Queensland, nord-est d'Austràlia. És un vast i extens territori que abasta més de 2.000 quilòmetres de costa. Sortim en un vell Suzuki des Sidney sense saber ben bé quant de temps anàvem a trigar a arribar al nostre punt final: Cairns, el paradís del busseig. M'havien parlat de l'enorme barrera de corall que adorna el fons d'un mar cristal · lí. La més gran i espectacular del món. En Sidney, on tot funciona amb precisió suïssa, em semblava estar en una ciutat una mica avorrida i plastificada; no aconseguia trobar una mica d'aventura entre tanta modernitat i gent educada amb aspecte britànic. Un cop vista l'Opera House i els seus adjacents ports esportius, era moment de sortir cap al nord.
Fora de Sidney, les carreteres seguien sent modernes i perfectament asfaltades. En cas contrari no haguéssim pogut recórrer els gairebé 3.000 quilòmetres fins Cairns. Mirant un vell mapa de paper arrugat (aquest viatge el vaig fer bastants anys abans de l'era google maps, google imatges i els gps) vaig veure que aviat ens donaríem de cara amb un lloc anomenat Brisbane, surfer s paradise. Comengar a imaginar una platgeta tipus les que havia vist a la tele de cria amb Elvis tocant la guitarra, a Hawaii, i amb fornits surfistes contoneándose sobre acolorides taules de surf agafant onades rodonetes i escumoses… En això estava quan als costats de la carretera van començar a aparèixer horripilants edificis de cinquanta pisos. Havíem arribat a Brisbane a The Gold Coast. Això semblava Torremolinos en ple mes d'agost! Sortim d'allà xiulant i seguim carretera cap al nord.
Havíem arribat a Brisbane a The Gold Coast. Això semblava Torremolinos en ple mes d'agost! Sortim d'allí xiulant
Uns quilòmetres més endavant vam veure com s'aturava un gran autobús. D'ell van baixar munts de japonesos, carregant pesades càmeres fotogràfiques. De sobte, i sense avís, començar a fer fotos i fotos a una espantosa edificació amb forma de pinya. Parem per veure què era això tan interessant que fotografiaven entusiasmats aquests turistes. Entrem a la pinya de plàstic. Dins hi havia un restaurant barat. Va resultar que de tant en nombre de quilòmetres s'han construït gegants fruites o verdures de plàstic. On es conrea tomàquet, doncs un tomàquet gegant amb el seu restaurant i botiga de souvenirs dins; el mateix on creixen plàtans o porros… Vam tornar a sortir d'allà a la cursa i esperant no tornar-nos a trobar amb autobusos plens de turistes. Quan va caure la nit, parem a descansar prop d' Proserpina.
L'endemà vam tornar a agafar el cotxe ja posar-nos en marxa. Encara ens quedaven gairebé dos mil quilòmetres de ruta. Travessem solitaris pobles d'un sol carrer on l'únic que hi havia era un bar i boles com de pèl gegant i pols donant voltes pel fang empeses pel suau vent. Als homes del bar només els faltaven les esperons a les botes i el cavall a la porta per semblar que estàvem en l'Oest americà. La temperatura no baixava de 40 graus.
Als homes del bar només els faltaven les esperons a les botes i el cavall a la porta per semblar que estàvem en l'Oest
Més a prop de la costa, les platges, banyades pel oceà Pacífic, eren ara interminables i de sorra fina. Havien desaparegut els edificis ostentosos.
Per fi arribem a Cairns. Diversos carrers distribuïdes desordenadament oferien allotjament barat i excursions en vaixell a la barrera de corall. Cartells amb diferents ofertes i viatges a variades zones de la barrera lluïen per tot arreu. Descansem una nit i al matí següent ens vam muntar en un petit vaixell que va salpar amb uns deu turistes cap a alta mar. En el camí, un home ens anava donant les indicacions de com penjar les ampolles i els cinturons; com respirar amb el plàstic ficat entre les dents; com treure l'aigua de les ulleres sota el mar i què signes fer per comunicar sota l'aigua. Si sentíem que alguna cosa anava malament, posar el dit en senyal d'OK però a l'inrevés i ells ens traurien d'allà.
També ens va avisar que veuríem molts taurons, però que no ens preocupéssim perquè no eren perillosos. Aquí vaig començar a dubtar si realment volia baixar a les profunditats del mar o si no seria més prudent fer snorkelling i veure des de dalt feliçment. Per sort, encara no s'havia filmat aquella terrorífica pel · lícula, Blue Waters, basada en una història real on dos turistes americans són oblidats pel vaixell al fons del mar, aquí mateix, a Cairns.
Ens va avisar que veuríem molts taurons. Vaig començar a dubtar si realment volia baixar a les profunditats del mar
Passem prop de diversos atols, trossos de sorra apuntant cims. Llavors el vaixell va parar i calia llançar a l'aigua, d'esquena. No podia ara tirar-me enrere, després de recórrer 19.000 quilòmetres en avió i més de 5.000 en cotxe. La barrera de corall no està a molta profunditat marina, afortunadament, doncs els corals no poden subsistir més enllà de determinada profunditat. Així que amb el cor a la boca, Vaig llançar al mar.
El que vaig veure després ha estat en la meva memòria per sempre. És difícil trobar les paraules adequades per descriure una sensació tan especial. Bussejar és volar sota terra. Moure sense esforç ia càmera lenta en un món absolutament desconegut, on ets un convidat en un planeta de peixos de colors, de parets de sorra, de vents d'aigua.
Bussejar és volar sota terra, moure sense esforç ia càmera lenta en un món absolutament desconegut
Tot un món ple de misteris s'obria davant els meus ulls, que no sabien bé ni cap a on mirar, perquè a cada costat hi havia una ombra nova, una família de peixos grocs, verds, roses movent tranquils, gairebé fregant-me. Un peix manta sortint de sota d'una roca i tirant a volar, una serp marina entre la sorra, una ostra gegant coberta d'un mantell de vellut morat amb motes vermelles. Tot d'una una vall molt profund. En qüestió de segons has baixat volant, tornes a pujar gairebé sense esforç, no hi ha gravetat, flotes en un món de colors. El silenci és total, només interromput per la teva pròpia respiració.
El món en què vivim és gran, extens i misteriós, però el que està en les profunditats del mar, molt més. Esperem que romangui així durant mil · lennis.
