Rano Kau: el volcà dels homes ocell
El volcà Rano Kau és el més espectacular de Pasqua. El més cridaner és el seu immens cràter d'un quilòmetre i mig de diàmetre a l'interior jeu una increïble llacuna amb illes flotants
Gerardo Bartolomé va néixer a Buenos Aires el 1962. La seva carrera com a escriptor va començar quan en 2003 va liderar una expedició de sis dies navegant el Riu Santa Creu (a la Patagònia austral) seguint els passos d'aquella que hi van fer Darwin i Fitzroy a 1834. A la tornada d'aquesta experiència va començar a escriure una novel · la històrica sobre Charles Darwin i la seva teoria de l'Evolució que va ser publicada 2005 amb el nom "La traïció de Darwin". Com a part de la seva investigació per al llibre Bartolomé va viatjar a diversos altres llocs d'importància per a Darwin, com ara Punta Alta (al sud de la pampa argentina), Terra del Foc, la costa patagónica, Illes Galápagos (Equador), Illa de Chiloé (Xile) el pas d'Uspallata als Andes i molts altres.
En 2007 publicar, juntament amb Sergio Zagier, Amanda y Barry Glickman, "Patagònia amb els ulls de Darwin", un llibre bàsicament visual amb observacions tretes dels textos de Darwin que expliquen la geologia, flora, fauna, antropologia i història d'aquesta atraient regió.
En 2008 publicar una nova història novel · lada, aquesta vegada sobre el cèlebre explorador i polític argentí Francisco Pascacio (Perit) Moreno que es va cridar "El límit de les mentides".
En 2011 Bartolomé es va estrenar com a escriptor de ficció pura en publicar un llibre de contes que es va anomenar "Patagonia a sang freda".
Actualment està preparant una altra novel · la històrica sobre els indis de la pampa argentina.
Segueix un Gerald Bartomeu a Twitter en @ gerbartolome.
72 articles
Els quatre desafiaments del poble rapanui
Arribem buscant sol i descans, però més fort que això era el nostre desig d'entendre el intrigant passat d'aquesta enigmàtica illa. I era Anakena el lloc on va començar aquesta història amb l'arribada del primer Ariki fa mil anys
Machu Picchu: l'imperi de pedra
La vista de la ciutat envoltada de turons pendents impressionants i coberts per una densa selva no pot ser descrita amb simples paraules. Abans d'intentar fer-prefereixo incitar a l'lector a visitar aquest màgic lloc.
Al bressol de la Patagònia
Vaig mirar aquell erm. Em costava creure que hi hagués nascut la Patagònia. És clar ... li dec una explicació al lector. Allà no va néixer la Patagònia sinó el mite de la Patagònia com un lloc salvatge i misteriós. Em trobava a Port de Sant Julià a la recerca, com sempre, d'històries, anècdotes i de naturalesa salvatge. Allà, davant l'infinit blau de l'Atlàntic, es donen les dues coses: història i naturalesa.
Capella de marbre i el robatori del riu Fènix
Durant més de 150 anys Argentina i Xile es van disputar la zona cordillerana de la Patagònia. Queixes, acusacions, trampes i fins amenaces es van aplicar sobre desenes de punts en litigi. Juntament amb la meva dona anàvem a visitar un dels punts més controvertits d'aquesta frontera.
Port Fam: aquí va estar Espanya
Sembla increïble que fa més de 400 anys en el confí sud del continent americà s'hagi instal · lat una colònia espanyola. Setmanes o mesos de perillosa navegació la separaven de qualsevol altra població d'on pogués proveir-. Pensat així no resulta estrany que el lloc s'hagi convertit en <strong>Port Fam</strong>, ni més ni menys que perquè els seus colons van morir d'això ... de fam.
Capella Narbona: la casa més antiga d'Uruguai
Una cosa llamó mi atención: el naturalista anglès afirmava haver dormit en una important casa que ja tenia uns cent anys quan ell va passar pel lloc. Raríssim, perquè per a principis del segle XVIII gairebé no hi havia població a Uruguai i els ranxos de l'època eren de tova.
Plaça de Maig: No ploris per mi Argentina
Em vaig parar al centre de la plaça, interessat en com havia canviat el lloc en aquests una mica més de 400 anys. Vaig somriure quan vaig recordar del paperot que va passar José Moreno Carbonero, el pintor del famós quadre.
