A Namíbia les distàncies són pols. Es calculen a ull, o això compten a el menys que fan les aus quan travessen les llargues tàlvegs de fusta i sal amb la paüra de equivocar-se i arribar a un lloc. No hi ha temps a Namíbia, no és possible, no ho permeten els dies morts que sempre han d'arribar. I com fer llavors? "No hi ha manera, res es fa perquè res passi. Així ocorre tot ", ens contestaven uns ulls.

Sud-àfrica és molt desenvolupada, massa per les seves fotos amb amics en què ensenyar que el té un compromís moral amb la misèria i l'ahir. No hi ha tribus, ni carreteres de fang en què presumir que el cotxe es va quedar parat, ni barraques de canyís en les que s'acumulen vides sense aigua ni llum.

Un país que té molt de la meva imatge i el meu cor en aquest continent. Sempre em costa entrar i d'alguna manera mai em deixa anar. Ara també, per avaries, per compromisos i perquè Zàmbia mai sé del tot on acaba. south Luangwa, com ja ho va ser el parc del Lower Zambeze, aniran sempre amb mi, aniran sempre en el meu record d'Àfrica.

Un allotjament enmig d'una muntanya perduda de Malawi muntat per joves viatgers de tot el món. Un retir per viure lluny de tot, ajudar els altres i creure en la utopia que es pot viure en aquesta Laneta fora d'ell.