Els taüts penjants de les muntanyes
Són els morts de la tribu Kankanaey..
daniel landa
Daniel Landa és el director de la sèrie documental Un Mundo Apart. Periodista i viatger, ha viatjat més de 80 països i ha donat la volta al món.
52 articles
Diomedes: L'illa de la fi del món
La Petita Illa de Diomedes té la mania de castigar el visitant, sol estar de mal humor, amb el gest tort en gel, esbufegant vents polars que reivindiquen el seu desig d'estar sola, de seguir perduda en una de les cantonades del món.
Diomedes: l'illa de la fi del món
La Petita Illa de Diomedes és el pas previ a anar a la Lluna.
Curs de formació: creació de documentals de viatges
VAP presenta aquest curs en què abordarem tot el procés de creació d'un documental…
Històries de salacot i fortasec
Enrique Vaquerizo ens va descrivint de forma magistral la insensatesa de vagar al paire per un continent ja de per si sense nord i, al mateix temps, ens convenç de seguir-li en el seu camí
El poble on segresten als nens
En Col·labora Birmània s'han acostumat a fer miracles, a multiplicar l'arròs i els somriures. Han desafiat la fatalitat i han aixecat escoles al costat de barris fets amb caixes de cartró.
Presentació del Macondo Africà a Madrid i Barcelona
[st] Un llibre necessita beneir, digerir i brindar. Per als que vulguin acudir a tan significatiu esdeveniment, la…
Angkor: Meravella entre les meravelles
Hi ha ocasions en què un home se sent, sense remei, desbordat. Succeeix amb la mort d'altres, amb l'anunci d'una paternitat, amb un viatge a la fi del món, amb la guerra, amb un amor inequívoc ... i succeeix amb els temples d'Angkor.
l'avantsala
"Pacífic", em deia una vegada i una altra. Pacífic sona a sal i a illa, a mar inabastable i a calma forjada en aigua. És tan sols una paraula però parla a un temps de pau i oceans encara que en la memòria dels meus dies, és una forma visceral de anhelar; pacífic és gairebé un concepte violent a la tirada dels meus passos.
Els homes que mengen gossos i tenen por de les granotes
A les selves del Vietnam hi ha tan pocs animals com en les de Laos. Els homes, segons ens va dir Joan, s'ho mengen tot. Amb la sensació d'adreçar-nos a un lloc una tant saquejat, ens endinsem en les carreteres del nord de Laos.
Més enllà de les les terrasses de Sapa
Vam ser rebuts amb la brusquedat d'una venda d'artesanies, sense que hi hagi salutació ni somriure. Els carrers semblaven un aparador indígena i els turistes fotografiaven el colorit de vestits i l'alegria forçada sobre les voreres.
Llegendes i contes xinesos
La plaça principal, que fa centenars d'anys servia de posada a viatgers, estava ara plena de discoteques on la música s'estavellava amb les nostres ganes de pau.
Yuanyang, el món escalonat
El paisatge era una escala de gegants, trencaven en verd les terrasses d'arròs i les ancianes vestien els seus colors d'orgull indígena. Estàvem a Yunnan, la menys xinesa de les províncies de la Xina.
El camí més perillós de l'món
A partir d'aquí havíem de gravar, resar i mirar el mínim possible a baix, encara que per a col·locar els peus era obligat veure com la muntanya s'esvaïa i el terra es feia tan petit, tan distant, que em entrava un riure ximple i nerviosa, pròpia de les situacions de pànic incontrolat.
Tòquio, el formiguer
Es podria pensar que en una ciutat on impera l'ordre i la reverència com salutació, la discreció és la pauta habitual dels seus habitants, però aquí, just aquí, comença la part més desconcertant de la ciutat.
Palència, al final del camí
[st] A 40ºC sota zero tot quedava congelat, les màquines llevaneu, les pestanyes i el nostre ànim aventurer. Estàvem…
Benvinguts a la guerra (Part II)
No convenia esmentar la nostra condició de periodistes i encara podríem passar per estudiants de Turisme a la recerca d'aventures, camí a Azerbaidjan. Dir que viatjàvem de Palència a Singapur per fer un documental era potser massa surrealista per a aquells russos concentrats en els atacs txetxens.
Benvinguts a la guerra (part I)
El matí del 28 setembre 1999 les forces txetxenes van abandonar la regió de Daguestan rendits a el poder militar rus. Aquell mateix matí, nosaltres viatjàvem en un Ford Mondeo ple d'adhesius de patrocinadors pels camins que s'acostaven a la frontera entre Txetxènia i Daguestan.
Balleu el món
Existeix un llenguatge en el qual tots ens entenem, una manera en què l'home es reconeix com a espècie, una forma de goig universal: la música. Vull tancar aquest 2013 amb un cant a l'alegria, doncs el que ha de venir és millor que ens agafi ballant, per si de cas.
Superior 7 / Bellesa freda
El fred sempre m'ha resultat elegant, sense el cant dels ocells ni el murmuri de les selves. El fred no sol dir res. Té una mica de hipnòtic aquest blau del gel, la boira en les albes, la neu. He escollit set paisatges blancs, siete racons apartats on almenys jo em vaig sentir tan al marge que vaig pensar que m'anava a sortir del mapa.
La ciutat amagada dels maies
Gairebé en murmuris ens va explicar que el Mirador era el major llegat dels maies, que més enllà de Tikal, oculta a la selva s'hagin seves ruïnes engolides per la mala herba, una ciutat més extensa que Chichén Itzá, més antiga que Palenque, més oblidada que totes elles.
Superior 7 / Platges buides
El concepte d'una platja buida sol inspirar imatges evocadores de cocoters, sorra blanca i un mar en què et veus els peus mentre busques cargols. Però avui proposo que ens allunyem de les postals clàssiques i renunciem al tòpic.
La carretera
Em deixo seduir per aquestes línies que travessen paisatges i sorolls de ciutat. Són la sang del viatger, el que dóna vida a què va buscant i confon al que ja estava perdut. M'atrauen els camins que no van enlloc, doncs el meu lloc de vegades és el propi camí.
Buenos Aires: una mirada enrere
Buenos Aires sempre mira enrere, al que va ser, al que va poder ser. Els seus habitants tenen la capacitat d'avançar enyorant el passat. És una ciutat viva i no obstant això es va morint de nostàlgia a les cantonades.