Uribelarrea: anatomia de la pampa
És a prop de Buenos Aires, té simpàtics restaurants i molta història per veure i sentir, perfecte per passar. Es tracta d'un lloc que reflecteix molt bé el que va passar en la pampa argentina.
Rio de Janeiro: l' “boig del paper” del Paço
Estava aprofitant un curtíssim viatge a Rio de Janeiro per seguir un dels meus passatemps preferits: comparar un antic dibuix amb la realitat actual. A les meves mans tenia una còpia del gravat de l'artista del Beagle, Augustus Earle, realitzat en 1833.
La vall de la mort
"Pluges en un desert? No pot ser molt ", pensament. Seguim viatge. Potser m'hauria d'haver preocupat quan passem per un lloc on l'aigua s'havia endut part del camí. Seguim viatge.
Punta del Este: la història que amaguen les platges turístiques
Cada any, quan em torno a Buenos Aires, ho faig amb algun lloc en ment per visitar a la següent oportunitat. Qui diria que entre tants estiuejants es pugui trobar aquesta història?
Salvador: la impacient recerca de Carrer Pereza
Una cosa allunyat del centre i ja gairebé desesperat d'impotència em vaig trobar amb la vista del dibuix de Darwin. Allà els esclaus guanyaven uns reals oferint portar a qui pogués pagar, els mandrosos
Patagònia: el misteri de les coves de les mans
El que més crida l'atenció de les parets d'aquell enorme aler són les mans. Centenars de mans aixecades pintades a les parets semblen voler cridar l'atenció del visitant. Com veus d'un distant món passat que ens volen recordar que ells van estar allà.
Salts de Moconá: a l'ombra de Iguazú
[st] Que los portugueses fueron un pueblo expansivo lo sabe toda España y que Brasil heredó de los…
Del Quilotoa al Chimborazo: Però la Terra és rodona?
Els geògrafs francesos discutien sobre els seus coneixements del món. Quina forma tenia el planeta? Va ser al voltant de la plana? Es van organitzar dues expedicions. A Propera Pol Nord, a la Lapònia escandinava, i una altra a l'equador, al cor de les colònies espanyoles.
Volcà Copahue: el cràter fumejant i gelat
Aquesta estranya llacuna, calenta per la vital activitat geotèrmica, fumeja i bombolleja com si es tractés d'una visió de l'infern. Però hi havia més. Vorejant el costat oest del cràter, una gruixuda placa de gel glaciario ens recordava que estàvem a gairebé 3.000 mil metres d'alçada.
Chiloé: l'últim bastió d'Espanya
Va romandre lleial a Espanya fins 1826, quan Xile, Argentina i els altres països de Sud-amèrica havien declarat la seva independència feia ja diversos anys. En arribar a Ancud visitar el seu fort. Allà vam veure les bateries de canons encara apuntant al mar, com desafiant qualsevol navili que intentés un insensat, atac.
L'encreuament dels Andes: la ruta del general Sant Martín
Hi havia preferit aquesta ruta perquè va ser una de les escollides per l'exèrcit del general Sant Martín quan va creuar els Andes buscant alliberar Xile durant les guerres d'independència
Navegant el riu Napo: Amazònia en perill
L'Amazònia evoca imatges de perills i aventures en la ment de qualsevol viatger, un repte difícil d'evadir. Un s'imagina una selva espessa fins més enllà de l'horitzó, estranys animals, perillosos insectes, febres desconegudes i tribus aborígens que eludeixen la civilització.
Blau: reflexos de París a la Pampa argentina
La localitat havia estat el seient de la famosa tribu del cacic Catriel. (...) La terra valia poc, el risc era altíssim, però les oportunitats eren altes. Blau era territori només apte per audaços.
Paraty, la ciutat oblidada
El poble està gairebé a mig camí de dues grans ciutats: Sant Pau i Rio de Janeiro. Avui sembla increïble pensar que, 400 anys enrere, aquest llogaret pogués somiar amb competir amb elles, però així va ser.
Golf de Corcovado: navegant entre volcans
Al principi la boira blanca ens cobria sense que poguéssim veure res, però a poc vam començar a veure els pics dels turons que sobresortien d'entre les baixes núvols costaneres. Navegar per la zona permet tenir una vista espectacular dels volcans.
Humahuaca: adéu als pobles polsosos de l'altiplà
Enyorava aquell poble pesat i oblidat que recordava haver visitat tant de temps enrere. Però tot havia canviat tant o era la meva memòria la que em jugava una mala passada?
