Però què dimonis faig jo aquí?
Què viatger no s'ha fet mai aquesta pregunta lluny de casa? Fins i tot el més fascinant dels viatges es cobra de peatge, pel camí, algun lloc desolat. Llocs on ningú sembla interessat en anar i en què, però, un està. Al poble tibetà de Shegar, a una jornada del campament base de l'Everest en Rongbuk, la maleïda pregunta retrunyir amb més força que mai dins meu.
La jornada de nou hores d'infame carretera havia passat factura. I encara que mai es perd del tot la perspectiva, el viatger sempre manté en arribar a un lloc desconegut la il · lusió d'una dutxa calenta, una habitació confortable i, fregant ja la demència, uns banys nets. En Shegar, amb tota la tarda per davant a l'espera de reprendre demà la jornada, aquesta quotidiana esperança estava a punt d'esfumar-.
L'hotel Kangjong apuntava a un costat de la carretera: dues fileres d'habitacions que donaven a un pati a l'aire lliure. Amb els ronyons en rebel · lia, baixem del Toyota amb un munt d'ossos buscant encara el seu lloc. No és la millor manera per descobrir una habitació, la nostra, òrfena de bany i on la anacrònica presència d'una palangana com les dels nostres avis fa presagiar una gèlida dutxa de gat. Però el pitjor encara ha d'arribar. La propietària de l'establiment ens guia per un passadís fins als banys, en realitat un pestilent cau sense llum amb dos forats a terra de fusta. A Betlem gairebé se li salten les llàgrimes. I la pregunta, la fotuda pregunta inquisidora, comença a assetjar.
Mallory i el seu company Andrew Irvine van ser fotografiats per última vegada la matinada del 6 de juny de 1924 camí del cim. Mai van tornar
Per ara tinc resposta. He vingut a Shegar perquè aquí va acampar en les seves tres expedicions pioneres a l'Everest (1921, 1922 i 1924) el llegendari escalador George Mallory. En l'última, en aquest mateix lloc (ascendint a la seva fortalesa o dzong) va provar els polèmics equips d'oxigen amb els que l'expedició britànica esperava convertir-se en la primera a trepitjar el cim de la muntanya més alta de la Terra. Pesats com blocs de formigó, uns arranjaments d'última hora havien reduït el seu pes i facilitat el seu ús. Mallory, molt reticent amb la possibilitat d'utilitzar-los en l'assalt al cim, es va convèncer de que els seus beneficis eren més grans que els inconvenients.
Amb ells a l'esquena, mes i mig després de provar-los als vessants de Shegar, Mallory i el seu company Andrew Irvine van ser fotografiats per última vegada la matinada del 6 de juny de 1924 camí del cim. Mai van tornar. La deessa de les muntanyes es va empassar amb ells el misteri de si van aconseguir arribar realment el cim. A mi m'agradaria pensar que així va ser.
Però a Betlem, les acampades del tal Mallory al començament del segle passat li porten al paire. Només veu un erm desolat sense cap mena de comoditat on estem condemnats a passar la nit. A punt d'ensorrar-la barreja de cansament i avorriment fa estralls- es refugia a l'habitació.
Recolzats en un mur, cervesa tèbia a la vora, ens torrem al sol durant la resta de la tarda rient de nosaltres, un exercici sempre saludable
Fa uns mesos, en la meravellosa Uganda, vaig acabar en un paratge similar, ple de preguntes i sense cap resposta, amb el meu amic i soci en aquesta singladura de VAP Javier Brandoli, que fa temps que va decidir batejar aquests llocs inoblidables com "forats". Hoima, es deia és forat. La parada i fonda estava a desmano, però havíem insistit aturar-nos a fer nit per visitar el vell palau imperial d'un antic rei. Però era dia festiu i les barraques, doncs en això consistia el palau, no es podien visitar. Teníem, doncs, tot el dia al dia en aquest meravellós forat. No hi va haver discussions. Ens vam posar de seguida d'acord que l'únic aprofitable que podíem fer era beure. Sota una palapa, a la terrassa de l'hotel, les cerveses i els vins es van succeir en processó interminable. La nit va acabar amb els dos homes blancs incursionándose en un escenari, ridiculitzats per un nan, en la gran festa de la independència d'Uganda. El forat, al final, no se'ns havia empassat.
Però en Shegar no hi havia festes, ni nans, ni tan sols cervesa freda. Només ens quedava el sol i la necessitat de fer unes quantes passes enrere per gaudir de la perspectiva de trobar-nos a només unes hores de l'Everest, uns privilegiats, en definitiva. Així que recolzats en un mur, cervesa tèbia a la vora, ens torrem al sol durant la resta de la tarda rient de nosaltres, un exercici sempre saludable en qualsevol viatge, desgranant anècdotes i mastegant la fortuna de trobar-nos en aquest beneït forat tibetà.
Resultava còmic assistir a primera fila a l'arribada de nous clients. Tres joves australians, dos homes i una dona, es baixen del tot terreny absolutament desllorigats. S'estiren amb estrèpit, segur que somiant també secretament amb alguna cosa semblant a una habitació. La dona fa girar la clau i els convida a passar. Surten uns segons després amb el gest trasmudat. La governanta els lliura la clau i quan desapareix, els tres es miren i trenquen a riure amb estrèpit. Acaben de adonar-se que han arribat a un forat.
Comentaris (1)
Javier Brandoli
| #
M'he mort de riure recordant aquell forat d'Uganda i aquella nit amb el nan, en aquell escenari en què dos mzungus eren gresca de tota la platea. Boníssim i boníssima l'escena vostra al Tibet. Molta gent ha dormit en un forat en la seva vida, però pocs molt a prop del campament base de l'Everest. Genial el post.
Contestar