Andasibe: el SOS del bosc Juràssic

Per: Mayte Toca (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Era d'hora al matí quan sortim en direcció al nord, un dia nítid i transparent. Semblava perfecte per posar-se en camí a qualsevol lloc, per sortir de viatge i emprendre un trajecte desconegut, per deixar que una carretera nova i mai transitada abans obrís camins a estranys i irreconeixibles paisatges, a gent amb llenguatges llunyans, a rostres de pells incertes.

Un día inmaculado y cristalino se nos desplegaba sin pudor y tanto Gerard como yo disfrutamos desde el primer instante. Dejamos la miseria de los turbios suburbios a las afueras de Antananarivo y llegamos al campo, que lluïa hialí i lluminós tot el seu esplendor. Van passar una cosa així com quatre hores abans que entabláramos una conversa de més de tres paraules, tan abstrets estàvem en el paisatge i el seu joc de colors. Infinits camps anaven quedant enrere, verds resplendents es barrejaven amb el vermellós llustre de la terra.

A la nit els lèmurs emetien un estrany gemec, semblant al d'una balena geperuda, que feia tremolar els boscos

Cap a les 14:00 parem a menjar alguna cosa en un petit poblat que travessava la carretera. Ens vam ficar en un garito brut i atrotinat però amb un frondós i salvatge jardí al fons. Al poc temps de seure aparèixer uns graciosos animalets amb la cua cargolada i ulls sortints: eran los lèmurs, primats autòctons de Madagascar. Amb expressió entre espantadissa i curiosa donaven salts al nostre voltant, es penjaven de les branques dels arbres enroscant la cua amb gràcia i destresa. Gerard em va explicar que hi ha 60 espècies d'aquests preciosos animals, tristament en perill d'extinció a causa de la destrucció de boscos. Són nocturns i solitaris i alguns tenen cara de ratpenat i penetrants ulls verds. A la nit emetien un estrany gemec, semblant al d'una balena geperuda, que fa tremolar els boscos. Mentre gaudíem d'un suculent plat d'arròs amb salsa i enormes trossos de pinya dolça i sucosa, dansaven al nostre voltant caminant sobre les seves dues potes del darrere i amb els braços en alt. Ens va divertir molt l'espectacle improvisat i acabem compartint riallades.

Terminamos de comer y seguimos por la carretera rumbo a Tamatave. El paisatge va començar sorprenentment a canviar, a ser d'un verd més fosc. Van aparèixer tons marrons, ocres, malves, olors d'humitat, de musgo. Els arbres eren més grans i les fulles d'aquests semblaven tretes d'un parc juràssic. Era el bosc de Andasibe. Desde la carretera apenas se podía imaginar lo que escondían las sombras del atardecer colgándose entre huesudas y retorcidas ramas con formas misteriosas, como dedos de bruja. Branques arrugades, estirades, berrugoses, cobertes de sedosos molses o abruptes falgueres, sortien agonitzants d'entre els matolls i els esbarzers.

Allà es pressentia l'existència d'innombrables vides invisibles, la remor dels secrets comunicant de fulla en fulla, de tija en tija, de gota en gota

Plovisquejava i la gent caminava a la vora de la carretera descalça i amb pantalons curts. La mayoría se tapaban con una gran hoja del llamado "Arbre del viatger". Gerard em va explicar que es deia així perquè dins de les seves branques contenia aigua neta i que, per això, els viatgers l'utilitzaven per calmar la seva set. El full era forta i impermeable. "Qui necessita un paraigua aquí!", vaig pensar entre divertida i admirada.

A poc a poc la carretera, va ser endinsant-se cada vegada més en el bosc. Tot un sumptuós paradís de formes, ombres, colors i aromes aparèixer davant els nostres ulls. Allà es pressentia l'existència d'innombrables vides invisibles, la remor dels secrets comunicant de fulla en fulla, de tija en tija, de gota en gota.

Ens endinsem en un terreny de lianes i enfiladisses, de gegants falgueres i de grans i plànols fongs enganxats als arbres, corpulents i superbs

Sortim d'hora al dia següent, després d'un esmorzar ràpid. Nos montamos en el coche y cogimos la vieja carretera repleta de socavones que nos llevaba hacia el riu Rongaronga. Passat una estona, deixem el quatre per quatre en un terraplè i vam començar a fer la resta del trajecte a peu.

Ens endinsem en un terreny de lianes i enfiladisses, de gegants falgueres i de grans i plànols fongs enganxats als arbres, corpulents i superbs. La llum del sol arribava tenaç i aplacante en forma de raigs entre els buits de les copes dels arbres. Allà on hi havia llum es percebien clarament les motes de sorra, tot un món en moviment, d'àtoms explotant, partícules oscil · lant, misterioses siluetes, de vida incesante al descubierto. Es podia percebre l'assossec del bosc interromput bruscament amb els nostres passos. Se escuchaba el sigilo de los camaleones y lagartijas observándonos acechantes.

El Àfrica indomable apuntava a banda i banda del camí, mitjanament digne i transitable al principi

La calor i la humitat eren sufocants però havíem de dur pantalons llargs per evitar les molestes picades de mosquits amb malària. El Àfrica indomable apuntava a banda i banda del camí, mitjanament digne i transitable al principi. Vam caminar una mica més de cinc hores i finalment, quan estava a punt de dir que no podia més de cansament i esgotament, arribem al riu. Lucía nacrat i refulgent sota la llum del sol. L'aigua blavosa estava en repòs. L'altra riba no quedava a més de 300 metres. Ens vam asseure a la vora, en un escull pedregós i observem els reflexos platejats de l'aigua. Es veien diverses piragües rudimentàries cargando troncs. Un sol home remava amb una perxa de bambú.

Ja no hi ha homes al mar o al camp. Estan gairebé tots al bosc, talant arbres per dos dòlars diaris

El tronc de la piragua era de fusta de rosa. Llavors, Gerard me explicó las devastadoras consecuencias que estaba ocasionando el saqueo del bosque a largo plazo. Han desaparegut més de 10.000 hectàrees de zones protegides, provocant l'extinció ràpida de lèmurs i altres espècies endèmiques. S'està erosionant el sòl i esborrant rius i terres de conreu del mapa. Los perversos efectos colaterales del asalto al palo de rosa se están sintiendo de manera casi inmediata. La gent del poble, que de sobte es veien esquivant el trànsit de motocicletes, van començar a advertir que estava pujant el preu del peix, l'arròs i altres béns de consum. Ja no hi ha homes al mar o al camp. Estan gairebé tots al bosc, talant arbres per dos dòlars diaris.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • ita

    |

    Amb el teu testo torno a recorres Madagascar ... Lindooo!

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets