Per a algú que fa més d'onze anys va publicar un llibre titulat “El Macondo africano” aquest viatge, tantes vegades posposat, tenia alguna cosa especial. I va ser més especial del que intuïa quan vam arribar a aquella ciutat amb estiu en deute…
Sortim de Bogotà amb cotxe, aquesta urbs que Gabriel García Márquez (Ancià) defineix com “el plugim etern de la ciutat més trist del món”, camí de Macondo. Plovia, va ploure, tots aquells dies entre el 24 i el 27 de juliol d'un cel sec. Hi ha urbs que et semblen millors per viure que per visitar-les. Amb la capital de Colòmbia passa això. Pujat al turó de Monserrate, contemplant el 3152 metres sobre el nivell del mar la ciutat, res se salva que no siguin els records. I aquests necessiten temps.
La primera parada és Zipaquirá. “Les mines de sal, que els espanyols van trobar vives, eren una atracció turística els caps de setmana, que es completava amb la sobrebarriga al forn i les papes nevades en grans pail·les de sal”, escriu Gabo a les memòries “Viure per explicar-la”. Ell va passar allà la seva adolescència mal estudiant al liceu d'un lloc que per a algú que baixava del Carib no és que no li semblava la seva pàtria, és que no li semblava el món.
Nosaltres visitem aquestes mines convertides avui a la Catedral de la Sal. Entrem amb desconfiança i sortim amb dubtes. No som creients, i allà dins, entre ombres i llums tènues de colors, entre estàtues i creus, vam voler creure.
García Márquez recordant els seus anys a Zipaquirá va escriure el següent: Aquelles terres altes formaven part d'una cultura colonial: solemnes, grisos i molt fredes… se sentien com un altre país”. I tenia raó. Nosaltres no ho sabíem, ni ell tampoc que creuava aquelles muntanyes amb presses entre la pàtria del Carib i el fred d'una capital estrangera del seu país., però a les següents jornades ens endinsem a Espanya. Allà, entre Els Andes, amb els seus pobles ibèrics oblidats de la ferida d'amor i odi incurable que és la mare pàtria. "La idea que Espanya es torni europea... És com si la mare d'un s'adormirà a una altra casa", va dir l'escriptor quan des de Madrid es va decidir saltar a veure que hi havia darrere els Pirineus per primera vegada a la seva història. Espanya és Amèrica, com que els nostres avantpassats són nosaltres i estan per aquí regirats en gens i ossos amb els seus encerts i els seus errors.
Villa de Leyva és bella, molt bella. Arribem un dilluns, i això ens va treure l'enorme turisme que sembla que arriba des de Bogotà els caps de setmana. Així que Villa de Leyva ja no només era bella, era accessible i sencereta per a nosaltres que anàvem inquiets per un poble envoltat de cims, amb els seus carrers empedrats, els seus murs emblanquinats i la seva plaça tan castellana que ressonen Lope i Quevedo, Sant Joan de la Creu i Machado… Això no és Macondo, és llengua, i sense ella Macondo seria una altra cosa. "La vila va ser fundada oficialment el 12 de juny de 1572 pel capità Hernán Suárez de Villalobos, sota les ordres d'Andrés Díaz Venero de Leyva, qui era el primer president de la Reial Audiència del Nou Regne de Granada”, diu la història d'aquesta vila.
I aquí es va quedar, quietud, contenint el singlot perquè ningú la modifiqués amb la xingadera dels nous temps. Ho va aconseguir.
D'aquí partim amb cotxe per carreteres que serpentegen muntanyes. Llargs senders de camions de passar un a un entre valls verdes. Ritme lent, paisatge captivador, una parada per menjar els famosos gelats de nabius, laa sensació que no avances res perquè sempre t'espera un camió igual després. Requereix temps i paciència el cotxe. Hi ha recompensa.
La localitat de Barichara apareix com una sèrie de costes empedrades que s'enreden com a tobogans. Nosaltres ens allotgem a Terrablau, un hotel a deu minuts a peu del centre. És probable que sigui un dels allotjaments amb més encant que hem estat. Gairebé costa desvetllar el secret, com si mereixés quedar-se en un calaix per si algun dia torno. I vull tornar.
Barichara és un dels pobles més bells que he vist, no a Colòmbia sinó al món. És gairebé perfecte. Amb les costes costerudes, el seu empedrat i teula, les seves vistes a un canó infinit des del mirador del Salt del Mico amb els peus penjant dels núvols, plaça i església on esperar la nit amb una cervesa, i el seu cementiri convertit en panteó d'art amb les tombes tallades en pedra. En algunes van cisellar un instrument de música, una màquina de cosir, unes eines o un barret. I aquests morts semblen vius, útils, incapaços de marxar del tot amb les seves tasques en deu.
