Ruta vap a l'Okavango: nou amics de viatge per Àfrica

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Ens envoltava una cúpula de fum que escopia aigua sense pietat. Una massa de vida líquida que s'estimbava per un precipici. I allà estàvem nosaltres, el grup de viatgers, sentint que el món és un gegant i nosaltres som minúsculs. Eren gairebé les sis de la tarda i Luigina, Francesca, Mónica, Luis, monjo, Ramon, Víctor, Josep i jo (Javier) intentàvem endevinar que el sol es posava a les nostres esquenes a les Cascades Victòria mentre la terra rugia i tremolava l'aire sota un núvol de fum pel qual no passava la llum.

La terra rugia i tremolava l'aire sota un núvol de fum

L'endemà al matí els nostres viatgers van decidir pujar a un helicòpter i revisar aquella obra des de les altures. Des d'allà l'aigua no es palpa, s'esquiva amb sorpresa des d'un cel que fuig de tanta feresa. A l'abril la cascada porta més aigua de la que mai vaig imaginar a les meves anteriors visites. A la tarda va ser un vaixell que solcava el riu Zambeze, al meu gust el riu que més arrossega la paraula Àfrica, des del que contemplem un capvespre que es mullava en una mica de vi. Van ser aquelles jornades de les Victòria temps de tastar cocodril, conèixer bars de tapes i flamenques versió africana i fer un sopar en acampada on a recer d'unes brases i una mica de bona música crec que tots ens vam fer sense saber-ho amics.

I llavors vam anar a Botswana, el país amb regles i sense gent, on l'amabilitat no és a la venda. Arribem al Parc de Chobe i pugem a un vaixell des del qual la riba és salvatge. Aquell dia semblava que els animals s'ordenaven per mostrar-se i baixaven el vessant de la muntanya en un rigorós ordre de mides i espècies. El vaixell, mentre, sortejava algunes desenes d'hipopòtams que suren vius sobre les aigües i nosaltres escoltàvem entre rialles i una mica de tendresa la veu de Luiggina i el seu accent italià que trencava el silenci amb un “bell cocodril”. Vam treure per fi les nostres botigues i en Josep va fer una graellada de pollastre tan bona que ens va enviar a dormir amb pena d'haver de raspallar-nos les dents.

Aquell dia semblava que els animals s'ordenaven per mostrar-se

Al matí el parc el recorrem als nostres cotxes. Aleshores comprovem de nou que els parcs africans tenen dos mesos en què exploten de bellesa: abril i maig. És just quan acaben les pluges i els vessants es cobreixen de grocs, violetes i verdes i les aigües són blaves com el vent dels oceans. No vam veure gaires animals, potser el millor fossin els grans grups de girafes, i ens dediquem a admirar el bell espectacle de l'horitzó. Aquella nit havíem reservat un sopar en un vaixell que ens va confirmar dues coses: que el grup era collonut (perdonin) i que un cel encès d'estrelles i una copa de vi són suficients per fer feliç qualsevol.

Vam deixar Chobe i vam anar a Maun, a l'Okavango, per una pista no apta per a ments tranquil·les. El Chobe Sud és una carretera de sorra i sots que deixa una vegetació espessa als costats. Un safari de nou hores per mitjà de l'absoluta gens natural. Passem una furgoneta de religiosos nord-americans amb hippies ínfules a qui traiem de la sorra i remolquem durant un temps. Després, quan vam haver de deixar-los anar, ens en vam anar amb la sensació d'aquell cotxe no en sortiria mai.. Els camins d'Àfrica no són per a tothom, a les línies d'un mapa no s'entenen les arrugues.

Després de treballar 35 anys a la banca va decidir enviar al carall tanta tinta

Finalment, tras una jornada maratoniana de carro, canviem el programa i decidim regalar als nostres viatgers Magotho. És un petit campament amb botigues en suite que descansa a tocar d'un riu. Sopem i beguem al voltant d'una foguera, però va ser quan va clarejar quan vam descobrir que la jungla ens abrigava i que un podia ser-hi tota la vida contemplant les branques verdes, les zebres i els antílops. El món era salvatge i càlid com ens va explicar la responsable d'aquell campament, una sud-africana que després de treballar 35 anys a la banca va decidir enviar al carall tanta tinta i mudar-se fa quatre anys allà a escoltar cruixir el món.

Deixem Magotho i una pista per la qual creuaven elefants als “passos de zebra” ens va portar a Maun, capital d'un riu, el Okavango, aquesta raresa natural del planeta de ser l'únic cabal que no s'ho empassa el mar, s'ho empassa el desert. Allà els nostres viatgers van pujar a una avioneta i van contemplar la bellesa de l'Okavango en alta definició, la que dóna fer-ho des dels núvols.

