Sopong: A per la "chochona" en les festes del poble!
Les muntanyes de Tailàndia m'han donat dos enormes lliçons. Primera: no he subestimar la meva idiotesa, sempre creix. Només així es pot explicar que hagi viscut deu dies pelándome de fred al mateix tròpic, en un dels països més visitats del món per les seves magnífiques platges. I segona: contractar una excursió a la selva al sud-est asiàtic fa tanta falta com agafar un taxi a Gandia perquè et porti a la platja. A Tailàndia, si no estàs en una ciutat, el verd se't surt per les orelles.
Així que un consell. Si veniu aquí i pagueu per anar a la selva, són el estafant. Llevat que l'única cosa que us interessi sigui pujar-vos a un elefant i que els vostres amics us facin una foto per molar a la tornada. Tampoc hem volgut anar a visitar el poble de les dones de coll de girafa. Ens ha semblat molt circ. De fet, terra perquè et cobraran 300 ratpenats, es troben en més de 6 €, però ja el detall et deixa a les clares a què vas. Podem viure sense aquest.
En lloc d'això, hem dedicat els matins, que per cert a aquesta hora el sol si escalfa bastant, a patejar les poblacions indígenes dels pobles propers al nostre allotjament a Ban Nam Rim. He gaudit de valent dels boscos de bambú, que és un arbre tot terreny. El mateix serveix per construir una cabana que per muntar una bastida de quaranta metres, o per donar una ombra deliciosa, mantenir alimentat un foc durant hores, dissenyar bosses, cadires, mobles o fins i tot per menjar-se deliciosos plats de bambú i bolets.
He de confessar: eh vinculació. Un dels nois m'ha fet ullets, ha seleccionat per a mi la millor part de l'aranja
En un dels pobles ens hem assegut a menjar aranja amb els indígenes. Una escena cridanera: les dones amb l'esquena trencada donant-li a la teixidora, i els homes fumant, bevent licor i escoltant insuportable pop tailandès en els seus telèfons mòbils.
He de confessar: eh vinculació. Un dels nois m'ha fet ullets, ha seleccionat per a mi la millor part de l'aranja-el pomelazo, anem- i després se m'ha assegut posant-me la cama a sobre i m'ha posat baixet al sentit una cançoneta melosa ... Si no intervenen els meus amics, Crec que em va salvar la. A sobre s'ha mosquejat a sentir-se rebutjat i gairebé es posa violent.
Per fi, després de moltes hores de caminar la muntanya, hem entrat en raó, i ens anem a la platja. Però abans, per acomiadar-nos del nord tailandès, hem passat el dia a les festes del poble "gran" de la zona, Sopong, que no ha de tenir més de 3.000 habitants. He de explicar-vos, perquè ha estat com viatjar a l'Espanya rural dels vuitanta. Una gran obert de sorra terreny, una sínia on els adolescents pelen la pava, tot tipus de llaminadures, cotons de sucre i broquetes de carn que no tractaré de definir ...
I, esquitxats aquí i allà, els mítics llocs de fira. Anem a, anem, que me les treuen de les mans, criden els firaires, amplificats per altaveus. N'hi ha que et venen paperetes per a la rifa del canell, o dels que et cobren cinquanta cèntims per llançar tres dards contra uns globus gegants que el que falli ha d'anar a Sant Gabino. El truc és que el premi és un ninot tan lleig i cutre que gairebé haurien pagar-te perquè t'ho portessis.
Ha acabat el meu goig en un pou. El suposat concurs de bellesa ha estat més aviat una exhibició de vestits regionals
El plat gros anava a ser el concurs de bellesa en què participaria, vam creure entendre, la flor i nata de les dones del comtat. Me'n vaig a posar les botes, pensé a la tarde, perquè no sé si us he explicat que aquí el nivell de les dones ratlla, per dir-ho suau, a gran altura, gairebé com la de les seves llargues cames. De fet, salvo dos o tres «zampa-nuddles» rollizas, no hem vist un gram de més. I que consti que fam, o si més no escassetat, almenys en la Tailàndia que jo he vist, ni de conya.
Però vet aquí que ha acabat el meu goig en un pou. El suposat concurs de bellesa ha estat més aviat una exhibició de vestits regionals. Anem a, que m'he quedat sense gaudir de les virtuts de les dones flors i nata, que portaven a sobre més robes que un bus. I, la veritat, com la vocació de modista no m'ha tocat encara, m'he anat a l'altre costat de la fira, on joves imberbes però molt catxes es donaven unes bones pallisses en combats de lluita tailandesa. No diré que és el mateix que un concurs de bellesa com el que imaginava, però no ha estat malament.
He acabat de gravar el documental de la memòria presenciant la final d'un esport que és la primera vegada que veia a la meva vida-he de mirar com es diu-. Juguen tres contra tres en una mena de minicampo de voleibol amb una pilota petita que no pot tocar el terra i que passen per sobre de la xarxa a base de tisoretes i cabrioles diverses. Fotre què elasticitat i què coordinació. Ja us dic jo que a aquests els poses a entrenar una mica, i són capaços de guanyar corrent al mateix kenyà Orson. La resta del públic, genial. Es donaven la volta, Vaig veure com dient, què fa aquest blanc aquí, ¡I em pegaven unes parrafades! I jo era allà, Rienda cara ximple, agraït de la cordialitat, però sense agafar una.
Abans de tornar a casa ens hem hagut de partir de riure veient el ¿concert? de quatre gos-flautes que passarien per arrítmics en un recital del gran Javier Brandoli (amb perdó). I a sobre no omplien res l'escenari. Per educació ens hem acostat a preguntar què feien destrossant la guitarra i uns improvisats timbals fets de bidons d'aigua buits. Pel que sembla, volien aconseguir diners per a un hospital infantil. Pobres nens.
El que s'ha dit, tota una experiència això d'anar a la fira, encara que ens hàgim tornat sense chochona i sense veure a miss Sopong.
I repeteixo, per donar-vos enveja: me voy al mar a bañarme. Des d'allà us explico
Comentaris (4)
Oscar
| #
Jugador petitó!! Confesso que m'he rigut molt amb la teva carrera i la teva visita a la fira, si a més has trencat un cor!! L'exemple de transformació Viatjar.. I I. Molts records, si ECHA menys.
Contestar
Maribel
| #
Amb la teva forma d'explicar les coses aconsegueixes que ens transportem a aquest lloc amb tu. ¡Tant de bo! jajaja. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres. No deixis de fer-ho ehhh
Contestar
Miguel A.
| #
M'has fet recordar amb certa nostàlgia aquestes revetlles. M'he imaginat guanyar el gosset pilot i fins als cotxes de xocs. Llegint aquestes coses t'adones que per aquí hi ha un món diferent, més real que el que veiem com a turistes. Gràcies.
Contestar
Juancho
| #
Fotre, què tres craks us heu Juntao en aquests comentaris… Una abraçada enorme, Oscar, maribel i miguel!!! Perucha, recordo sempre de la història del super, EL altres, el teu germà i el teu arribant trompes a no sé que lloc Navaluenga? i les mujres veient-des de la porta trencades de riure com intentabais escalar un camí de terra i vingui a caeros pa enrere!!! Maribel, teu quan t'animes a seguir els passos que donen a la porta de sortida??? Y a ti, Charneco, quines ganes tinc de tornar a agafar-i ensenyar qui és el veritable nombre 1. 😉 Abrazooooos
Contestar