Pic dels Monjos: el mirador del Midi D´Ossau
Les estacions d'esquí ploren a l'estiu l'absència de neu. El seu paisatge és igualment bonic, però sense el blanc hivernal els telecadires, arrossegaments i canons d'innivació artificial resulten grotescs, com resignats a la letargia dels mesos d'estiu. No obstant això, per al muntanyenc, les estacions són sempre un punt de partida per caminar cap als cims properes. En Astún, al Pirineu de Huesca que limita amb França, reptem al sol un matí de juliol per dirigir-nos al Pic dels Monjos (Pic Des Moines), ja al país veí, encara que a pocs metres de la frontera.
Des Jaca, s'arriba a penes 25 minuts al Port de Somport i, abans d'arribar al lloc fronterer, es pren una desviació a la dreta en direcció a Astún. Un quilòmetre després, el millor és tornar-se a desviar, aquesta vegada a l'esquerra, per una carretera que guanya alçada fins a l'aparcament dels apartaments de l'estació, on deixem el cotxe. Salvat el riu que baixa per un barranc al final de l'estacionament, a l'esquerra del telecadira de Truites (a l'estiu està en funcionament), que puja fins l'ibón (llac de muntanya) del mateix nom o d'Astún, parteix un sender que remunta el barranc de Escalar per la marge esquerra del riu.
Sense el blanc hivernal els telecadires, arrossegaments i canons d'innivació artificial resulten grotescs, com resignats a la letargia dels mesos d'estiu
Al principi, la pujada és molt empinada i es guanya alçada molt ràpid (cal salvar 650 metres de desnivell des de l'estació fins al cim del pic). Convé dosificar per anar escalfant els músculs. Salvat l'empenta inicial, el camí se suavitza i discorre estesa fins als ziga-zagues de la part final del barranc, inusualment esquitxat de geleres tenint en compte que estem a les portes d'agost. Neu sempre hi ha al Pirineu, però jo almenys mai havia vist tanta a l'estiu com aquest any. Pugem a bon ritme i en 35 minuts arribem a l'ibón d'Escalar (o de les Granotes), per sobre ja dels 2.000 metres d'altitud, en les aigües es difumina el blanc reflex de les geleres que el circumden.
El ibón, de fredes aigües que desaconsellen el bany (encara que sempre hi ha algun valent disposat a donar-se una capbussada), s'envolta per la dreta, per un camí ben marcat que passa per sota la pista que porta a l'ibón de les Truites. Ara, de nou toca pujar fins a arribar al coll dels Monjos, línia fronterera entre Espanya i França. La part final està plena de neu, encara que no calen grampons ja que està tova i és fàcil obrir camí (sense oblidar, això sí, que sota els nostres peus discorre el torrent del desglaç que alimenta d'aigua del estany). Sense arribar al coll, ens desviem a l'esquerra per enllaçar amb el camí al Pic dels Monjos després de remuntar a la brava una pujada herbat, castigats ja pel sol del migdia.
Les fredes aigües del llac de Escalar desaconsellen el bany, encara que sempre hi ha algun valent disposat a donar-se una capbussada
Des d'aquí, les vistes comencen a compensar l'esforç, sobretot quan descobrim davant nostre la mola de roca del De Midi d'Ossau (2.884 metres), el gegant del departament francès dels Pirineus Atlàntics. Les valls d'un i altre costat de la frontera es van obrint al voltant de nosaltres a mesura que avancem en direcció al cim, un penyal desaconsellable per a persones amb vertigen (que farien millor a quedar-se al collet situat sota el cim).
El camí està marcat, fins i tot amb algun fita de pedres que un altre, però desapareix quan es tractar de grimpar entre les roques. Eviteu la temptació de desviar-se cap a la dreta, doncs el tallat és considerable i les possibilitats de enriscarse, evidents. Després de salvar a uns passos força aire, en els quals basta un poc de prudència per sortejar una ensopegada, arribem al cim del Pic dels Monjos (2.349 metres) a l'hora de l'Àngelus (una hora i quart des de l'aparcament d'Astún).
Després de salvar a uns passos força aire, en els quals basta un poc de prudència per evitar una ensopegada, arribem al cim
La panoràmica de 360 º, amb el Midi vigilant, és espectacular. Tres francesos reposen forces al cim, el mateix que fem nosaltres durant tres quarts d'hora que espanten tensions i alliberen rutines. Als nostres peus s'escampen centenars de geleres i diversos estanys, entre ells els de Ayous i de les Baques. Es distingeixen amb facilitat moltes cims del Pirineu, com el Castell de Acher, línia Hosa, o la imponent cara sud dels Inferns, i els voltants Garmo Negre i Argualas, tots per sobre dels tres mil. El formatge i la llonganissa, el pernil i la fruita seca, passen de mà en mà en un dinar privilegiat en el qual fins i tot hi ha temps de penjar algunes fotos al Twitter.
De retorn, els passos més complicats resulten ara senzills, a la vista del desnivel, i molt aviat arribem al coll i, minuts més tard, l'ibón d'Escalar, ara més concorregut (tot just una dotzena d'excursionistes, per ser exactes). Després de descendir el zig-zag, i quan arribem a l'alçada de la llera del riu, es pot optar per creuar-lo i tornar a l'estació per la marge dreta. Nosaltres preferim seguir el mateix camí pel qual hem pujat, que en la part final obliga a treballar als genolls uns minuts.
Una hora després de deixar el cim arribem al segon objectiu del dia: una gerra de cervesa en una terrassa
Finalment, una hora després de deixar el cim arribem al segon objectiu del dia: una gerra de cervesa a la terrassa d'un restaurant d'Astún, colofó ineludible a qualsevol esforç físic a la muntanya. Comença a ploure quan ens acomiadem d'aquest paisatge hivernal nu de neu i esquiadors, mentre una paellera escampa l'aire del Pirineu l'inconfusible aroma a arròs de xiringuito de platja.
