desembre 20 2012 Si demà s'acaba el món

• Alba al Nil

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Amanecer-en-el-Nilo.jpg

  L'apocalipsi anunciat pels maies és una feina. Són molts viatges els que queden per fer i massa els llocs on voldríem tornar. Segur que no hi ha temps per arrencar un somriure als nostres sabates?

Em fa molta mandra pensar en que demà s'acabi el món. Em queden massa coses per fer. si els maies tenen raó (¿Qui sóc jo per rebatre'ls?), almenys cal agrair-los que ens hagin avisat amb temps, el suficient per posar algunes coses en ordre abans que l'abisme s'obri sota els nostres peus. Altres, però, quedaran per sempre pendents. I això és, precisament, el que em turmenta en aquestes hores finals.

Jo no volia encarar l'últim viatge, l'únic per al qual no traiem bitllet, sense tornar a sentir aquesta alegria al meu lloc en trepitjar llocs desconeguts, lluny de la rutina que escanya l'entusiasme. Em sembla una feina anar-me'n d'aquí sense caminar la glacera del Baltoro, al Karakorum; sense veure amb els meus propis ulls la Antàrtida; sense admirar l'aurora boreal; sense endinsar-me en el Gran Nord, ni en els deserts de Mali que porten a Tombouctou, ni en les trencades del Chimborazo; sense veure la unió dels dos Nils en Khartum ni navegar pel Congo, l' Níger i el Amazones; sense donar la volta a Espanya un pastís… Somnis que m'han sostingut en la penombra, il·lusions que he anat alimentant en els llibres, en els mapes que aviven els esforços i no deixen que l'últim caliu s'apagui.

Jo no volia encarar l'últim viatge, l'únic per al qual no traiem bitllet, sense tornar a sentir aquesta alegria al meu lloc en trepitjar llocs desconeguts

"Després d'un llarg segle, el temps del maligne tornarà… La terra estarà embogida per la sang, la malaltia, la fam, la guerra i la revolució ". Nostradamus profetitzar la fi de la civilització occidental després del convuls segle XX. I aquí seguim. Esperant que algú baixi la persiana. Però, de veritat, no hi ha cap pressa.

Repàs alguns dels símptomes que va profetitzar com a preludi del gran cataclisme: la Santa Seu abandonarà el Vaticà; el successor de Joan Pau II morirà al Muntanya Aventino; que l'Anticrist naixerà a Àsia, fill d'un monjo budista; un atac aeri contra França; la ruïna de Israel; la conquesta d'Espanya pels musulmans; la invasió xinesa d'Europa; l'incendi de Roma i l'assassinat de l'últim Papa. La veritat, excepte el desembarcament xinès al Vell Continent (pacífic, però conquesta al cap ia la fi), no veig que els altres auguris s'hagin complert. Potser els maies també hagin errat el pronòstic…

¿No hi haurà més maletes esperant al traster la redempció de la sorpresa? Ni duermevelas esquitxades de fatalisme davant la imminència d'un gran viatge?

Però, per descomptat, no només m'aclaparen els llocs que em queden per visitar, sinó també, i gairebé amb la mateixa intensitat, aquells als que volgués tornar. Aquests als que t'ha costat donar-los l'esquena i amb els quals, al final, has posat terra pel mig recorrent al socorregut autoengany: "Tornaré". Totes aquestes promeses íntimes em vénen ara sobre com incòmodes boomerangs que no vull ni puc esquivar.

¿No hi haurà més maletes esperant al traster la redempció de la sorpresa? Ni duermevelas esquitxades de fatalisme davant la imminència d'un gran viatge? ¿I el dolç so de la porta que es tanca després de tu quan, per davant, esperen altres portes per obrir que només arribes a imaginar? A on aniran a parar les esfilagarsades il · lusions de marxar? ¿I aquests despertars desconcertants en llocs desconcertants? ¿En quin moment es desfaran els somnis? Potser els maies, al cap ia la fi, no van calcular bé la data…

Si demà s'acaba el món vull el regal d'un altre capvespre al Serengeti, d'una alba més als peus de l'Everest a Rongbuk

Si demà s'acaba el món vull el regal d'un altre vespre al Del Serengeti, d'una alba més als peus de l'Everest en Rongbuk; no renuncio a sentir de nou l'aclaparadora solitud de la Patagònia NI els segons UNS, amb això en tinc prou, davant la Gola del Diable; vull pujar per última vegada a Oroel a acomiadar-me del meu pare i recórrer les terres altes d'Etiòpia, sucumbir de nou a la bellesa del Gran Canó i despertar-me amb la mateixa il · lusió en Nova York escoltant Sinatra; creuar el pont de Carles; mirar a Àsia des del Bòsfor; deixar-me engolir per la selva de Bwindi; tafanejar sense pressa en el mercat de Stone Town i recuperar l'entusiasme d'aquell primer viatge a Mèxic. En fi, tantes coses…

Fa una dècada, el canvi de segle va venir acompanyat d'un altre vaticini catastròfic, aquest de tints informàtics: l '"efecte 2000". Els ordinadors, ens van explicar, no anaven a ser capaços de reconèixer el canvi de dígits i el disc dur de la nostra civilització s'aniria en orris. Es van gastar centenars de milions de pessetes en prevenir aquesta hecatombe informàtica, es van escriure milers de pàgines sobre la qual se'ns venia a sobre. Quan les agulles del rellotge estaven a punt de doblegar el segle, el clan informàtic contenir la respiració i va mirar de reüll els seus ordinadors. No va passar res de res. ¿I si els maies també es van equivocar?

No estem obligats a complir tots aquests somnis pendents però sí, almenys, a intentar. Perquè la rutina s'assabenti que no hem abaixat la guàrdia

Estem obligats a viure pressa, sense temps per assimilar revessos i satisfaccions, aquests impostors als quals Kipling aconsellava pagar amb la indiferència. Només els viatges ens redimeixen d'aquesta fugacitat. Preparar, viure'ls i, per a alguns, escriure'ls (aquesta és almenys la filosofia de VAP). Gràcies a la vella profecia maia, almenys hem recapacitat sobre el que hem fet i el que ens queda per fer. No estem obligats a complir tots aquests somnis pendents però sí, almenys, a intentar. Perquè la rutina s'assabenti que no hem abaixat la guàrdia i que, de tant en tant, som capaços de deixar anar una urpada. I d'arrencar un somriure als nostres sabates. Si demà s'acaba el món.