Cairns: el Nirvana australià del busseig

Per: Mayte Toca (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Queensland, nord-est d'Austràlia. És un vast i extens territori que abasta més de 2.000 quilòmetres de costa. Sortim en un vell Suzuki des Sidney sense saber ben bé quant de temps anàvem a trigar a arribar al nostre punt final: Cairns, el paradís del busseig. M'havien parlat de l'enorme barrera de corall que adorna el fons d'un mar cristal · lí. La més gran i espectacular del món. En Sidney, on tot funciona amb precisió suïssa, em semblava estar en una ciutat una mica avorrida i plastificada; no aconseguia trobar una mica d'aventura entre tanta modernitat i gent educada amb aspecte britànic. Un cop vista l'Opera House i els seus adjacents ports esportius, era moment de sortir cap al nord.

Fora de Sidney, les carreteres seguien sent modernes i perfectament asfaltades. En cas contrari no haguéssim pogut recórrer els gairebé 3.000 quilòmetres fins Cairns. Mirant un vell mapa de paper arrugat (aquest viatge el vaig fer bastants anys abans de l'era google maps, google imatges i els gps) vaig veure que aviat ens donaríem de cara amb un lloc anomenat Brisbane, surfer s paradise. Comengar a imaginar una platgeta tipus les que havia vist a la tele de cria amb Elvis tocant la guitarra, a Hawaii, i amb fornits surfistes contoneándose sobre acolorides taules de surf agafant onades rodonetes i escumoses… En això estava quan als costats de la carretera van començar a aparèixer horripilants edificis de cinquanta pisos. Havíem arribat a Brisbane a The Gold Coast. Això semblava Torremolinos en ple mes d'agost! Sortim d'allà xiulant i seguim carretera cap al nord.

Havíem arribat a Brisbane a The Gold Coast. Això semblava Torremolinos en ple mes d'agost! Sortim d'allí xiulant

Uns quilòmetres més endavant vam veure com s'aturava un gran autobús. D'ell van baixar munts de japonesos, carregant pesades càmeres fotogràfiques. De sobte, i sense avís, començar a fer fotos i fotos a una espantosa edificació amb forma de pinya. Parem per veure què era això tan interessant que fotografiaven entusiasmats aquests turistes. Entrem a la pinya de plàstic. Dins hi havia un restaurant barat. Va resultar que de tant en nombre de quilòmetres s'han construït gegants fruites o verdures de plàstic. On es conrea tomàquet, doncs un tomàquet gegant amb el seu restaurant i botiga de souvenirs dins; el mateix on creixen plàtans o porros… Vam tornar a sortir d'allà a la cursa i esperant no tornar-nos a trobar amb autobusos plens de turistes. Quan va caure la nit, parem a descansar prop d' Proserpina.

L'endemà vam tornar a agafar el cotxe ja posar-nos en marxa. Encara ens quedaven gairebé dos mil quilòmetres de ruta. Travessem solitaris pobles d'un sol carrer on l'únic que hi havia era un bar i boles com de pèl gegant i pols donant voltes pel fang empeses pel suau vent. Als homes del bar només els faltaven les esperons a les botes i el cavall a la porta per semblar que estàvem en l'Oest americà. La temperatura no baixava de 40 graus.

Als homes del bar només els faltaven les esperons a les botes i el cavall a la porta per semblar que estàvem en l'Oest

Més a prop de la costa, les platges, banyades pel oceà Pacífic, eren ara interminables i de sorra fina. Havien desaparegut els edificis ostentosos.
Per fi arribem a Cairns. Diversos carrers distribuïdes desordenadament oferien allotjament barat i excursions en vaixell a la barrera de corall. Cartells amb diferents ofertes i viatges a variades zones de la barrera lluïen per tot arreu. Descansem una nit i al matí següent ens vam muntar en un petit vaixell que va salpar amb uns deu turistes cap a alta mar. En el camí, un home ens anava donant les indicacions de com penjar les ampolles i els cinturons; com respirar amb el plàstic ficat entre les dents; com treure l'aigua de les ulleres sota el mar i què signes fer per comunicar sota l'aigua. Si sentíem que alguna cosa anava malament, posar el dit en senyal d'OK però a l'inrevés i ells ens traurien d'allà.

També ens va avisar que veuríem molts taurons, però que no ens preocupéssim perquè no eren perillosos. Aquí vaig començar a dubtar si realment volia baixar a les profunditats del mar o si no seria més prudent fer snorkelling i veure des de dalt feliçment. Per sort, encara no s'havia filmat aquella terrorífica pel · lícula, Blue Waters, basada en una història real on dos turistes americans són oblidats pel vaixell al fons del mar, aquí mateix, a Cairns.

