Navegant el riu Napo: Amazònia en perill
Si alguna cosa ressalta en un mapa de Sud-amèrica és una enorme taca verda que ocupa gairebé la meitat d'aquest subcontinent. La Amazònia evoca imatges de perills i aventures en la ment de qualsevol viatger, un repte difícil d'evadir. Un s'imagina una selva espessa fins més enllà de l'horitzó, estranys animals, perillosos insectes, febres desconegudes i tribus aborígens que eludeixen la civilització. Tot això segueix sent cert, però també que el progrés de la civilització ha posat en escac a aquest gegant.
En el meu pas per Equador no vaig poder (ni vaig voler) oposar a la crida de la selva
En el meu pas per Equador no vaig poder (ni vaig voler) oposar a la crida de la selva. Sense dubtar-ho, adaptem el nostre recorregut per aquest país per tal de conèixer aquesta regió. Triem una part molt particular de l'Amazònia, la que es troba al peu dels Andes. El recorregut va començar a la ciutat de Banys que, amb els seus 1.800 metres d'altitud, es troben a mig camí entre l'altiplà i la plana amazònica. En aquesta interessant ciutat, l' riu Pastaza corre encaixonat deixant que la gravetat porti les seves tempestuoses aigües molt més avall, a la selva tropical. Deixem enrere al fumejant volcà Tungurahua seguint el camí que voreja el riu mentre admiràvem les cascades que queien des dels turons.
Mentre les corbes del camí no deixaven de zarandearnos, les muntanyes lluïen una vegetació cada vegada més frondosa. Finalment, quan el meu gps indicava 400 metres d'altitud arribem a una plana. Havíem acabat el nostre descens dels Andes. En deixar enrere l'asfalt el camí es va fer tan dolent que amb prou feines podíem avançar a 30 quilòmetres per hora. Vam trigar diverses hores a arribar Punta Ahuano, el lloc des d'on partia la canoa que ens portava a La casa del suís, un lodge que alterna els beneficis de la civilització amb una integració a l'hàbitat selvàtic.
Mentre la canoa avançava m'imaginava que alguns segles enrere un grup quítxua hauria colonitzat aquesta part de la selva, potser descendint de les muntanyes pel riu Pastaza
Quan deixem el nostre equipatge a la cabanya, sortim a explorar les rodalies, un veritable paradís per als amants de la natura. A la tarda ens van assignar un guia i una canoa per fer un recorregut molt més extens a la zona.
Mentre navegàvem les aigües del riu Napo el noi ens parlava de la regió. Era de família aborigen i el seu idioma matern era el quítxua, molt semblant al quítxua que es parla a l'altiplà andí. Aquesta ètnia, vinculada als inques, ocupa una petita regió de l'Amazònia (o Amazònia, com li diuen a Equador), ja que l'enorme majoria de la selva amazònica està habitada per ètnies lligades als indis guaranís. Els quichuas, si bé porten un estil de vida semblant a les altres tribus amazòniques, tenen un origen, una llengua i un aspecte físic molt diferents.
Mentre escoltava això recordava que el poblament de Sud-amèrica, uns 15.000 anys enrere, es va donar per dos vessants. Un grup va poblar cap al sud avançant per l'altiplà de l'oest del continent mentre que un altre ho va fer per les planes selvàtiques del centre i est de Sud-amèrica. Fins al nord i centre argentí es noten aquestes dues vessants, ben diferenciades, que van habitar el sud d'Amèrica. Mentre la canoa avançava m'imaginava que alguns segles enrere un grup quítxua hauria colonitzat aquesta part de la selva, potser descendint de les muntanyes pel riu Pastaza, el mateix camí que havíem recorregut nosaltres.
