¡Kilimanjaro, Hakuna Matata!! (part 1)
Reconec que tot va començar amb la segona línia rosa d'un predictor. Amb una dona inundada en felicitat, un home bloquejat en la incertesa, i un ginecòleg com a testimoni. «Laura, Mario ja està de camí. Ara et demano que em deixis pujar el Kilimanjaro»
Ella em va donar el consentiment i el doctor l'aprovació.
Per saber com observen els déus africans al seu continent, un ha de pujar al cim d'aquest famós volcà cònic.
Àfrica hauria de ser tractada com a Reina Mare. Reina per ser filla de déus i Mare per veure'ns néixer com a espècie. El seu parentiu diví deu ser cert, perquè un cop ets al cim, per observar-la, has d'inclinar el cap cap avall i amb ell la teva mirada, i què és això sinó una reverència?
Un cop ets al cim, per observar-la, has d'inclinar el cap cap avall i amb ell la teva mirada
La muntanya llegendària es pot pujar per diferents rutes. Una és tan famosa que se la coneix com a «ruta Coca-Cola». Diuen que és la més adequada per la seva dotació, encara que la menys aconsellable per la seva popularitat.
Nosaltres pugem per la ruta Machame, també anomenada ruta whisky. La dura.
I això va ser el que ens vam ficar entre pit i esquena, 62 quilòmetres d'un bon whisky on the rocks!
Vam anar des de la calor humida de la jungla, al fred sec del cim. Des dels més de trenta i escaig graus, als menys “diecialgo”. De la fresca samarreta de cotó, al calentet sac de plomes.
La ruta Machame està dissenyada per a aquells muntanyencs que prefereixen el repte de la tenda de campanya, al plaer del refugi. Així que un cop vam decidir que la botiga era la nostra elecció, el guia, Felip, ens va presentar el seu equip al ritme del «Jambo Gana, No hi ha problema" .
La ruta Machame està dissenyada per a aquells muntanyencs que prefereixen el repte de la tenda de campanya, al plaer del refugi
Aquest càntic swahili es convertiria en un himne de vegades, i en un mantra en altres, ja que aquests 5895 metres ens exigirien la millor concentració que poguéssim assolir.
Avui productes frescos i aigua mineral, demà llauna i aigua de riu” ens diuen. El pressupost era limitat i amb això el nombre de portadors.
Machame és una ruta exigent, s'ascendeix molt a poca distància, encara que com a contraprestació ofereix escenaris de cinema.
Travesses cinc hàbitats diferents i alguns serien indescriptibles per a mi, si no és per una bona fotografia. El fet que sigui un volcà suposa un al·licient a l'espectacle visual. Los alleuja, textures i plecs esculpits en pedra ensenyen els budells momificats del nostre planeta.
Los alleuja, textures i plecs esculpits en pedra ensenyen els budells momificats del nostre planeta.
Machame és severa però bondadosa. En moltes etapes dorms més baix que el punt més alt que aconsegueixes durant la caminada, i això és una assegurança de vida, una regla d'or, per aplacar el mal de muntanya.
Amb l'alçada, la pressió atmosfèrica disminueix i amb això la facilitat d'intercanvi d'oxigen als pulmons. Aquesta realitat et pot provocar en els casos lleus o mitjans, mals de cap, fatiga, nàusees, i inestabilitat, i als extrems, pots fins i tot caure al coma. Aquesta asfíxia tissular és coneguda com a hipòxia.
A les primeres etapes et veus fort i l'emoció t'empeny cap a un desgast inútil d'energia. Després d'una bona conversa nocturna ve l'insomni de la il·lusió. Un luxe inacceptable. Un bon guia et dirà que a la muntanya, com en una cursa de fons, has de treballar el «després», si et sobren energies a l'«ara».
La muntanya t'anirà robant calories, i caldrà combinar l'exigència física amb la duresa mental del muntanyenc. El descans és la clau de volta.
Recordo rampes, mals de cap i alguna nàusea. Per combatre'ls no oblidaré ni els àpats hipercalòrics sense gana, ni la calor del meu sac, ni l'alè dels meus dos grans amics, els germans Sancho, els qui no em van deixar només davant la “Promesa del predictor”. Gràcies.
Seguim pujant. Els núvols ja estan per sota i els ànims estan pels núvols.
A partir d' 3800 metres no veus fauna que superi un pam del terra. Seguim pujant. Els núvols ja estan per sota i els ànims estan pels núvols.
Arribem a Lava Tower (4600m), una enorme pedra amb forma de dent de tauró, i comencem el “descens paradoxal” fins al campament Barranco (3980m). Cada pas cap avall t'acosta més al cim.
Gegants de diversos braços, cosins de palmeres i germans de cactús, custodien el sorprenent camí a Barranco desafiant les lleis naturals. Són els guardians “braçuts” de Don Kilimanjaro.
