Cal intentar tornar als llocs on la natura t'ha rebutjat o ha intentat confondre't. Un camí equivocat, uns núvols amenaçadors o un contratemps inesperat només són un punt ia part, uns passos ajornats per a un dia sense data. Així ha de ser a la muntanya, on el gaudi no es compra amb cap entrada i l'espectacle no està sempre garantit. I aquí rau, en bona mesura, gran part del seu atractiu.
Fa uns anys, l'encreuament d'un barranc a temps m'havia allunyat de la serra de l'Estiva, un excepcional balcó entre les valls d'Aísa i Aragüés del Port, en el Pirineu oscense. Acabem muntanya a través en una cimera menor dels contraforts meridionals d'aquesta serra, quan el que preteníem era tot al contrari, recórrer-la des del coll del Bozo, pas natural entre les dues valls. Ens quedaven unes quantes petjades pendents i calia redimir aquest fiasco.
Cal intentar tornar als llocs on la natura t'ha rebutjat o ha intentat confondre't
Des de Jaca, cal conduir més d'una hora en direcció a Fet i prendre abans un trencall a la dreta cap a Aragüès del Port. Aquest darrer poble també es deixa enrere, continuant per la carretera fins al refugi de Lizara, punt de partida per a l'ascensió a un dels gegants del Pirineu occidental: l' Bisaurín, una mole de 2.670 metres que vaig pujar fa molts anys i que em va deixar el record d'una esgotadora pedrissa cimera, d'aquelles en què convé no mirar massa cap amunt per no sucumbir al desànim, des del coll del Forató.
Però des del refugi de Lizara (1.520 metres) no prenem el camí al Bisaurín, sinó l'oposat, que recorre les pistes d'esquí de fons, un començament molt agradable abans d'afrontar la ininterrompuda ascensió al coll. La referència ara és una caseta de pastors (amb un gos amb molt males puces que aconsella no acostar-se gaire per evitar sorpreses) que deixem a la nostra dreta, ascendint per un llom fins que tenim a la vista el barranc d'Articó, on l'anterior ocasió perpetrem el nostre error creuant-lo i deixant-lo a les nostres esquenes en direcció sud.
La serra de l'Estiva és una ampla lloma herbosa com el ventre d'un peluix que no ofereix cap dificultat
Aquest cop, però, estem previnguts, i continuem pel marcat sender (amb quina claredat es veuen els errors una vegada comesos!) deixant a la dreta el barranc, per on discorre un rierol, entre nombrosos salts d'aigua, que ara baixa sec. La pujada des d'aquí és constant i no gaire exigent, encara que amb sol es pot fer molesta. Ascendim a bon ritme i en una hora hem aconseguit el coll de l'Bozo (2.019 metres), amb la recompensa del coliseu de pedra, furtat en part pels núvols, dels pics que secunden l'imponent Aspe, l'emblema de Candanchú: Llana del Bozo i Llana de la Garganta, tots dos fregant els 2.600. Cap a l'est s'obre esplèndid el barndo del cubilar i, més avall, s'aprecia en tota la seva longitud el vall d'Aísa, recorregut pel riu Estarrún, des d'aquí una lleu cinta platejada pels tímids raigs de sol.
Amb unes vistes tan aèries t'esperes una serra pedregosa amb algun pas exposat, però la serra de l'Estiva és tot al contrari: una ampla lloma herbosa com el ventre d'un peluix que no ofereix cap dificultat al muntanyenc i li regala, però, una suau caminada sense ensurts i vistes impagables. Pau a les altures. Abans de progressar amb tranquil·litat per la serra cal baixar uns metres per salvar una zona de roques enganxada al coll que, superar, ens deixa a un pas del bec del Bozo (2.128 metres), reconeixible per la característica fita de pedres, i, 15 minuts més tard, al cim del Petrito (2.135 metres).
És un mirador excepcional i plàcid entre les valls d'Aísa i d'Aragüés del Port.
El sender perd ara altura fins a arribar a un petit coll des del que ascendeix al pic de Mesola (2.177 metres), el més alt dels tres, una piràmide coronada per un mantell de roques, l'armiño dels cims amb pedigrí. Continuem doncs caminant fins a una fita de pedres des d'on una inofensiva prada permet atacar, càlcul que en poc més de vint minuts, els últims metres de la tercera cimera.
No obstant això, decidim no continuar perquè els núvols s'estan tirant a sobre des de França i volem tornar pel mateix camí (hi ha la possibilitat d'intentar una travessia pel barranc de Napazal fins a la pista d'Aísa, però aquesta opció requereix haver deixat abans un cotxe allà per recollir després el segon a Lizara). Ens conformem, per tant, amb un solitari dinar en aquest excepcional mirador entre dues valls. Quan caminem novament pel barranc d'Articus, la serra de l'Estiva ja està coberta pels núvols i ens alegrem d'haver-nos donat la volta a temps. En poc més d´una hora, baixant a bon ritme, arribem al refugi de Lizara.
