Paraguai: els crucificats del país més feliç del món
Després de tant de temps a Josep se li ha posat cara de màrtir, rep l'oblia amb la boca fluixa, indiferent als filets de saliva que es desborden per la barba de mesos. Quan el pare Damià li dedica les seves benediccions mira a través seu, com sense veure-ho, aguanta amb estoïcisme els micròfons i els trets dels fotògrafs i tanca un moment els ulls. Aleshores la torba de periodistes conté la respiració com si d'un moment a l'altre anés a levitar i escapar-se d'aquest quartutx que fa pudor de desinfectant i d'orín. A elevar-se per sobre d'Asunción i del Paraguai, fastiguejant-nos a tots les exclusives. Però quan començarà a surar els deu centímetres de ferro que té enfonsats a les mans el subjecten amb força, llavors obre els ulls i dedica un somriure exhaust a la seva dona; ella li somriu també clavada a la fusta del costat. Els crucificats de la línia 23 compleixen avui el dia número 65 de la seva protesta. 65 dies de passió, metall i sang al país més feliç del món.
Com es mesura la felicitat?, en quilos?, en dòlars?, per tones de somriures? Aquesta pregunta se la fan cada dia més de la meitat d'habitants del planeta, però ningú sembla tenir una resposta molt clara, excepte la prestigiosa agència de mitjans Gallup que ha decidit que per quart any consecutiu el Paraguai és el país més feliç de la terra. Per mesurar la felicitat els seus empleats despengen el telèfon i formulen preguntes força simples. Quantes emocions positives registra al llarg del dia?, somriu vostè?, se sent descansat?, el tracten amb respecte? El 87% dels paraguaians diu que si, per sobre de colombians i hondurenys entre els quals només se senten feliços un 84%.
Anés a levitar i escapar-se d'aquest quartutx que fa pudor de desinfectant i d'orín
-El país més feliç del món?, Però això qui carall ho diu? Julián el president del sindicat em mira sorprès, abans de tornar a parar el trànsit i insultar els policies que els impedeixen el trasllat fins als jutjats.
En realitat Paraguai té un munt de raons per ser un país raonablement feliç: un clima fantàstic i terra fèrtil, tant que la fruita es podreix a terra i milions de vaques pasturen als seus prats interminables. El país està regat per rius llargs i abundants que proporcionen energia elèctrica sense límits per a una població escassa que a més de per la seva bellesa destaca per ser una de les més hospitalàries d'Amèrica Llatina. Per si això no n'hi hagués prou, a més de la felicitat el paraguaià pot presumir de quantitats ingents de resignació; resignació per aguantar una classe política infestada per la corrupció i un 30% d'habitants en situació de pobresa, una resignació tremebunda que suporta mafiosos al parlament i crucificats als seus carrers.
Perquè d'un temps ençà a Asunción brollen els crucificats com si fossin coloms de la catedral. En un país on la religió forma part fonamental de la vida de les famílies, la Bíblia a més de consol, proporciona inspiració i idees. Primer van ser sis extreballadors de la hidroelèctrica brasilera Itaipú descontents amb un acomiadament improcedent els que van decidir soldar-se a una creu i acampar amb les seves famílies davant l'ambaixada del Brasil davant l'estupefacció dels seus funcionaris. Mesos després alguns empleats de la línia 49 d'autobús farts d'unes condicions laborals que incloïen mesos d'impagament, amenaces i jornades de treball de més de 16 hores van decidir formar un sindicat. Dies després tenien llest un comunicat amb el seu acomiadament, el propietari de l'empresa autobusos era Celso Maldonado honorable diputat del partit liberal.
A Asunción brollen els crucificats com si fossin coloms de la catedral.
