Reconec que tot va començar amb la segona línia rosa d'un predictor. Amb una dona inundada en felicitat, un home bloquejat en la incertesa, i un ginecòleg com a testimoni. «Laura, Mario ja està de camí. Ara et demano que em deixis pujar el Kilimanjaro»
Ella em va donar el consentiment i el doctor l'aprovació.
Per saber com observen els déus africans al seu continent, un ha de pujar al cim d'aquest famós volcà cònic.
Àfrica hauria de ser tractada com a Reina Mare. Reina per ser filla de déus i Mare per veure'ns néixer com a espècie. El seu parentiu diví deu ser cert, perquè un cop ets al cim, per observar-la, has d'inclinar el cap cap avall i amb ell la teva mirada, i què és això sinó una reverència?
Un cop ets al cim, per observar-la, has d'inclinar el cap cap avall i amb ell la teva mirada
La muntanya llegendària es pot pujar per diferents rutes. Una és tan famosa que se la coneix com a «ruta Coca-Cola». Diuen que és la més adequada per la seva dotació, encara que la menys aconsellable per la seva popularitat.
Nosaltres pugem per la ruta Machame, també anomenada ruta whisky. La dura.
I això va ser el que ens vam ficar entre pit i esquena, 62 quilòmetres d'un bon whisky on the rocks!
Vam anar des de la calor humida de la jungla, al fred sec del cim. Des dels més de trenta i escaig graus, als menys “diecialgo”. De la fresca samarreta de cotó, al calentet sac de plomes.
La ruta Machame està dissenyada per a aquells muntanyencs que prefereixen el repte de la tenda de campanya, al plaer del refugi. Així que un cop vam decidir que la botiga era la nostra elecció, el guia, Felip, ens va presentar el seu equip al ritme del «Jambo Gana, No hi ha problema" .
La ruta Machame està dissenyada per a aquells muntanyencs que prefereixen el repte de la tenda de campanya, al plaer del refugi
Aquest càntic swahili es convertiria en un himne de vegades, i en un mantra en altres, ja que aquests 5895 metres ens exigirien la millor concentració que poguéssim assolir.
Avui productes frescos i aigua mineral, demà llauna i aigua de riu” ens diuen. El pressupost era limitat i amb això el nombre de portadors.
Machame és una ruta exigent, s'ascendeix molt a poca distància, encara que com a contraprestació ofereix escenaris de cinema.
Travesses cinc hàbitats diferents i alguns serien indescriptibles per a mi, si no és per una bona fotografia. El fet que sigui un volcà suposa un al·licient a l'espectacle visual. Los alleuja, textures i plecs esculpits en pedra ensenyen els budells momificats del nostre planeta.
Los alleuja, textures i plecs esculpits en pedra ensenyen els budells momificats del nostre planeta.
Machame és severa però bondadosa. En moltes etapes dorms més baix que el punt més alt que aconsegueixes durant la caminada, i això és una assegurança de vida, una regla d'or, per aplacar el mal de muntanya.
Amb l'alçada, la pressió atmosfèrica disminueix i amb això la facilitat d'intercanvi d'oxigen als pulmons. Aquesta realitat et pot provocar en els casos lleus o mitjans, mals de cap, fatiga, nàusees, i inestabilitat, i als extrems, pots fins i tot caure al coma. Aquesta asfíxia tissular és coneguda com a hipòxia.
A les primeres etapes et veus fort i l'emoció t'empeny cap a un desgast inútil d'energia. Després d'una bona conversa nocturna ve l'insomni de la il·lusió. Un luxe inacceptable. Un bon guia et dirà que a la muntanya, com en una cursa de fons, has de treballar el «després», si et sobren energies a l'«ara».
La muntanya t'anirà robant calories, i caldrà combinar l'exigència física amb la duresa mental del muntanyenc. El descans és la clau de volta.
Recordo rampes, mals de cap i alguna nàusea. Per combatre'ls no oblidaré ni els àpats hipercalòrics sense gana, ni la calor del meu sac, ni l'alè dels meus dos grans amics, els germans Sancho, els qui no em van deixar només davant la “Promesa del predictor”. Gràcies.
Seguim pujant. Els núvols ja estan per sota i els ànims estan pels núvols.
A partir d' 3800 metres no veus fauna que superi un pam del terra. Seguim pujant. Els núvols ja estan per sota i els ànims estan pels núvols.
Arribem a Lava Tower (4600m), una enorme pedra amb forma de dent de tauró, i comencem el “descens paradoxal” fins al campament Barranco (3980m). Cada pas cap avall t'acosta més al cim.
Gegants de diversos braços, cosins de palmeres i germans de cactús, custodien el sorprenent camí a Barranco desafiant les lleis naturals. Són els guardians “braçuts” de Don Kilimanjaro.
Una enorme paret, Mur de l'esmorzar, vigila el campament i té tatuat un camí que l'has de salvar amb peus i mans si vols arribar a Karanga Hut. Lloc on feiticeiros i nigromants lluitaran per la teva ànima. Som al cor del màgic Kilimanjaro.
El conjur de Karanga determinarà si per la teva puresa, Àfrica t'obre o no les portes del sanctasanctòrum… ia nosaltres ens les va obrir!
Bestreta que en la darrera etapa sortim a les 00:30 hores. Salimos de Barafu, i fins a Uhuru, el cim, ens esperen 1.212 metres de desnivell i set hores de patiment nocturn. Més la baixada.
