Crec que a mesura que anem fent anys la vida ens empeny, com aquests objectes que les onades sempre s'entesten a tornar a la riba, als escenaris on en algun moment es va inflamar la imaginació de la nostra infància. La Bretxa de Rolando, una muralla de pedra a cavall entre Espanya i França partida en dos per un caprici de la natura, és un d'aquests llocs impregnats de mites muntanyencs on un nen pot ensumar sense esforç l'olor a aventura.
La llegenda conta que l'insigne cavaller Roland, nebot de Carlemany, arribar fins aquí fugint de la derrota d' Roncesvalles en direcció a França. Exhaust i perseguit per l'enemic, arribar malferit la vall de Ordesa, a un pas del seu objectiu. Tancat per les tropes vencedores i sentint-se defallir, va llançar la seva espasa Durandarte contra la muntanya en un últim esforç, amb tant vigor que va partir en dos l'enorme mola de pedra. Així va poder veure per última vegada la seva terra a l'altre costat de la qual, des d'aquest dia, es va batejar com Bretxa de Roland. ¿Es pot imaginar un major reclam per a un noi de tot just onze anys?
La muralla de pedra, a cavall entre Espanya i França i partida en dos per un caprici de la natura, és un d'aquests llocs impregnats de mites muntanyencs
En aquella ocasió, fa tants anys que ni tan sols m'entretinc a explicar-, vaig pujar amb el meu pare a la Bretxa des del refugi de Goriz i després de fer un alt en les Coves de Casteret, les belles grutes de gel a les entranyes del massís de Marboré. Aquesta vegada pujaríem des Bujaruelo, un recollit vall tocant al Parc Nacional d'Ordesa, i arribaríem a la Bretxa de Rolando des de les mateixes terres franceses la visió apaivagar l'últim alè del llegendari cavaller franc. La nostra intenció era, més, rematar la jornada fent cim en el Taillón, el tres mil que treu el cap al circ de Gavarnie i al massís de Marboré des de la proa de la vall d'Ordesa.
Un tres mil sempre obliga a matinar. Aquest cop, també. A les sis del matí ja estem al cotxe en direcció a Torla per l'estupenda carretera que uneix Sabiñánigo i Fiscal, que evita el vaivé de corbes de Cotefablo, habitual preludi d'indisposicions estomacals. Des de fa anys, és obligatori, en temporada alta, pujar amb autobús el tram entre Torla i Ordesa, però aquestes restriccions als vehicles privats no afecten Bujaruelo, on és possible arribar en cotxe.
Segons la llegenda Roland, tancat i sentint-se defallir, va llançar la seva espasa Durandarte contra la muntanya amb tant vigor que va partir en dos la mola de pedra
Des del càmping vam començar a caminar, després de creuar un bell pont de pedra, a dos quarts. El camí no enganya. Comença a salvar desnivell de forma ininterrompuda des dels primers metres. Al principi, per una zona boscosa a aquestes hores lúgubre que s'endinsa al barranc de Lapazosa fins a les planes del mateix nom, un respir per a les cames abans d'afrontar l'últim repetjó (que discorre per l'esquerra encara que un altre camí més directe s'obre pas entre les roques pel costat oposat) fins al port de Gavarnie (2.257 metres), on després de dues hores trepitgem territori francès.
Primera decepció. Aquí mor una pista situada a tot just deu minuts caminant d'un aparcament gal, el que escurça considerablement la jornada als que afronten la pujada des del vessant francesa, que són uns quants. Després de l'esforç realitzat, la mera visió dels cotxes a la llunyania ja dibuixa en nosaltres una ganyota de desgrat.
Tan perfecte és el tall a la roca que els dos extrems semblen disposats a tancar-se en qualsevol moment com un càstig bíblic
Després de reposar forces, continuem en direcció al refugi francès de la Bretxa o de Sarradets. El sender dóna ara alguna treva però just abans d'arribar al edifici de pedra cal creuar un torrontera nodrida d'aigua on és millor no vacil · lar molt un cop escollit el pas adequat. Des d'aquí, un breu ziga-zaga ens deixa al refugi, una 2.587 metres d'altitud, en una hora i quart des del port.
Les vistes de la Bretxa de Rolando són magnífiques, amb una ampla llengua de neu als seus peus (¡I això que estem a finals d'agost!) que em fan lamentar no haver ficat a la motxilla els grampons de quatre puntes. L'espectacle mereix un descans abans d'afrontar la pujada fins al faralló de pedra, dos majestuosos sentinelles del circ de Gavarnie èmuls de les Roques Ciáneas que van atemorir a Ulisses. I és que tan perfecte és el tall a la roca que els dos extrems semblen disposats a tancar-se en qualsevol moment com un càstig bíblic.