El segon dia vam decidir fer el vell camí real des de Barichara a Guane. És un vell sender empedrat dels indígenes guane que talla la vall. Es baixa primer un turó, i després es camina entre tanques de pedra i un camp en part. Sis quilòmetres de muntanya per arribar a una localitat tan bella com la d'origen, ho sento (la foto de portada), amb els seus carrers encara de sorra, però les mateixes cases colonials, una petita plaça de les de xerrada entre veïns i una bonica església amb el sostre artesanal de fusta.
Allí trobem una jove, amb el seu fill al pit i la cara somrient i amabilitat colombiana, que havia viscut feliç, ens va dir, a Madrid. Era alegre, i se n'havia anat amb la parella a obrir un restaurant, Preciós, en un lloc ple d'absències. Vam menjar una causa llenya de les que es mengen a El Callao. Un espai cuidat i obert, com la propietària, on menges a casa teva d'altres. I Guane entens que és una joieta de pols i roca per refer, i en un tuc tuc tornes a Barichara enfilant-se vent.
Aquella nit vam sopar en un restaurant molt famós, Elvia, d'aquells que cal reservar amb antelació. Nosaltres no ho vam fer, però ens van oferir una taula entre la barra del bar i la caixa de pagaments que acceptem, com hauríem acceptat menjar a les escales. I vam menjar coses tan riques, i ens van tractar de nou tan bé, que aquella nit vam dormir desperts perquè la digestió fos lenta.
Ens vam ser fotuts de Barichara, sense voler marxar, però és complicat ia viatjar com es viatjava abans, prenent decisions i afegint després dates. Partim per a Girón, una localitat a mig camí de Macondo. Vam entendre que aquella era l'última parada abans de carregar contra el Carib, l'última empremta colonial de les muntanyes on paràvem.
Era un viatge de quatre hores de cotxe. En el trajecte ens va aturar una retenció d'educació vial. Un jove va tocar la finestreta, i quan ja treia jo els passaports ell, azorat, ens va dir: "No, no necessito documents, això és per ensenyar a la gent els riscos de la carretera". I dos minuts després, això de la carretera ens importava un carall i vam celebrar el triomf d'Espanya al Mundial i el nostre comú sentiment madridista. No hi va haver multa, ni va haver demanat de res, hi va haver un “Hala Madrid” de comiat després de cinc minuts de disseccionar tots dos els fitxatges i convèncer-nos que aquesta temporada hi haurà collita. Es viatja amb la gent, i Colòmbia és un lloc de gent encantadora. He viscut a moltes parts i he après a valorar l'amabilitat per sobre de moltes coses que abans em semblaven més gruixudes.
Arribem a Girón ja gairebé capvespre. El centre històric està envoltat de caos de persones i cotxes. Era preciós, no al nivell de Barichara i Villa de Leyva, però sí una perfecta parada per acostar-se a Macondo. Però es va desencadenar una tempesta bíblica, i ens refugiem en una església primer, on el capellà feia missa i al fons ens amuntegàvem els que no portàvem paraigua simulant precs. Després, com no parava, vam córrer entre bassals i ens vam ficar en un bar amb la seva terrassa donant a la plaça a veure com dos adolescents amenaçaven de començar a estimar-se sota una aixeta i, entre tants intents, es van acomiadar calats i amb una abraçada tendra. Quan va escampar una mica, sopem en un molt mal restaurant amb una bonica terrassa al costat del rierol. Sonaven cançons de la ràdio de la meva infantesa.
Aquella Colòmbia colonial i aquells paisatges que vam descobrir des del cotxe aquestes jornades no els esperàvem. No així, no tan bells, i no em va quedar més remei que escriure a alguns amics que ja havien estat aquí un missatge: Per què no m'havíeu parlat de Colòmbia abans, cabrons?
I aleshores encara no sabíem que ens quedava per descobrir la mentida de Mompox…
PD. Esmento el lloguer del cotxe, que vam fer a través de l'empresa Discovercars, perquè des del principi ha funcionat a la perfecció. No només l'assessorament i el preu, que a través d'ells ens va portar a reservar amb la gent de l'Alamo a l'aeroport de Colòmbia i entrega a Cartagena de Indias, sinó que contractem l'assegurança amb ells, hi va haver un mal a la lluna, i el reemborsament ha estat fàcil i ràpid. I fa molts anys que reservo cotxes per tot el món, i quan hi ha una empresa interposada, això no sempre passa.
