No sé si el cel del Gobi és més gran que altres, però és impossible cansar-mirant-. Un no se sent petit en el desert que gairebé va costar la vida a Marco Polo, sinó part d'aquest tot.

Aquests eren temps en què quan tornava a Europa escoltava a la gent queixar-se de tot. Alguns em deien que només els quedava jugar a la loteria i jo pensava que ells no sabien que la més important loteria ja li havia tocat: néixer a Europa.

Com no divertir-te en un país que li va inventar a Disney una pel·lícula per a nens que versa sobre la mort? Com no voler desxifrar un país que té volcans de nom impronunciable que són amants? Com no sorprendre't d'un poble que paga als músics ambulants perquè s'alegrin els seus menjars picants perquè els agrada plorar i riure alhora? Com no admirar un lloc que quan tremolen les seves entranyes veus més mans que runes?

Escalava una plana entre els 3000 i 4000 metres. Poden creure-ho? Com si el món pogués posar-se cap per avall sense que caigués res. El tren deixava anar fum i nosaltres vida. Des de la nostra finestra contemplàvem Els Andes i la seva estepa d'herbes de pluja i gents de pell adobada pel sol fred.