Després, Següent al dia, va ser als mokoros (barques) on solquem el riu. Ens endinsàvem entre papirs i nenúfars en un món pel qual no cabíem. Tot és tan salvatge que hom té la sensació d'entrar en un laberint d'arrels que t'engoleix. Vam menjar en una illa i ens vam fer un safari a peu buscant animals sota un sol castigador i escoltant les històries de Luis que s'enregistrava vídeos en mode selfie tan delirants i imaginatius com l'etern somriure d'aquest gallec que regala sempre als altres una riallada gratuïta.

Feia olor de part salvatge, a tempesta de vent

De l'Okavango marxem a Nxai Pan. I allà hi trobem un regal. Aquest parc és Àfrica en majúscules. La terra estava mullada per la pluja que ens perseguia. Feia olor de part salvatge, a tempesta de vent. Creuàvem els pa (llacs assecats) on el cotxe lliscava i ballava al fang. Arribem a uns baobabs mítics que formaven una escultura de fusta i que els antics viatgers feien servir com a referència per no perdre's quan a l'Àfrica no hi havia camins.

Aquest dia fèiem acampada salvatge, plantàvem les nostres botigues en una zona sense defenses, envoltats d'animals que ens miraven des de la mala herba o que potser estiguessin al nostre costat. El millor del viatge (opinió de la majoria) per tenir la sensació de dormir al mig de la mateixa selva. Els banys del campament estaven envoltats d'una protecció de ciment i broquetes, nosaltres només n'estàvem envoltats.

Nosaltres només n'estàvem envoltats

Vam sortir a fer un safari i vam tenir la sort que es pot o no es pot tenir en un safari. Trobem una mica més d'un quilòmetre de les nostres botigues dues lleones amb cinc cadells que ens van regalar una peça costumista de la sabana difícil de veure. Va ser brutal seguir-les i observar-les amb les seves cries penjant a la gola.. Després hi va haver rajades de estruços, algun springbook, girafes i la cursa embogida de dos nyus. Hi va haver un capvespre i un clarejar que s'enfilaven pel cel i un inoblidable sopar ple de grans moments que va acabar amb Josep només ja davant la foguera i la visita de dues hienes.

Ens vam anar de Nxai Pan feliços i fotuts de no sortir per entrar una altra vegada. Però ens dirigiem a un altre regal inesperat. Arribem a Elephant Sands, un campament on vam muntar les nostres botigues envoltats de campistes africàners i on vèiem una tolla davant del restaurant. Estàvem acabant el nostre sopar quan Luiggina ens va advertir que alguna cosa gran, gros i amb nas allargat estava rondant casa nostra. Era un ramat d'elefants que s'hi va acostar a beure. I llavors es van succeir aquells moments sublims que un pot viure alguna vegada: els elefants bevien a menys de cinc metres de nosaltres, s'amenaçaven, ens vigilaven, barretaven, bevien i jugaven. Allà, enmig d'una nit tancada, com si nosaltres poguéssim formar part del seu món. Emmudim i mirem. No calia més.

Els elefants bevien a menys de cinc metres de nosaltres

I així va arribar el final. Ho va fer traient alguna nova aptitud dels nostres amics. Ramon venia malalt, i va passar sis hores estirat a la part de darrere del meu cotxe sense dir una paraula de queixa, ni tan sols una pregunta. Vam canviar el programa per ell i vam anar a Cascades Victòria després de travessar a Zimbabwe el parc de Hwange. En comptes d'acampar vam anar a un hotel que està enganxat al Zambeze. No podia tenir millor final. Una taula llarga ens va servir per acomiadar-nos a tots entre anècdotes i records en forma de rànquing que ens servien per desempolsar la memòria. Van ser onze dies i semblava que van ser cent.

Allí acabava el viatge de nou amics. Hem de tenir molta sort, sempre en les expedicions de VAP ens acomiadem amb abraçades sincers. Després, quan ells es van nosaltres ens vam quedar atordits i en la volta un mira cap enrere pensant que aquest cotxe no és ja el meu. D'alguna manera costa seguir viatjant sense ells, sense nosaltres.

Gràcies, moltes gràcies (i moltes gràcies), la Luiggina, Francesca, Mónica, Ramon, Moncho i Luis.

 

 

  • Compartir

Comentaris (2)

  • Rosa

    |

    Sens dubte haurà estat també un viatge inoblidable per a tots. Què té VaP que fa que aquests viatges siguin tan especials? Una part l'aportem els viatgers, una gran part es deu als seus organitzadors.

    Contestar

  • Monica

    |

    De tornada a casa trobant a faltar els nostres amics » africans»

    Contestar

Escriu un comentari