Chongoene: acampar a una platja deserta
Sortim de Maputo seguint l'Avinguda Marginal per una estreta i sots carretera de terra de 40 quilòmetres que travessa la coneguda com Vila dels Pescadors i desemboca a la N-1. Evitem així el trànsit dels afores. Travessem el poblat de mariners en què s'amuntegaven les barques i cases en difícil equilibri. Una multitud de persones s'amuntega al costat de les barcasses que porten les caixes de peix.
Hi ha un caos de gent que les puja, gent que les pesa, gent que dirigeix, gent de peu, gent que se senti, gent que beu. gent que recull les veles, gent que crida, gent que contempla el mar, gent que ven roba, gent que no fa res, gent que cuina, gent que riu, gent que es banya, gent que menja, gent que ... i tots, per un instant, enmig d'aquella obra indesxifrable de braços i cames, aixequen un segon els ulls i es converteixen en una única cosa: gent que mira. Et observen des de la distància, o potser sigui jo el que els miro, però a la cruïlla llunyà de mirades intueixo sempre un certa sorpresa de qui no t'esperava. Serveixi aquest exemple per a alguna cosa que passa sempre a l'Àfrica, la gent mira el passar de la vida i et dóna la sensació que no els importa que vaig passar també en aquest joc de mirades la seva pròpia. En la contemplació no hi ha participació, és com si es conformessin amb viure vides alienes. Una altra cultura, potser més encertada que la nostra, on l'èxit és un concepte atemporal.
Tots, per un instant, enmig d'aquella obra indesxifrable de braços i cames, aixequen un segon els ulls i es converteixen en una única cosa: gent que mira
En prendre la N-1, que fins Vilanculos està perfecta, en dirigim a Xai Xai. Arribem de nit i ens allotgem al vell hotel Halley, anomenat així perquè el dia que es va inaugurar va passar el mític estel per la terra. El menjar que ens van servir va ser excel · lent, especialment la garopa a la planxa que va demanar Dani, però les habitacions sembla que les van tancar fa 30 anys i les van obrir aquell dia per a nosaltres. Tampoc la platja malgrat la seva amplada i longitud ens va meravellar especialment, pel que descartem aquest lloc de la nostra ruta que farem a l'agost.
Vam tornar a la carretera i vam decidir anar a contemplar la deshabitada platja de Chongoene. Cal fer una pista de terra de 14 quilòmetres, envoltada d'espessa vegetació i gent que creues al camí, i s'arriba a un sorral immens i verge. Sólo queda el esqueleto de un viejo y gran hotel de la época colonial que languidece en la arena como un buque varado. El resto es agua, sorra i algunes dunes amb matolls que s'estiren fins a perdre. Com passa sempre en aquest tipus d'escenaris la vida existeix en degoteig. Tot d'una contemples a uns pescadors que surten de la vegetació oa dues dones a la llunyania que recullen petxines i comprens que res està buit en aquest lloc. Probablement hi ha esquitxades petites viles que tu no veus després d'alguna duna, i probablement aquella tranquil · postal es converteixi al vespre a retir de gent que, aquests sí, viuen ja tan allunyats del món que no necessiten anar més enllà. No hi ha dubte per a nosaltres: aquí vindrem amb el grup i farem acampada lliure una nit. Serà com el tímid gest de qui s'aboca a un lloc prohibit. Veurem el mar, soparem del mar i dormirem escoltant el seu anar i venir interminable.
Serà com el tímid gest de qui s'aboca a un lloc prohibit. Veurem el mar, soparem del mar i dormirem escoltant el seu anar i venir interminable
Després Chongoene, partim per altra platja Chindeguele, donde paramos en una inmensa laguna de agua dulce que se crea junto al mar. Provem la Matapa, un dels plats típics del país fet a base de verdura. Després, després un dinar i uns banys, sortim per Tofo. Creuem la preciosa Inhambane, fins ara la ciutat de Moçambic que he vist que millor ha sabut conservar el seu passat, i arribem a Casa Barry, un lloc on l'any passat vaig passar tres nits fascinants. (Llavors em van convidar a fer un reportatge i no vaig haver de pagar l'escandalós preu que cobren per dormir en instal · lacions gairebé de Backpacker).
Tofo té una platja en forma de ve i un petit mercat d'artesania. Tota la resta són casetes i hotels que contemplen el mar a escala envoltats de palmerars eterns. És també lloc de motxillers i expatriats (com ja vaig explicar en VAP en 2011 i com vaig tenir l'oportunitat de tornar a viure amb diversos espanyols als que vaig entrevistar per a un article a El Mundo). Però nosaltres som aquí i en Barra, localitat limítrofa, buscant una trobada amb un animal que supera els 14 metres i viu en aquestes aigües: el tauró balena. Aquest és un dels llocs del món millors per contemplar i nosaltres pararem aquí a l'agost per poder surar sobre el seu descomunal cos. Tanquem tots els acords per fer-ho i tornem a partir per Vilanculos.
Som aquí i a Barra, localitat limítrofa, buscant una trobada amb un animal que supera els 14 metres i viu en aquestes aigües: el tauró balena
De Vilanculos i l'arxipèlag de Bazaruto poc més puc explicar en aquesta revista. He escrit diverses vegades d'aquest lloc, al qual torno per tercera vegada, i que és un dels requisits de platja més bells que jo he vist al món. Especialment el Hotel Villas do Índic, del qual són propietaris Víctor i Ana Paula. Em sento a casa, tots ens sentim a casa en un lloc on és impossible ser un estrany. Deixaré per al final d'aquest viatge un post específic amb algunes curiositats i percepcions d'aquest lloc on tornarem a posar el colofó a aquest més d'un mes d'aventura. Només dir que la nit abans de partir al P. N. de Gorongosa, al bar es va convertir en una explosió de diversió, música i ball de quatre amics que zapateaban la veu i els somnis.
Comentaris (2)
Eduardo
| #
Que bé sona aquest viatge!!!!!
Contestar
Noeli
| #
Quina meravella de viatge.. de llocs….
Quina meravella de platges….
Quina enveja de sensacions.
A seguir disfrutando 😉
Contestar