Ens va avisar que veuríem molts taurons. Vaig començar a dubtar si realment volia baixar a les profunditats del mar

Passem prop de diversos atols, trossos de sorra apuntant cims. Llavors el vaixell va parar i calia llançar a l'aigua, d'esquena. No podia ara tirar-me enrere, després de recórrer 19.000 quilòmetres en avió i més de 5.000 en cotxe. La barrera de corall no està a molta profunditat marina, afortunadament, doncs els corals no poden subsistir més enllà de determinada profunditat. Així que amb el cor a la boca, Vaig llançar al mar.
El que vaig veure després ha estat en la meva memòria per sempre. És difícil trobar les paraules adequades per descriure una sensació tan especial. Bussejar és volar sota terra. Moure sense esforç ia càmera lenta en un món absolutament desconegut, on ets un convidat en un planeta de peixos de colors, de parets de sorra, de vents d'aigua.

Bussejar és volar sota terra, moure sense esforç ia càmera lenta en un món absolutament desconegut

Tot un món ple de misteris s'obria davant els meus ulls, que no sabien bé ni cap a on mirar, perquè a cada costat hi havia una ombra nova, una família de peixos grocs, verds, roses movent tranquils, gairebé fregant-me. Un peix manta sortint de sota d'una roca i tirant a volar, una serp marina entre la sorra, una ostra gegant coberta d'un mantell de vellut morat amb motes vermelles. Tot d'una una vall molt profund. En qüestió de segons has baixat volant, tornes a pujar gairebé sense esforç, no hi ha gravetat, flotes en un món de colors. El silenci és total, només interromput per la teva pròpia respiració.

El món en què vivim és gran, extens i misteriós, però el que està en les profunditats del mar, molt més. Esperem que romangui així durant mil · lennis.

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Alícia

    |

    Mayte, genial , com sempre ens portes a llocs meravellosos.

    Contestar

  • Ita

    |

    Un cop més ens embolcalla en les teves històries, salutacions

    Contestar

  • Txiki

    |

    Molt bo.

    Contestar

  • Maria

    |

    Bussejar en volar sota terra, si que vas trobar les paraules justes. Vaig estar allà i des de noia que faig snorkel, i sempre vaig tenir aquesta sensació és com volar , en l'aigua, busseges, fer snorkel, amarar amb l'aire controlat i viure un moment que estada gravat a la memòria.
    gràcies.

    Contestar

  • Elvira

    |

    Hola Mayte. M'ha encantat llegir-te!
    La meva família i jo portem ja uns anys planificant poc a poc un viatge a través del continent australià com vam fer per Estats Units i, per casualitat, buscant una mica d'informació sobre una de les destinacions clau que teníem en ment (Cairns), em vaig trobar amb la teva publicació. Finalment sembla que els astres s'estan alineant i aconseguirem fer-ho realitat per a aquest estiu (hivern a Austràlia). Després de llegir el que escrius, si fos per mi, et asaetearía a preguntes amb tots els dubtes que tinc, però atès que no ens coneixem vaig a evitar que et portis una primera impressió encertada sobre mi, i només et consultaré una cosa. Bé, sóc bussejadora aficionada, amb un títol internacional i tot (tot i que qualsevol animal del desert bucearía millor que jo), així que no crec que em posin problemes per poder bussejar amb ampolla allà. M'agradaria que el meu germà baixés amb mi (intentar-ho amb els meus pares ja és una batalla perduda), però ell, com va ser el teu cas pel que entenc del teu relat, mai ha bussejat. La meva pregunta és si em pots explicar una miqueta la teva experiència o el que sàpigues de quina requisits demanen (si els demanessin), com funciona i que informació donen per poder bussejar (amb ampolla, no amb tub de snorkel) als que no tinguin cap experiència. (També et accepto suggeriments pel que fa als punts d'immersió jeje).
    Moltes gràcies per endavant i disculpes per contar-te la meva vida. Pateixo de diarrea verbal. ;D
    Una salutació. Elvira

    Contestar

  • Mayte

    |

    Hola Elvira,
    gràcies per llegir-me i m'alegro que t'hagi agradat el relat!
    Doncs t'explico que jo vaig estar a Cairns ja fa molt anys però pel que es no ha canviat molt. Quant et vas acostant a la ciutat veuràs un munt de companyies que t'ofereixen els seus serveis per a bussejar, la majoria ofereixen excursions d'un dia. Et muntes al vaixell i aquí mateix, de camí als esculls et van indicant com posar-te les ampolles, la forma de respirar… i el que cal fer un cop al fons. Normalment es baixa en grups petits, uns 45 minuts. Es tira un des del vaixell o va baixant a poc a poc des d'algun illot, depèn d'on encalle el vaixell. Però hi ha milers d'empreses que l'organitzen.
    Bé, espero que t'hagi servit d'alguna cosa, una abraçada i que disfruteu!!! és la millor barrera de corall del món i és realment espectacular!

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.