"Se't prohibeix cridar mentre reps fuetades i descàrregues elèctriques"

Per: Juan Ignacio Sánchez (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Les paraules Tuol Sleng no haurien de significar res per a gairebé ningú. Eren només el nom d'un institut del centre de la capital de Cambodja. Res noticiable, si no fos perquè entre 1975 i 1979 gairebé deu mil persones van ser brutalment amuntegades, interrogades i torturades fins a la mort en el deliri frenètic d'un règim autoproclamat comunista, el dels Khmers Rojos, entestat a netejar de la faç de Cambodja qualsevol rastre de capitalisme, encara que aquest no fos més que un títol de mestre o d'enginyer, o un disc dels Beatles trobat al saló d'un habitatge.

El general Pol Pot i els seus generals, amb el salvatge pretext de guanyar-se el favor de les superpotències russa i xinesa, van segar la vida, segons les últimes dades de l'ONU, de gairebé dos milions de persones, més del quaranta per cent de la població total d'un país en què, d'altra banda, la gran majoria dels seus ciutadans amb prou feines sabia escriure i llegir, i el major interès en els assumptes polítics era saber quan arribava el temps de recollir els camps d'arròs.

Tots els ciutadans que tinguessin un títol universitari van ser assassinats. I tots aquells que van tenir a veure amb l'anterior govern, i els propietaris de terres, i els que sabien llegir, i els que alguna vegada havien sortit del país, i els que vivien en ciutats o pobles que es van considerar, vés a saber per què, subersivos.

Trenta anys després, Cambodja exhibeix, a mig camí entre la vergonya i la memòria exemplificadora, les restes d'aquella massacre. El primer que impressiona quan un s'acosta a l'anomenat Museu del Genocidi és l'enorme collaret de filats que circumda el que haurien de ser la plàcida tàpia d'un institut més. El pagament d'un parell d'euros, un cop traspassat el llindar, el visitant entra a la sala dels horrors. XXXXX

Per començar, un gran cartell recorda el decàleg d'ordres macabres que rebien els recentment detinguts: "Contesta a totes les meves preguntes sense tractar d'eludir cap. Quan et faci una pregunta, contesta amb celeritat i no gastis temps a reflexionar. No facis res, només seu i espera les meves ordres. Si no hi ha ordres, estigues quiet. Quan et demani alguna cosa, fes-ho directament sense protestar. Mentre rebis fuetades o descàrregues elèctriques, prohibeix plorar. Si no compleixes totes les ordres, seràs castigat de nou i rebràs més càrregues elèctriques ".

Després comença la visita per les aules, que els militars van dividir en quatre mòduls. Els pavellons B, el C i el D es dividien al seu torn entre petites cel · les individuals que no tenien més de 0,8 per dos metres, a les plantes inferiors, i amplis espais per amuntegar multituds de presos comuns a les plantes superiors.

Quan els presos visitaven el pavelló A, podrien tirar-se l'tremolar. Segons els dibuixos i gravats que es poden veure a les parets, que van ser folrades amb vidres i suros perquè no se sentissin els crits del dolor, eren sotmesos a tota mena de vexacions. Les arrencaven els dits de les mans amb enormes tenalles, o els enfonsaven el crani amb maces, o els pegaven salvatgement contra el poltre que un dia va servir perquè els nens practiquessin en la seva classe d'educació física. Al final, tots acabaven confessant el que calgués: Si havien de dir que eren espies americans o que recolzaven l'aixecament capitalista, ho deien, encara que no sabessin què significava la paraula capitalisme.

La visita al museu talla l'alè a les legions de turistes occidentals, ignorants la majoria, que visitem Àsia amb la nostra motxilla a l'espatlla i tendim a mirar als asiàtics, en línies generals, tan amables senyors baixets que es fiquen amb ningú, que porten el seu pobresa amb una gran presència d'ànim, i que no interessen en absolut per res que no sigui el plat de menjar de cada dia.

A Tuol Sleng, rebatejat pel règim com l'Oficina S-21, se'ns obren de cop els ulls, i descobrim que no és veritat que hi hagi paradisos, i que la violència és patrimoni de tots els éssers humans. També aquí, a Cambodja, on un no pot imaginar, avui dia, ni com sonarà un crit. Fa por mirar els llits desmanegades de l'habitació en què s'aïllava als suposats líders de la revolució. O els elements que els botxins feien servir per les seves tortures sistemàtiques, o les fotografies de centenars de ciutadans terroritzats que semblaven pressentir ja l'infern que se'ls venia a sobre.

I, si encara queda coratge, a les onze del matí ia les dues de la tarda es va exhibeix un vídeo (a mig camí entre l'anglès i el francès) que respon amb fidelitat i enteresa al què, qui, quan, com i per què de la barbàrie dels Khmers Rojos. A mi se m'han quedat gravades dues imatges, però hi ha mil. La primera és la d'un grup de soldats que patrullava els carrers buscant dones boniques a les quals poder violar. Quan trobaven a una, li ficaven una granada a la butxaca, la detenien i la portaven davant els caps mostrant la magrana: "La trobem preparant-se per atemptar contra la revolució". I la segona és una altra dona que va ser assassinada perquè els khmers van trobar molt capitalista descobrir a la dutxa xiulant una cançó americana dels anys 50.

Dos milions de persones van morir en uns pocs anys, sense que la comunitat internacional intervingués. De fet, no va ser fins 1991 quan l'ONU va condemnar els atemptats dels Khmers Rojos. Pol Pot va morir sense ser jutjat, per desgràcia dels cambodjans-gairebé tots- que van perdre a algun ésser estimat durant els anys de bogeria comunista. Avui, Cambodja es reinventa i els joves, que són els veterans d'aquest país, es lliuren a la tasca de tenir molts fills i tractar de criar-los sans i sensats. I Tuol Sleng recorda a tots, cambodjans i europeus ignorants, errors en què s'ha de tornar a cometre.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Ana

    |

    no hi ha comentaris

    Contestar

  • ricardo

    |

    Glub. Esgarrifós, amic. Segur que Pol Pot tenia en ment les purgues de l'inefable Stalin i els seus col · lectivitzacions forçoses…

    Contestar

  • Maribel

    |

    Impressionant

    Contestar

  • Miss èxodes

    |

    Sí, a mi també em va marcar veure tot això. I Els crits del silenci, on un no deixa de trobar dents, ossos i robes velles per terra… pels milers i milers de persones que hi ha enterrades sota la terra que un trepitja en la visita…

    Contestar

Escriu un comentari