El camí més bell del Guadarrama
El matí de dilluns, assolellada i freda, sembla propícia per tirar-se a la muntanya. Amb aquesta ingenuïtat de qui pensa que els dies feiners segueixen fent honor al seu nom. Però no. L'aparcament de l' port de Navacerrada (1.858 metres) és ple i costa fer-se un forat. Ha nevat durant el cap de setmana i els esquiadors han acudit a l'olor de la neu pols com cercadors d'or al flaix d'una llavor.
Deixant a les nostres esquenes la Bola del Món, ens dirigim per la pista que arrenca al costat de la telecadira de Telègraf i porta a la residència de l'Exèrcit de l'Aire i al centre d'interpretació Boca de l'Ase. Sortejant turistes de trineu i pas vacil·lant -de aquests que, com va escriure Camilo José Cela, "S'acosten a la muntanya en autocar i potser amb una pistola a la butxaca perquè pensen que la muntanya mossega" -, molt aviat s'arriba als peus d'un altre telecadira, el de Aparador. A la seva dreta arrenca un dels senders més emblemàtics de la serra de Guadarrama, i segurament el més bell, el camí Schmid, que deu el seu nom a un pioner muntanyenc suís, Eduard Schmid, que va traçar la ruta entre el port de la Fuenfría, on regentava l'alberg de la Reial Societat Alpina Peñalara, i el de Navacerrada fa gairebé 90 anys.
La bellesa del bosc és colpidora, tan intensa com l'immens mantell de neu verge
El camí és ample i pedregós, tot i que ara està completament ple de neu, com tot el bosc que travessa com un rierol serpentejant pel vessant. La ruta està molt ben senyalitzada, fonamentalment amb cercles grocs pintats als arbres, i fins i tot amb cartells en algunes bifurcacions. La primera, la del circuit d'esquí de fons que neix a mà esquerra quan encara recorrem els primers metres.
La bellesa del bosc és colpidora, tan intensa com l'immens mantell de neu verge. Gairebé es poden escoltar els versos de Destral. "Ets tu, Guadarrama, vell amic, la Sierre grisa i blanca, la serra de les meves tardes madrilenyes, que jo veia en el blau pintada?". Un pessic de realitat, però, molt aviat desfà tot aquest encís. El camí travessa la pista del Bosc, tot just vint metres de mitjana vessant que cal travessar amb compte perquè els esquiadors baixen a gran velocitat i la neu, trepitjada per les màquines pisapistas, està molt compacta i relliscosa. Costa clavar els cants i, la veritat, per a un tram tan curt no val la pena calçar-se els grampons, tot a risc d'acabar rodant pendent avall.
La ruta està molt ben senyalitzada, fonamentalment amb cercles grocs pintats als arbres
aquest contratemps, però, és un Rubicó que només creuen que tenen el ferm propòsit de continuar caminant unes hores. Les quadrilles del trineu queden enrere. Només continuen els caminants, també amb raquetes de neu. L'avantatge de fer el camí Schmid en aquesta època de l'any és que no cal anar esquivant ciclistes.
El camí discorre a mig vessant, en un continu puja i baixa incrustat com un intrús en el silenci del bosc, fins que, passats 50 minuts, s'assoleix la cruïlla amb el sender que puja al coll Ventós, porta d'accés als Set Pics, a Cercedilla i al port de la Fuenfría. A aquest últim podem arribar, ara sí perdent alçada, si continuem recte per la senda dels Cospes, però vam optar per enfilar la ruta al coll per, després, arribar a la Fuenfría descendint des del turó Ventoso.
El camí discorre a mig vessant, en un continu puja i baixa incrustat com un intrús en el silenci del bosc
La pujada al coll és breu, encara que empinada. Poc abans d'arribar, ens vam creuar amb un excursionista i el seu gos. Està buscant un corriol que, en realitat, està a l'altre costat del coll i intenta orientar-se amb un plànol a la pantalla del mòbil. Camina en la direcció diametralment oposada. No coneix la zona, confessa abans de demanar ajuda. Sovint un es sorprèn de l'despreocupat optimisme amb el qual alguns s'endinsen a les muntanyes. Amagat entre els matolls, enfilat a la copa d'un arbre o parapetat després d'una roca ha d'haver un petit déu que vetlla per tota aquesta legió d'inconscients que sovint confonen la serra amb el parc del Retiro.
Gairebé una hora després de sortir de l'aparcament de Navacerrada aconseguim el coll Ventós (1.896 metres), on encara es mantenen en peu dues fites de pedra de mig metre d'altura que històricament van delimitar els límits de la Corona a les muntanyes de Valsaín. Cada vegada hi ha més neu i ara abandonem el camí Schmid (que baixa per l'altre vessant cap a Cercedilla) per prendre un sender cap al turó Ventoso que és només una successió d'empremtes a la neu. Sobre uns penyals hi ha un grup d'excursionistes francesos que pregunten pel camí a Cercedilla.
El sender cap al turó Ventoso és només una successió d'empremtes a la neu
Continuem en solitud pel mar de neu que s'alça com un magnífic mirador del Pic de Najalasna i de l'Alt de les Guarramillas, la popular Bola del Món (2.262 m). el sender, molt exposat al vent, que per sort ara no bufa amb massa virulència, discorre per una lloma fins al turó Ventoso (1.964 m), on descendeix de forma pronunciada per un bosc pedregós fins al port de la Fuenfría (una hora i mitja de ruta), per on passa l'antiga calçada romana.
És ja gairebé la una del migdia i toca tornar al port de Navacerrada pel camí dels Cospes fins retrobar-nos amb el camí Schmid a la cruïlla que porta al coll Ventós (la ruta és per tant circular des d'aquest punt). Només sortir del port de la Fuenfría ens trobem amb una font i una bifurcació del camí. Hem de continuar recte i no prendre el de l'esquerra (marcat amb les clàssiques bandes vermelles i blanques d'una GR), que descendeix de forma molt pronunciada. Nosaltres ens confonem i la distracció ens obliga a tornar costa amunt amb el neguit que sempre causen els esforços innecessaris.
Continuem en solitud pel mar de neu que s'alça com un magnífic mirador del Pic de Najalasna
En 35 minuts des del port de la Fuenfría trepitgem de nou el camí Schmid. Com en la Granja de Sant Ildefons, a dotze quilòmetres de Segòvia, ens esperen uns fesols accelerem el pas perquè no se'ns faci tard. La precipitació ens costa un altre distracció al desviar per un dels senders secundaris que descendeixen per la praderia de Navalusilla. Sense més contratemps que travessar de nou, fent equilibris, la pista d'esquí de El Bosc, arribem a l'aparcament de Navacerrada, que segueix igual de concorregut, gairebé tres hores després d'haver començat a caminar.
la rematada, a la Granja, ha de sobreposar-se a la frustració de trobar-nos tancat Casa Zaca, emblema gastronòmic de visita obligada. Però, però, no falten restaurants on degustar els cèlebres mongetes abans de recórrer els nevats jardins del palau d'estiu construït per Felip V per a gust dels Borbó després de comprar els terrenys a l'ordre dels Jerònims.