La immensitat de selva es perdia en l'horitzó. Vam fer silenci i deixem que arribessin a nosaltres els seus sons
Ens vam aturar en un revolt i d'un salt baixem a la costa Barrosa. Iniciem una caminada en la qual ens aturàvem cada tant perquè el noi ens mostrés plantes i arbres autòctons i ens parlés de les seves particularitats. Un arbre que camina, una diminuta granota verinosa, l'amagatall d'una enorme aranya, fulles amb poders curatius o al · lucinògens ... Davant nostre passaven meravelles de la selva que mai haguéssim notat si no ens acompanyava un guia idoni. Al cap d'uns 40 minuts arribem a un punt alt des del qual teníem una vista espectacular. La immensitat de selva es perdia en l'horitzó. Vam fer silenci i deixem que arribessin a nosaltres els seus sons. Al lluny em va semblar escoltar un udol de mico. "Hi ha molts animals?", preguntar. La resposta em va sorprendre: "Queden pocs."
Mentre continuàvem en la canoa, rumb a un refugi d'animals, el guia em va explicar que la caça estava delmant a la fauna del lloc. "Tot i que està prohibit, la gent de la zona caça ". Si bé la població vilatana s'havia acostumat a consumir els animals de granja que ells mateix criaven, en les seves tradicions seguia molt arrelat el costum de menjar animals salvatges en certs esdeveniments. "Micos, ocelots, mandrosos ... tots tenen una manera especial de ser cuinats ". Això em va fer recordar una frase de gaucho argentí que diu: "Tot bestiola que camina va a parar al asador". La població de la zona havia crescut molt en els últims anys, de manera que els animals de la selva eren cada vegada més difícils de trobar.
A Equador el principal perill era un altre: el petroli. Acabaven de trobar petroli a la selva equatoriana
Ja de tornada a la casa del suís, em vaig quedar pensant en aquesta fabulosa selva amazònica i les amenaces que la aguaitaven. Per haver viscut en Brasil sabia que allà l'agricultura i la recerca d'or eren els principals motius pels quals milers de quilòmetres quadrats eren desforestats anys rere any. Però a Equador estava llegint que el principal perill era un altre: el petroli. Acabaven de trobar petroli a la selva equatoriana.
L'endemà teníem una interessant baixada pel riu Napo, però no en canoa ni en pot, sinó surant ... en un pneumàtic! Als francesos que ens acompanyaven els preocupaven les piranyes, però a mi m'interessava saber per què les aigües del riu Napo eren tant més calents que el Pastaza que ve de les muntanyes. El guia em va explicar que la conca del Napo és tot sencer, Amazònia, on poques vegades la temperatura baixa dels 30 graus. ¡A l'aigua!
L'endemà teníem una interessant baixada pel riu Napo, però no en canoa ni en pot, sinó surant ... en un pneumàtic!
Mentre ens deixàvem portar per les aigües, desfilava davant nostre la imponent selva. La meva ment va tornar sobre la principal amenaça d'aquesta zona. Pel que havia llegit, l'explotació del petroli selvàtic no només implica el desmunt de llarguíssims carrerons per on corren els productes ... Això és el de menys! El veritable drama és que els oleoductes sempre tenen petites pèrdues que, a la selva, poques vegades són ateses. Aquests vessaments es van acumulant formant llacunes negres que no només impregnen la napa sinó que, molt pitjor, troben el seu camí cap a algun rierol i, d'allà, als rius principals.
Per un segon, la meva ment em va fer imaginar que surava davant d'una costa marcada per una franja negra on els corbs marins costaners morien empetrolados. Per sort, res d'això era cert i, flotant i flotant, vam tornar a la casa del suís.
Els dos dies havien passat rapidíssim i ja la canoa del guia ens deixava a l'embarcador on havíem deixat el cotxe. Mentre m'acomiadava em va venir al cap una frase d'un viatger: "Vam estar prou temps per saber tot les meravelles que ens estàvem perdent."
En posar la interlocutòria en marxa vaig tornar a pensar en el petroli i en com per uns seva troballa és una benedicció i, per a altres, una maledicció.
I els meus lectors ... què opinen? És la benedicció maledicció?
