No sé si el cel del Gobi és més gran que altres, però és impossible cansar-mirant-. Un no se sent petit en el desert que gairebé va costar la vida a Marco Polo, sinó part d'aquest tot.
Aquests eren temps en què quan tornava a Europa escoltava a la gent queixar-se de tot. Alguns em deien que només els quedava jugar a la loteria i jo pensava que ells no sabien que la més important loteria ja li havia tocat: néixer a Europa.
Com no divertir-te en un país que li va inventar a Disney una pel·lícula per a nens que versa sobre la mort? Com no voler desxifrar un país que té volcans de nom impronunciable que són amants? Com no sorprendre't d'un poble que paga als músics ambulants perquè s'alegrin els seus menjars picants perquè els agrada plorar i riure alhora? Com no admirar un lloc que quan tremolen les seves entranyes veus més mans que runes?
Escalava una plana entre els 3000 i 4000 metres. Poden creure-ho? Com si el món pogués posar-se cap per avall sense que caigués res. El tren deixava anar fum i nosaltres vida. Des de la nostra finestra contemplàvem Els Andes i la seva estepa d'herbes de pluja i gents de pell adobada pel sol fred.
Els que no som d'aquí vam quedar una mica encisats amb aquests uruguaians. No tant per la seva capacitat d'anar corrent d'un treball a un altre o de saber teixir, fer coques, arreglar motors o ballar, sinó pel seu valor de portar al primer pla tot el que soni a comporta, desordre, caos o buit que tant atemoreix al món occidental.
El so del foc trenca el silenci. Està allotjat en una estufa quadrada de ferro. El foc és el cor de la llar mongol, la iurta o "ger", orgull i base del seu estil de vida.
Vaig viatjar a Mongòlia per mirar als ulls a aquesta gent que viu a 40 graus sota zero al mig de la plana, a aquesta gent que té tan poca inclinació a les coses que canvia la seva casa de lloc cada sis mesos.