Era conscient d'estar a punt de viure un d'aquells moments en la vida que passaran a formar part de la llista d'inoblidables, inesborrables, etern. Com el primer petó. Com el naixement d'un fill. Com quan un veu per fi el Taj Mahal i no pot evitar que se li humitegi la mirada. I és que hi ha icones en el món als quals resulta impossible ser aliè.

Condemnades al seu país a ser explotades i humiliades, refugiades a Tailàndia i convertides en negoci per tots. Apàtrides sense terra que viuen de mostrar als turistes seus llargs colls "metal · litzats". La història de dues dones i un poble sotmès a la seva "bellesa".

Voldria donar les gràcies al noi raret que no es deia Nilson. I és que sovint, un contratemps et porta a una experiència infinitament millor al que tenies planejat. I broncearme estirada en una platja paradisíaca era un bon pla, però ser adoptada per una família filipina va ser infinitament millor. Gràcies com sigui et diguis.

Tenien històries tristes, moltes-famílies separades, pares morts, llogarets cremades, anys vivint amagats al bosc-, però les explicaven amb la naturalitat del que està parlant des de i sobre la seva pròpia vida. Estaven acostumats a això encara que per a res resignats. Al revés: aquell és un lloc en el qual, per sobre de tot, perdura l'esperança. No és un lloc trist ni derrotat.