Pugem per la glacera trepitjant la tova neu amb precaució, doncs una caiguda pot fer-nos rodar més d'un centenar de metres muntanya avall
Els trenta minuts que separen el refugi de la Bretxa són intensos. Pugem per la glacera trepitjant la tova neu amb precaució, doncs una caiguda pot fer-nos rodar més d'un centenar de metres muntanya avall. Uns metres per davant, 02:00 inconscients ascendeixen en sabatilles d'esport amb caminar insegur. Sense més contratemps, arribem la Bretxa de Rolando (2.804 metres) al migdia i amb quatre hores i mitja en les nostres botes. De nou s'imposa una parada per assaborir aquest joiós retrobament amb les olors i els somnis de la infància.
Aquest és un lloc privilegiat, un regne de roca on les preocupacions estèrils roden muntanya avall gairebé sense deixar una rascada en la nostra escala de valors. Les nimietats, agigantadas pel tràfec de la vida quotidiana, aquí es veuen minúscules. Encaixonats entre la Falsa Bretxa i el Pic Bazillac a un costat i El Casc i el pic de Marboré a l'altre, tot just una dotzena de persones vam gaudir del silenci de la muntanya, allà on només regna el vent i els homes callen.
A la Bretxa, tot just una dotzena de persones vam gaudir del silenci de la muntanya, allà on només regna el vent i els homes callen
El camí cap al Taillón discorre gairebé cenyit a la pedra, encara que per equivocació prenem un altre a mitja vessant una mica més avall, però aviat ens donem la mitja volta perquè és bastant exposat i la caiguda de més de 200 metres aconsella reflexionar. Ja pel sender bo, i després de salvar algun pas força aeri, amb el qual el vertigen de Betlem ha de bregar per força, arribem a El Dit (2.944 metres), un bloc de pedra aïllat a la carena que porta al pic, des de fa una estona a la vista. Només queda al davant una pedriza molt més benèvola que l'escupidera del Perdut, però que en tot cas obliga arrossegar la mirada per no desmoralitzar-. No fa fred, però els núvols amenacen a les nostres esquenes pel massís de Marboré.
Cinc hores i mitja després de sortir de Bujaruelo (50 minuts des de la Bretxa) arribem al cim del Taillón (3.144 metres) a la una del migdia després de salvar un desnivell de més de 1.700 metres. Per Betlem és el seu primer tres mil, un moment especial i inoblidable que accentua les emocions. Tot just hi ha una dotzena de persones al cim, àmplia i tan aplanada com es presumeix des de baix.
Arribar al capdamunt d'una muntanya no és només la culminació d'un esforç físic sinó, sobretot, un pas més en el coneixement d'un mateix
Arribar a dalt d'una muntanya no és només la culminació d'un esforç físic, que també, sinó, sobretot, un pas més en el coneixement d'un mateix, dels nostres límits. Aquest sentiment de la muntanya com a escola de vida, que tan magistralment han desgranat Sebastián Álvaro i Eduardo Martínez de Pisón, troba el seu corol · lari en els cims, on sobrevola imaginàriament el «coneix-te a tu mateix» del temple de Delfos.
La visió de la Bretxa des del refugi de Sarradets és un d'aquests paisatges que mai es marceixen en la memòria
Com els núvols es tiren a sobre, l'estada és breu, a pocs minuts del codony, doncs crestejar sobre la pedra mullada no és mai agradable. En una hora i quart arribem al refugi de Sarradets després de lliscar-nos per la glacera asseguts sobre la neu «sopa» utilitzant els talons com a fre. Després d'un breu descans davant del circ de Gavarnie i la Bretxa de Rolando, un d'aquests paisatges que mai es marceixen en la memòria, continuem la baixada a bon ritme cap al port (50 minuts des del refugi), sortejant a una nodrida legió d'excursionistes francesos. A partir d'aquest punt, de nou a Espanya, recuperem la solitud de la muntanya.
El cansament ja fa efecte en nosaltres i els inevitables punterazos contra les pedres enfosqueixen alguna ungla del peu. La part final del recorregut és un continu sospir per veure ja l'aparcament de Bujaruelo, que finalment trepitgem a les cinc menys quart de la tarda, més de nou hores després (03:30 des del cim). Davant unes cerveses la felicitat és completa.
