Mar 16 2010 I si guanyo una cursa a Tailàndia?

• Juancho amb Orson

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Juancho-con-Orson_opt.jpg

  Resulta que vaig veure un cartell anunciant la cursa per al diumenge, y me dije: és l'ocasió perfecta per viure en primera persona com és això a Àsia

• Juancho amb altres participants

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Juancho-con-otros-participantes_opt.jpg

  Resulta que vaig veure un cartell anunciant la cursa per al diumenge, y me dije: és l'ocasió perfecta per viure en primera persona com és això a Àsia

El meu últim post acabava amb una cita de la Lonely Planet sobre el poble de muntanya a què ens dirigíem, Pare. Us la recordo: "Emergeix del no res en una cantonada humida i fresca d'una vall protegida per muntanyes al llarg d'un riu serpentejant". El que no deia la guia és que Pai és-amb permís de l'illa de Ko Phagnan, on cada mes es celebra la mítica "full moon party"- el lloc més turístic de Tailàndia. Resulta que, des de fa uns anys, els tailandesos rics de Bangkok pateixen d'una espècie de febre amb aquesta petita ciutat, efectivament plena d'encant, en la que han instalado su segunda residencia y a la que han convertido en algo parecido a nuestra Santillana del Mar. Bellesa saturada.

I, la veritat, no és això el que veníem perseguint. Així que des del moment de baixar del autobús hem començat a buscar un altre destí. A trobar-ens ha ajudat Ruum, una esbojarrada tailandesa que de nena es va venir a Pai des seu llogaret natal i va començar a treballar netejant habitacions per entrar en contacte amb els estrangers i demanar-los que l'ajudaran "a sortir de la pobresa" ensenyant-li a parlar anglès.

Ruum es va fer guia turística en un poble d'una de les múltiples ètnies indígenes, els Lisu, i es guanya la vida més que dignament portant als estrangers a fer trekkings per la selva. Així que quan va saber dels nostres plans, ens va enviar a aquest lloc, que es diu Ban Nam Rim, on només hi ha un allotjament per a turistes, l'anomenat Lisu Lodge, que és propietat de Rudi i Amy, el matrimoni més estrafolari que he conegut a la vida.

Ell és alemany d'antiga soca. Seriós, poc parlador, aferrat a rígides costums com sopar exactament a les sis de la tarda cada dia, anar a dormir a dos quarts i aixecar-se a dos quarts. Passi el que passi. Li agrada veure, sempre exactament a la mateixa hora, les notícies en alemany, per descarregar un equip que vagi pedal, i cada nit, abans d'anar-se'n al llit, ens diu, "Necessita alguna cosa més?". No, Rudy, Gràcies. "Ok, see you tomorrow”. Amy, per contra, és la més eixerida i somrient indígena que hàgim vist, vestida sempre amb el vestit blau cridaner dels de la seva ètnia i sempre atrafegada en mil coses. Ell no parla lisu, ella no parla alemany. El seu anglès, creieu-me, no arriba a regular. Quan els vaig preguntar com fan per entendre, Concurs d'Amy Em, rient: "Tenim el nostre propi idioma". Rebutjo la idea imaginármelos al llit ...

El cas és que anem a quedar-nos a Ban Nam Rim uns dies, per fer unes quantes caminades per la muntanya. Això us ho explicaré aviat, però avui us parlaré del que he fet aquest cap de setmana: 'Executar mitja marató a Pai! Resulta que vaig veure un cartell anunciant la cursa per al diumenge, y me dije: és l'ocasió perfecta per viure en primera persona com és això a Àsia. Us estalvi l'aventura fins que vaig aconseguir que algú em digués com apuntar-. El cas és que divuit hores després, i després d'interrogar 1.200 persones, tenia la meva inscripció i una samarreta fúcsia molt mona per només 150 ratpenats, és a dir, 3 eurets.

Així que dissabte vaig deixar als nois a Ban Nam Rim i vaig venir a Pai, perquè la cursa era a les 06:00. No es pot dir que amb els preparatius del viatge i els primers dies a Tailàndia hagi entrenat molt. Però el cas és que els meus amics van començar a dir-me: "Mira que si guanyes". "Mira que com et portis la copa i el premi". I jo els deia "Que no, fotre, no digueu bestieses. Com guanyaré?"Però per dins vaig començar a fer castells en l'aire .... I si són molt dolents i guanyo? Què divertit!

Orson és de Kenya i el seu entrenador li ha enviat a Àsia per adobar, on porta deu mesos i ha guanyat vuit o deu carreres a Tailàndia ia Malàisia

Bé, doncs em suma a l'autobús per anar a Pai, el dissabte al matí, i em sento al costat d'un negràs que em pregunta: "Parles anglès?". Y le digo: "Una mica". I m'explica, així a boca de canó, que es diu Orson, que és de Kenya, que és atleta i que el seu entrenador li ha enviat a Àsia per adobar, on porta deu mesos i ha guanyat vuit o deu carreres a Tailàndia ia Malàisia. Té 24 anys i es dirigeix ​​a Pai, la cursa al matí. Sense exagerar, crec que Orson podria guanyar-me encara que li fessin menjar un bou, beure dues ampolles de whisky i li portessin a l'altra banda del poble a l'hora de la sortida sense haver dormit.

El cas és que ja més relaxat, i conscient que no guanyaré una carrera en la vida, em pego la gran matinada i allà que em presento amb la meva fred-fa fred a les muntanyes- i amb la meva samarreta fúcsia. Per començar, em diuen que aquí les mitges maratons són de 12 quilòmetres, El que més m'agrada molt. Després descobreixo que no hi ha distincions per categoria. És a dir, sortim tots alhora, nens, juvenils, majors, vells, mares, ties, abuelas…

Dan la salida, i és com si els haguessin amenaçat de mort. Jo em preguntava si és que no m'hauria equivocat i eren 120 metres en comptes de 12 quilòmetres. Clar, seguida vaig començar a recollir a la gent que anava caminant. I el graciós és que quan veien que els avançava un que no era d'allà…es picaven! I llavors esprintaven altra vegada, m'avançaven, i cent metres més enllà es tornaven a parar i al veure passar em somreien amb cara de "adéu, desgraciao. A veure si et escuernas aviat ".

Et va quilòmetres d'aigua cada, i cada 300 metres et posaven una polsera al canell, un xip de mà. Si no tenies quaranta polseres al final de la cursa, és que no l'havies fet sencera. Quan estava a punt de morir, al llegar a meta, em diu un tipus que segueixi, són catorze quilòmetres. M'aturo gairebé. He hagut de quedar entre els cent primers-no érem més de 500- i no veig per enlloc al kenyà Orson, ha d'haver guanyat i anar-se'n a dormir fa una estona. Sort que m'he fet una foto amb ell a la sortida, perquè sinó ningú em creurà la història. Saldo final: tinc una medalla que pesa tres quilos, una samarreta nova suada, un mal generalitzat que imagino em durarà quatre dies i un somni que no em dóna ni per tornar a la guest. Quin amb l'experiència ... la propera vegada millor em vaig a veure un concert Tai.