Blaus dels Inferns: la geografia de les paraules

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Hi ha una geografia de les paraules que sedueix amb la mateixa intensitat que els mapes i les històries que obren maletes i tanquen prejudicis. És una geografia de noms rotunds i enigmàtics, de paraules que t'atreuen de forma irremeiable abans ni tan sols de situar-les en una bola del món. No té res a veure amb la llunyania, doncs els quilòmetres que te'n separen són tot just un matís sense rellevància, com aquesta lletra petita que ni tan sols ens molestem a llegir.

Patagònia. Terra de Foc. Cap de Bona Esperança. Kilimanjaro. Carpats. La geografia de les paraules és un món d'anhels i feines pendents, una
univers d'afanys que mai no s'acaben de satisfer. Un bon dia, quan estàs a punt de passar comptes pendents amb gairebé totes les paraules que t'han encisat al llarg dels anys creus, ingenu de tu, que no tornarà a succeir, que cap altra et travessarà el cor, una maledicció per a qualsevol esperit inquiet renyit amb la mansuetud. Però això, afortunadament, mai passa. Perquè, irremeiablement, escoltes altres de noves sense ni tan sols buscar-les.

La geografia de les paraules és un món d'anhels i feines pendents, un univers d'afanys que mai no s'acaben de satisfer

Okavango. Canó del Riu Llop. Yosemite. Samarkanda. Són paraules als quals no et pots resistir i la teva llista va creixent sense remei. Butan. Sarajevo. Mar Mort. Cap Nord. Aquesta geografia de les paraules comença a dibuixar-se amb nitidesa a les primeres lectures infantils i, una vegada comença a poblar-se de ciutats, eugues, rius i muntanyes, ja forma part de tu i t'acompanya tota la vida. I mentre conserves un gram de força -és pel que sospirava a la seva agonia el gran Joseph Thomson per calçar-se de nou les botes i tornar a Àfrica-, no deixaràs de recórrer-la mentre al teu interior ressonen aquests noms inflats pel vent de la determinació.

Com no pensar en l'atracció que exerceixen les paraules quan camines en direcció a uns llacs blaus situats als peus dels Inferns? Ja han passat uns quants anys, però encara recordo la fascinació que em va produir escoltar per primer cop el nom d'aquesta muntanya, una successió de cims per sobre dels 3.000 metres que justifiquen el plural, que en aquest cas fins i tot accentua el magnetisme toponímic.

Com no pensar en l'atracció que exerceixen les paraules quan camines en direcció a uns llacs blaus situats als peus dels Inferns?

La geografia de les paraules havia fet fora les seves xarxes sobre mi i ja era només qüestió de temps que un dia veiés el món des del cim de els Inferns. Així va passar uns anys després, quan per aquesta mateixa ruta que ara camí -que parteix davant de l'entranyable Casa Belío, un vell tòtem sentimental del balneari de Panticosa– em vaig asseure al costat del meu amic Charly sobre les mateixes pedres dels Inferns. Tan a prop del cel com es podia imaginar.

Aquest cop l'objectiu no és el mateix, sinó endinsar el meu fill de set anys en aquesta fascinant geografia de les paraules. Perquè la pujada fins als Inferns per aquesta ruta és una successió d'embassaments i ibons (llacs de muntanya) meres dignes d'aquest univers. Abans de creuar el primer barranc, al costat d'un contrafort, el camí es bifurca. Cap a la dreta, continua cap als ibons de Braç. En direcció contrària, la senda ascendeix sense interrupció (amb sirgues que fan el paper de passamans en alguns trams més exposats), deixant enrere la cascada del frare, fins al embassament inferior de Bachimaña.

Encara recordo la fascinació que em va produir escoltar per primer cop el nom d'aquella muntanya

Després d'una hora i 45 minuts de pujada ininterrompuda, descansem 15 minuts per menjar alguna cosa. Ara el camí continua per l'esquerra de l'embassament, ja fregant els 2.200 metres, guanyant altura al principi i amb continus tobogans. El temps és bo, però no ens hem de confiar perquè han anunciat pluges a la tarda.

En només quinze minuts, s'assoleix el Bachimanya superior. El sender perd altura i es dirigeix ​​cap a la seva riba per, aconseguida una zona de meandres, reprendre l'ascensió per l'altra banda del barranc. No obstant, per l'esquerra hi ha un altre camí marcat amb pedres que no baixa tant i aquest és el que acabem escollint. La referència visual és un dic de contenció situat sobre els nostres caps, que ara miren contínuament al cel, cada vegada més prenyat de núvols negres. Ens esperen els ibons blaus. Primer, l'inferior (una hora des de l'embassament de Bachimaña i tres des del balneari de Panticosa) i, després, després d'una curta però pronunciada pujada pedregosa, el superior.

Els Inferns llueixen majestuosos com a sobirans d'aquest circ de roca on dormen els blaus

Un quart d´hora més i caminem ja per l´Azul superior (2.380 metres i 720 de desnivell des del balneari). Hem caminat tres hores i quart per arribar fins aquí, als peus dels Inferns, que llueixen majestuosos com a sobirans d'aquest circ de roca. La seva cara nord encara acumula força neu malgrat que estem en ple agost.

Baixar ens costarà poc més de dues hores i mitja, perseguits per l'amenaça de pluja, però ara, mentre mengem alguna cosa a la solitud de la muntanya, mostro al meu fill la ruta que porta fins al cim dels Inferns, primer per un pronunciat barranc i, després, per l'aèria cresta que es retalla a l'horitzó. I mentre pronuncio el seu nom, els Inferns, no em queda dubte que la geografia de les paraules està desplegant, com abans a la meva, tota la seva màgia en la fèrtil imaginació infantil.

  • Compartir

Comentaris (2)

  • Daniel Landa

    |

    Ai el ressò de les paraules… Et regalo una nova paraula, Ricardo: Palawan, que sona a paradís ia mar, a selva ia sorra. I des d'allà t'escric. Quin gran post! Que bo que vingui una generació nova a punt ja de desplegar els mapes.

    Contestar

  • Ricardo Coarasa

    |

    Palawan. Apuntada queda a la meva geografia de les paraules. I sí, sap a mar i sorra, a selva i paradís. Molta sort pel Pacífic!

    Contestar

Escriu un comentari