Tasmanian experience va començar a ser realment una experiència des dels spaghettis que ens van unir aquella vegada. Jeff era un artista de les relacions socials i del medi ambient. A partir del segon dia érem un equip amb una missió que es dirigia a Campbell Town, un poble arrencat de qualsevol conte dels germans Grimm, amb ànecs, ponts bucòlics i esglésies impecables. D'aquí saltem a Bicheno on, caiguda la nit, ens vam amagar per parelles darrere de les roques i comencem a comptar els pingüins que tornaven a dormir a terra per donar un cop de mà als biòlegs del departament de medi ambient i que puguin fer-se una idea de la grandària de la població local.
Els pingüins blaus de Bicheno són petits, torpecillos i una mica tímids. La veritat és que no hi havia molts: en tota l'estona que la meva companya, una dona britànic-japonesa peculiar bastant simpàtica, i jo vam passar parlant de l'etern retorn i dels rituals nipons vam haver d'explicar un pingüí o dos. Aquella nit vam dormir en unes cabanes semblants a les de Blancaneus i l'endemà vam viatjar a la nostra furgoneta fins Liffey Valley Reserva.
Amistat amb cangurs i wallabies a la vora del mar
Liffey Valley és un parc natural que combina diversos mini-ecosistemes variats: bosc tropical, palmeres, bosc sec i fins penya-segats amb els seus fars i tot. Pels laterals del camí que seguíem, corrien uns cangurs bastant agosarats que s'anaven acostant acostant fins que el monitor ens va explicar que sentien una estima incondicional cap als visitants perquè associaven turista aliment i que els podíem tocar i tot. També ens va explicar, més seriós, que en realitat no calia donar-los de menjar, de la mateixa manera que no calia llançar ossos de poma per l'aire - i em va llançar uns raigs de foc que li van sortir dels ulls en record del meu costum habitual de llançar les restes de les pomes o dels préssecs per les reserves naturals, cosa que segueixo considerant un hàbit sa, freqüent en prats espanyols on "el que és del camp va al camp, la naturalesa s'autoregenera "però que en Austràlia és motiu de excomulgación i de crítica universal.
No puc dir molt d'aquest lloc perquè només se m'ocorren paraules com espectacular, increïble i excepcional que estan molt usades ja
A Liffey Valley, per compensar el dels ossos, vam passar una tarda sencera arrencant males herbes i ens fiquem al llit aviat perquè al matí següent vam viatjar a una muntanya absolutament bella inscrita a la Llista del patrimoni mundial anomenada Cradle Mountain. No puc dir molt d'aquest lloc perquè només se m'ocorren paraules com espectacular, increïble i excepcional que estan molt usades ja, però de veritat que tanta bellesa i tanta harmonia natural juntes no les havia vist mai.
Illa gastronomia com a toc final
Al nostre retorn d'aquest empatx de naturalesa melòdica, d'olors i de color, Jeff considerar necessari completar-lo amb l'empatx gàstric tradicional i ens va portar a dues granges tasmanas on produeixen, respectivament, el millor de les gerds i del formatge local. Encara tinc registrat en algun cantó d'alguna papil gustativa el gust del gelat de gerds de la granja Nadal Pujol Gerd, sublimat amb la brisa, les cadires de fusta, el cansament, la fresca que es colava a les branques dels arbres, el companyerisme de la fatiga conjunta i la majez del personal. I d'aquí, alegria de les alegries, saltem a la granja de formatge, amb les seves ovelles fins massa netes i un formatge espectacular amanit amb el vi típic de la vinya municipal.
L'última nit la vam passar a un càmping ple de famílies, joventut i nens correteantes davant del mar. Com ja érem una colla, vam estar parlant fins molt tard, ens vam fer una passejada conjunt sense indicació de Jeff i fins obrim els nostres cors a l'hora del sopar al fil dels retorns, les parelles i la vida sentimental. Al matí la furgoneta ens va portar de tornada a Hobart, on arribem a l'hora perfecte per degustar, àvids de civilització en el fons, el peix fregit amb llimoner tan ric del port. Vam agafar una taula molt gran en un restaurant davant dels vaixells, demanem moltes cerveses, ens van fregir el peix allà mateix i cap es va anar, encara que ja estàvem en terreny de ningú, però ens vam quedar fins repetir peixos i canyes en un exercici entranyable d'estendre la magnitud espaciotemporal.
Al matí la furgoneta ens va portar de tornada a Hobart on arribem a l'hora perfecte per degustar, àvids de civilització en el fons, el peix fregit amb llimoner tan ric del port.
Aquella nit, després d'acomiadar-, em vaig quedar en un alberg a Hobart on l'arribar vaig seure en una taula amb un cafè americà i vaig agafar diverses revistes per mirar. En una d'elles hi havia un anunci a tota pàgina que deia: “Tasmània et necessita!” i tota una llista de professions que cobrir, i fotos de cases descomunals, de copes de vi brillants i dels paisatges massa bells que havíem vist ja. Vaig anotar l'adreça del ministeri australià d'immigració a la qual havia d'enviar el CV i periòdicament la trobo, en un canvi de casa, en un ordre de carpetes, i llavors la miro una estona poc a poc i la torno a guardar acuradament en una altra part amb la tranquil · litat gratificant que sempre quedés Tasmània si en un moment donat hem de proveir.