Una enorme paret, Mur de l'esmorzar, vigila el campament i té tatuat un camí que l'has de salvar amb peus i mans si vols arribar a Karanga Hut. Lloc on feiticeiros i nigromants lluitaran per la teva ànima. Som al cor del màgic Kilimanjaro.
El conjur de Karanga determinarà si per la teva puresa, Àfrica t'obre o no les portes del sanctasanctòrum… ia nosaltres ens les va obrir!
Bestreta que en la darrera etapa sortim a les 00:30 hores. Salimos de Barafu, i fins a Uhuru, el cim, ens esperen 1.212 metres de desnivell i set hores de patiment nocturn. Més la baixada.
Comentaris (12)
Crits
| #
Una experiència molt dura que et preparo per a una altra molt més complicada……jajajaja.Segur que en la proximitat dels déus al Kilimanjaro els va sentir xiuxiuejar consells per a la teva vida futura….Petons
Contestar
Nacho
| #
Així és Cris, així és. Em van xiuxiuejar molts consells… secrets
Tremolor
Contestar
Carlos
| #
Poques vegades es poden afirmar les coses de manera categòrica. Però no m'equivoco en aquesta ocasió si dic, que en aquella aventura va ser el no-nat Mario qui va empènyer Nacho a fer cim. La qual cosa explica com és d'aclaparadora la força de voluntat i les ganes de l'èxit..
Una experiència vital, que compartida amb els que vols s'assaboreix millor. Va ser el cas i t'agraeixo Nacho m'ho recordis avui amb el teu relat. Sens dubte he tornat a assaborir el cim.
Contestar
carmen
| #
Una experiència meravellosa,la que per la teva estada fora m'ha fet participar des d'un principi de l'existència de Mario,m'ha donat la possibilitat de donar suport a la Laura,de compartir aquests primers moments tan especials. Mentre tu t'acostaven una mica més al cel,nosaltres aquí ens intercanviem pensaments,mirades,alegries,pors…tot una meravella davant l´arribada d´aquest preciós MARIO.
Contestar
Nacho
| #
Gràcies Carlos (Charly) no només va ser Mario qui va empènyer, tabn aquella plasta hipercalòrica pudent compartida sota el sostre de la botiga.
Jajajajaja
Gràcies Carmen per tenir cura dels meus tresors. t'estimo.
Contestar
PILAR
| #
Sens dubte ets un campió i la tenacitat que demostres en cada tasca de totes les facetes de la teva vida que t'involucres, ens dóna una lliçó a tothom i un exemple a seguir.
Tens molt a ensenyar al petit Ricitos de Oro.
Contestar
Nacho
| #
Gràcies Pilar!!! Quin honor rebre aquestes paraules de tu. Un petó enorme.
Contestar
Ana
| #
Déu meu per on camines!!!!!!!, sempre t'he admirat per les coses que t'has llençat a fer. Fins a la terra sembla que se t'ha quedat petita que necessites pujar-te a dalt de tot i gairebé….tocar el cel!!. Ets molt valent!!. Molta sort i un petó molt fort.
Contestar
Luis Draspa
| #
Només llegir el que vas escriure em va traslladar als fets dels meus recorreguts…
La victòria que se sent es concreta amb l'inimaginable que arribes fer per assolir una meta «Vull completar el recorregut, aquesta és la meva oportunitat». (Sempre ho pensem a la tornada jeje)….
Desmaiar davant l'esforç et fa còmplice de l'ambició intensa que envaeix el teu cos i t'omple d'adrenalina, i més que un repte es converteix en un «Jo puc i tu també»… Sent un èxit implícit el poder concentrar-te per percebre el sorprenent que t'envolta i posteriorment descriure a detall el que has guanyat, aquest per a mi és el petit sospir que ens emportem i diem (Quin fort mascle «Increïble»)…
Sempre ho he pensat i ho porto com una petita veu interna «Caminant no hi ha camí, es fa camí en caminar»…
Una abraçada Nacho!!!
Ho has fet fantàstic…
Contestar
Mario
| #
Q ganes d'anar!!! Jo crec q el que és seu q repeteixis amb la criatura, amb el seu oncle Charlie i el seu oncle Mario. Anem q si n'hi ha una altra, no me la perdo!
Contestar
Nacho
| #
Gràcies Luis, em commouen les teves paraules.
Mario, sens dubte hi haurà una propera, això sempre. jeje
Gràcies als dos.
Contestar
Miquel Àngel
| #
Nacho,
Ets enorme i enorme vas haver de sentir-te en fer cim. Un cop passat, t'hauràs adonat que allò important no va ser el cim sinó el camí. El Mario és afortunat perquè et tindrà d'acompanyant de camí, i afortunats som els que t'envoltem perquè ens acompanyes al nostre camí.
Gràcies,
Una abraçada,
Contestar