El Carib colombià no és un mar, no cal aigua. Gabriel García Márquez va dir: “En aquest continent de l'Amèrica Llatina hi ha un país que no és de terra, sinó d'aigua, que és el Carib”. I a mi el Carib em sembla que va començar quan vaig travessar uns aiguamolls, i el cel es va netejar de pols, i les altes muntanyes van quedar enrere i el mar estava encara molt lluny. Ho vaig veure en algunes cares que no esperaven res al costat del camí, i en dues palmeres, i en què vaig sentir que feia olor de guaiava en un lloc on només s'ensumava el tub d'escapament dels camions. He de ser a prop de Macondo, pensament, i llavors vaig arribar a Santa Cruz de Mompox.
No feia calor sinó que feia mal el sol fins quan estaves a l'ombra. “Mompox no existeix. De vegades somiem amb ella, però no existeix”, diu Simón Bolívar a l'obra de García Márquez “El general al seu laberint”. Per nosaltres Mompox es divideix en dos: el cel i el riu Magdalena. Tots dos semblen secs aquesta temporada en què res perdura humit i el vent espera quiet. L'obra de Gabo està estampada d'aquest lloc.
Aleshores em vaig fixar en una barcassa. Un d'aquells vaixells que travessaven Colòmbia, des del mar fins a les entranyes de les muntanyes, i que és un record que porta anys a la meva memòria sense haver-lo vist. “Era inevitable: l'olor de les ametlles amargues sempre li recordava el destí dels amors contrariats”, comença “L'amor als temps del còlera.
És la història d'un amor impossible que acaba amb una parella pujada a aquell vaixell que jo tenia al davant: “I fins quan creu vostè que podem seguir en aquest anar i venir del carall?, li va preguntar. Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia cinquanta-tres anys, set mesos, i onze dies amb les nits. –Tota la vida -va dir.” Així acaba l'obra, amb ells per fi atrinxerats del món sobre el vaivé de les aigües.
Ens pugem a aquella barcassa amb el dubte de desmuntar un mite. Anàvem dos estrangers i dotze colombians. Em vaig estirar en una hamaca i em vaig posar a mirar el cabal. Uns homes lluitaven per baixar una moto d'una barca i pujar-la per un terraplè. Un bernat pescador es mullava els genolls. Uns pescadors llençaven les xarxes a un riu del qual no semblava brollar ja res. I llavors es va escampar Macondo entre les velles taules del pot.
Ens parlaven els uns i els altres. Una família, tots de la localitat del Banc, ens van parlar no com si ens coneguessin, sinó amb la certesa de voler fer-ho. “De vegades el vaixell encallava fins a quinze dies en un banc de sorra. Ningú es preocupava doncs la festa seguia”, recorda Márquez a la seva biografia “Vivir para Contarla” dels seus trajectes d'adolescent camí de Bogotà pel Magdalena.
“Posi música el meu nen, que això sembla un velori”, va cridar llavors una dona de Medellín d'ulls blaus, riure víric, i veu i malucs gruixuts. Tots acabem ballant, sense parar atenció a les aus oa les tasques dels riberencs. El món es va esbandir tot, sense que cabés res més, en un vaixell on tot ja era possible.
“Què els sembla García Márquez? Per això vaig venir aquí”, pregunto als companys de gresca. “Un geni. Però hi ha molta gent que no té estima perquè li molesta que no va voler tornar a viure aquí”., m'explica Esteve, veí de la propera població d'El Banco.
Ser profeta a la teva terra és complicat, pensament. “El que passa és que jo fa temps vaig deixar de preocupar-me per això perquè… hi va haver una època en què es considerava una traïció no viure a Colòmbia, i jo tenia sempre una resposta: a qualsevol lloc del món on jo estigui, jo estic escrivint una novel·la colombiana. Perquè a més jo sóc tan refractari que tinc la impressió que tots els viatges i tots els llocs on he estat, no han influït per canviar-me per res. Jo sóc tan cru com quan era a Aracataca", va dir en una entrevista Gabo.
Els meus amics colombians, el país té aquesta capacitat de fer amics de cinc minuts que no tornaràs a veure, els agradava el farcit, les seves cançons i els seus ídols que s'hi van quedar, en aquesta terra, compartint escenaris i tavernes. “Cent anys de solitud no és més que un farcit de tres-centes cinquanta pàgines”, va explicar en una ocasió García Márquez.
Baixem del vaixell amb l'amistat intacta, fèrria i per estrenar ja per a la resta de les nostres vides, quin luxe és viatjar per llocs on passa això, i descobrim que Mompox és igual de bell de nit que de dia. Els seus fanalets il·luminen façanes de colors, les finestres enreixades s'envalenteixen i s'obren sense por a la canícula, i el Magdalena seguia quiet al?esquena d?un passeig fluvial entre porxos i les restes d?un temps mort en vida. Mompox té una plaça i església andalusa, on es va rodar el film “Crònica d'una mort anunciada”, i una frontera que divideix dos mons. Perquè el Mompox colonial són dues quadres ia l'esquena creix una ciutat lletja que el turista ignora.