Així que més de vint treballadors al costat de les seves famílies van agafar fusta i claus i en comptes de pujar al Gòlgota es van instal·lar en una cambra al costat del Ministeri de Treball amb les nines travessades i disposats a mantenir la protesta fins a ser readmesos. Des de llavors la zona viu en un estat de romiatge constant; mitjans de comunicació, policies, metges, sacerdots i ciutadans que s'hi passen per si de cas passa algun miracle. I algun miracle ha passat, el primer és que han començat a escoltar-los, el segon que s'han multiplicat els grafits amb la cara de Maldonado per tota la ciutat, acompanyats de la llegenda, “Celso explotador”. Això a ell no sembla agradar-li i ha decidit denunciar els seus extreballadors per alterar l'ordre públic. Una jutgessa els acaba de citar a declarar i ells no han mostrat cap inconvenient, sempre que ho facin crucificats clar.
Ficar sis creus en un jutjat no és una tasca fàcil, el trasllat cal fer-ho en camioneta, assemblar un tetris carn i fusta procurant que encaixin les peces i no s'obrin els estigmes. Els companys del sindicat criden consignes contra el Govern, es barallen amb els agents que sostenen que traslladar un crucificat d'aquesta manera és il·legal. Els transeünts aplaudeixen i les televisions connecten en directe mentre els màrtirs tanquen els ulls endormiscats, aliens al seu propi calvari.
Josep té 35 anys un fill de dotze que no sap si entén molt bé què està fent el seu pare però “ho entendrà amb el temps. Jo ja no podia aguantar més aquesta situació”. El clau de la mà esquerra li va clavar el mateix, amb un martell de casa, de l'altre es va encarregar un company. Por mai no va tenir i el dolor és suportable. “El pitjor han estat les nits, només hem pogut dormir gràcies als calmants. Els companys ens han ajudat a suportar aquest període, a curar-nos, a buidar les galledes després d'anar al bany”. Espera que el que està fent serveixi per a alguna cosa encara que té els seus dubtes “Va venir el Papa Francesc fa uns mesos al Paraguai. Ell millor que ningú no hagués comprès el que estem fent però el govern li va canviar el recorregut perquè no ens pogués veure. Es van encarregar de pintar-li un país ideal i de ficar totes escombraries sota la catifa, també a nosaltres”.
El clau de la mà esquerra li va clavar el mateix, amb un martell de casa
Norma, la seva dona, va abandonar el seu propi treball al cap de poc temps per crucificar-se amb ell. Han passat junts aquests dos mesos sense tocar-se, separats per dos metres, confessa que mai no s'han sentit tan units. Si per algú ho ha fet és pel seu fill, “Perquè algun dia pugui viure en un país on es respectin els drets dels seus treballadors i no hi hagin d'arribar. Que pugui viure en un país diferent”
La camioneta arrenca escortada per les policies entre el murmuri dels clàxons, Norma, Josep i els altres es balancegen amb les frenades, es queixen feblement amb gestos de dolor. Hi ha gent que aplaudeix i una altra que els critica. Calia crucificar-se?, Portar-ho tot tan lluny? Els membres del sindicat criden contra les finestres mudes del Ministeri mentre s'acomiaden les unitats mòbils i el pare Damián resa en silenci. A poc a poc els veiem perdre's lentament entre el trànsit i el lloc tot i estar ple de gent es queda estrany després d'aquests mesos, buit sense ells. Se'n van els crucificats i queda allò de sempre; el poder i la lluita, la fe i el dolor, també quedem nosaltres. Aquest animal estrany que calcula i sospesa, que pren les mesures de la felicitat.
Nota: Aquell dia la jutgessa va obligar els crucificats de la línia 48 a abandonar la protesta. Dies després es va convocar una vaga general de transports que va paralitzar tot el país, encara continuen lluitant per tornar a ser readmesos a la seva feina i reconeguts en els seus drets. Han anunciat que si les seves protestes no s'atenen tornaran a crucificar-se.
Comentaris (1)
Isabel
| #
Molt interessant des de tots els punts de vista. Història curiosa … i estremidora
Contestar