Eren tan d'hora quan vam sortir al carrer que encara la llum es mantenia en la calma del seu últim adéu. No s'escoltava res perquè res es gronxava en aquella estret carrer de Luamprabang, Laos. Només sortir al carrer ens va semblar veure passar una ombra i després d'ella, ja de cara a les nostres mirades, dues dones d'edat en retirada ens oferien comprar unes galetes que guardaven en uns cistells. Vam decidir comprar alguns paquets i seure allà, en una cantonada retirada i moribunda, a esperar l'arribada d'ells, els monjos budistes, que cada matí amb l'alba surten als carrers a recollir almoines pels carrers de la vila.
Com allà no passava ningú vam decidir anar-nos a l'avinguda principal. Recordo que feia una mica de fred, que ens estrenyem les espatlles amb els ulls carregats encara d'un somni en deute, i que ens inquietem amb la idea que aquella processó d'homes no fos més que un conte que només existeix en el món de les ombres. Però no va ser així, a prop nostre es van asseure altres nois, estrangers, en un silenci respectuós i pesat.
Va aparèixer una llarga fila de monjos carregant les seves túniques taronges
De sobte, quan ja es colava a la matinada al dia, entre la foscor i el clar, va aparèixer una llarga fila de monjos carregant les seves túniques taronges com si la tela els naixés de les seves espatlles, en una absoluta falta de soroll en el qual només se sentien els passos, la respiració i el tres i no de les seves cistells. Em va semblar una imatge bella, serena que aviat vaig perdre i vaig convertir en un manejar de la càmera davant la sensació que tenia al davant una foto única.
I van passar de llarg i aquella fila d'homes es va perdre carrer avall com si anés a esbandir les pors i anhels de tots els que hi érem a les aigües de l'proper Mekong. En aquells dies la llum ja s'havia apoderat de tot i quan vam pensar que s'havia acabat, que els homes havíem de tornar a la vulgaritat de l'món, vam veure que aquells joves que estaven al nostre costat emprenien camí cap als vells temples del carrer principal.
Semblava més un xou de turistes que tenia l'oportunitat de practicar el voyeurisme
Vam decidir seguir-los sense saber molt bé si a aquestes hores s'ha de raonar l'il·lògic i vam arribar fins a una cantonada on tota l'espiritualitat es va desfer en una realitat amb menys prosa. Perquè allà hi havia desenes de turistes i de venedors esperant de nou a uns monjos que passaven repetidament rebent les seves almoines. Vam veure pocs locals, encara que era fàcil diferenciar-los: estaven asseguts, lliuraven menjar i no feien fotos. I la generosa història d'un poble que paga als seus religiosos a la primera llum amb respecte i menjar era menys nítida i semblava més un xou de turistes que tenia l'oportunitat de practicar el voyeurisme fotogràfic.
Suposo que no és una cosa ni l'altra i suposo que no m'importa. La desfilada és més vell que l'arribada de nosaltres, els altres, i els monjos caminaven com lliscant entre la nostra sorpresa. Així van passar una i altra vegada fins que ja van decidir que era suficient i van penetrar de nou en els seus bells monestirs per no tornar fins a la següent llum que segueix a la següent nit. I nosaltres ens dirigim també al nostre allotjament, caminant entre gossos abandonats i altres turistes, amb la imatge d'aquella primera aparició, en aquell silenci total, amb el món opac i la innocència encesa.