El turista ignora això, o el caricaturitza com una cicatriu pròpia. Gabo el decorava per enganyar el lector. “Mompox no existeix”, penso jo com Simón Bolívar quan deixem sense voler marxar aquest fabulós poble.
Macondo ja quedava molt a prop. A unes hores de cotxe i un tall de carretera. A prop del llogaret de Las Tinas un vehicle que circulava a alta velocitat ha matat un nen aquest matí. Una mort que es repeteix, criden els habitants de les casutxes magres que envolten el lloc de l'accident, mentre porten amenaçadors matxets i col·loquen troncs sobre l'asfalt. Exigeixen que vingui l'alcalde, que vinguin les autoritats a lliurar-los de tant cadàver, i segresten durant hores desenes de cotxes encallats entre la seva ràbia. Ningú arriba, i es negocia que anem passant de deu a deu els vehicles per ordre d'arribada. Estem a la primera quota i ens acomiadem pagant 10.000 pesos colombians (3 EUR) mossegant, i llançant un “sort” als ulls enrabiats de persones que desxifren una paraula que no els pertany. “En aquest temps la Justícia no es fa amb papers, es fa a trets”, va escriure García Márquez a “La Mala Hora”.
Per fi arribem a Aracataca. Descobrim que Macondo és un vesper de motos dins un forn. No fa calor perquè la calor no permet que res es faci allà a aquesta hora. “Macondo ja era un paorós remolí de pols i enderrocs centrifugat per la còlera de l'huracà bíblic”, és l'última referència directa que en fa García Márquez abans que desaparegui per sempre.
Aparquem davant de la casa dels avis on va néixer Gabo, la casa de Macondo, avui un museu. Porto el llibre que vaig escriure fa onze anys, El Macondo Africà, per donar-lo al lloc al que pertany. El meu llibre parla d'Àfrica, i de la certesa que vaig tenir allà que Macondo és com diu Gabo “un estat d'ànim que permet a un veure el que vol veure, i veure'l com vol”. Deixo el llibre amb cert vergonya, amb la sensació que aporto una cosa molt petita a una cosa molt gran. Macondo és pàtria de les lletres. I aquí, davant la seva envergadura, som tots un tafaner.
Xerrada amb Donald Ramos, encarregat de les visites. Coneix tan bé l'obra de Gabo, se sap tan de valent Cent anys de Soledat, que em deixa anar frases i descobreixo que un llibre que vaig llegir diverses vegades l'he de llegir de nou. Ell lluita contra la desmemòria de tot aquell món que s'agita allà fora i per al qual Macondo és només l'edifici de les visites. “Avui la generació que s'està formant sabrà que Aracataca és Macondo. Ensenyem als nens que Aracataca és García Márquez. Però potser si els pregunta avui a deu persones avui si perceben que Aracataca és Macondo no li donaran una resposta com a correcta”, em reconeix.
“El poble ho havia visualitzat quan vaig tornar a Aracataca amb la meva mare (...) Vaig decidir trucar-lo amb el nom que sens dubte coneixia de nen, però la càrrega màgica del qual no se m'havia revelat fins aleshores: Macondo”, va escriure Gabo. Macondo era el nom d'una plantació que ell va veure des del tren.
Dins la casa museu hi ha un immens ficus al centre. García Márquez no mentia, mirava. L'arbre, un castanyer al text, en què José Arcadio Buendía va acabar lligat amb la ment anada, i en què Aureliano Babilonia desxifra els pergamins del gitano Melquiades, és el símbol del final de l'obra.
“El primer de l'estirp està amarrat a un arbre ia l'últim s'ho estan menjant les formigues”, diu la profecia d'un manuscrit que acaba així: "No obstant això, abans d'arribar al vers final ja havia comprès que no sortiria mai d'aquell quart, doncs estava previst que la ciutat dels miralls (o els miratges) seria arrasada pel vent i bandejada de la memòria dels homes a l'instant que Aureliano Babilonia acabés de desxifrar els pergamins, i que tot allò escrit en ells era irrepetible des de sempre i per sempre, perquè les estirps condemnades a cent anys de solitud no tenien una segona oportunitat sobre la terra".
Sortim de la casa, vam anar a peu fins a la casa del telegrafista i les oficines de la United Fruit Company; creuem amb el nostre cotxe per davant de la vella estació de tren, per la qual anava i arribava el banana, i no resistim la temptació de baixar-nos i caminar pel seu vell anden.
Tornem al nostre cotxe. Assegut aquí, darrere una altra llarga fila de camions que ens havien de portar fins a Santa Marta primer i dies després fins a Cartagena de Indias, vaig posar una mica de música i vaig somriure. Vaig estar a Macondo. I vaig entendre que tot aquell univers que havia travessat aquells dies era només un viatge per la memòria.
I vaig recordar amb pena l'anècdota que explica el fill de Gabo, Rodrigo García Barcha, al llibre “Gabo i Mercedes: un comiat”, en què narra que el seu pare, ja vell i amb Alzheimer, ullejava “Cent anys de soledat” amb estranyesa i fascinació i els preguntava: qui ha escrit això?
