va castigar a cops.
Quan la seva mare la va immobilitzar entre les seves cames i la fulla va extirpar el clítoris, Zahra va perdre el coneixement. Va perdre la felicitat
Les dones de l'poblat van decidir que havia arribat el moment de mutilar, de "purificar", a la nena. Li van dir que era hora que es fes més gran. Zahra es va aixecar contenta matí de la seva mutilació. Es va rentar amb pressa en un gibrell de plàstic i es va imaginar la llibertat que comportaria "ser adulta". Va imaginar la errancia. Va imaginar el viatge.
"Jo volia tenir un nen. 'La meva filla va a sofrir tant! Ho sento, ho sento, ho sento ... ", li repetia entre llàgrimes el seu nadó
Quan la seva mare la va immobilitzar entre les seves cames i la fulla va extirpar el clítoris, Zahra va perdre el coneixement. Va perdre la felicitat. Va perdre la confiança en la seva família. Es va tornar seriosa i va deixar de jugar. Es va condemnar a un avorriment irrevocable i les floretes de henna que adornaven les seves mans van deixar de ser somnis per esdevenir pur penediment.
Als catorze anys la van casar i va haver de deixar d'estudiar. Als setze, va donar a llum a una nena en un hospital de Nairobi. Va plorar desconsolada durant dies.
-Jo volia tenir un nen- repetia entre llàgrimes. "La meva filla va a sofrir tant! Ho sento, ho sento, ho sento ... ", li deia al seu nadó.
Comentaris (4)
Noeli
| #
Tremendo…sento ganes de plorar…
Contestar
Elsa
| #
Puff. Què barbaritat. Quina por dóna pensar que això passi avui, molt a prop de les nostres vides. I que els homes segueixin tractant a la dona com possessió seva, al seu gust, al seu antull. I que les dones es deixin. Lluna. Per què no es mutilen ells?
Contestar
G
| #
Molt bon article Maria, gràcies com sempre per compartir les teves vivències i obrir-nos els ulls a realitats que no coneixem o que veiem tan llunyanes i doloroses que preferim que ens rellisquin. Ànim!
Contestar
Alechics
| #
Els cafès com xerrar de les teves experiències se'ns acumulen, Maria.
Els mons paral·lels comptats a través dels ulls de dones com tu, enriqueixen l'esperit, desperten ments adormides i conformistes, i estimulen la contracció de cor.
Històries reals de la vida que hi ha fora d'una societat on l'aparença, el «postureo» y la pugna por acaparar seguidores en las redes sociales, existeixen, es desconeixen i no importen (no és el nostre problema, pensem). Fastastica narració articulant la teva passió per les lletres, la professió que exerceixes, tu defensa en contra de pràctiques difícils d'acceptar en un pensament occidental i contemporani, i sobretot, desde una mujer contando las experiencias de otras mujeres sin llegar a plasmar de forma literal tu opinión pero claramente dejas entre ver «tu aroma».
Orgullós i feliç, però cuida't.
Contestar