El planeta pot ser un llenç. Un tros de terra a la que s'escampen textures i colors. Una tela de fang i pedra amb olor de sofre, pi, a aigua embogida. Un sense sentit de fum, esteles verds i vents freds. Les roques es recolzen sense passos en el seu llom i en els vessants que van partir en dos a cops de corrent s'amunteguen les bèsties indecises. El planeta pot ser un llenç, de vegades, només de vegades…
Yellowstone era una meta des que ja fa alguns anys, en aquesta mateixa revista, vaig ensopegar amb una exposició de fotos de Marina Pizarro titulada «A gel i foc». Agafem un avió a San Francisco, aterrem a Salt Lake City a les 23:30 hores i una hora després dormim en un Motel 6, que és la cadena de motels més gran dels EUA.
Ens llevem d'hora, prenem el cotxe, esmorzem en un poblet de la ruta en una d'aquelles cafeteries on la cambrera porta un vestit de cambrera com a les pel·lícules, les tasses d'aigua fosca que ells anomenen cafè s'omplen sis vegades com a les pel·lícules, al teu costat devoren un plat de sis ous remenats uns tipus amb pinta de camioners com a les pel·lícules i entra en un moment el Sheriff com a les pel·lícules que saluda la cambrera com a les pel·lícules.
Entra en un moment el Sheriff com a les pel·lícules que saluda la cambrera com a les pel·lícules
D'aquí fins a Yellowstone són 585 quilòmetres en què creues el buit Idaho i el també buit Wyoming fins a arribar al parc. Allà, a la porta d'informació Oest et reben uns rangers simpàtics, alguna cosa ja grans, que et donen tota mena d'indicacions de què veure i què fer. Abans de l'entrada al centre d'informació anuncien a so de bombo i platerets espectacles de volta per als que no dormin al parc o en surtin. Les portes estan obertes les 24 hores. És època de turistes.
Yellowstone és tan bonic i especial com ho descriuen les fotos de Marina Pizarro. El parc fa olor de sofre en alguns trams, a pi en altres ia aigua neta lliscant entre les roques a la resta. Nosaltres havíem reservat una primera nit a l'Old Faithful Inn (Vell Fidel). És aquí on cada 35 minuts explota el geiser més gran i famós del parc i és aquí on al nostre parer hi ha l'allotjament amb més encant. Fet tot de fusta, la nostra cambra malgrat no tenir bany propi simulava ser una cabanya dels vells pioners.
El parc es pot recórrer en rodó, per exemple, en sentit de les manetes del rellotge. Des de l'Old Faithful a Mammoth Hot Springs hi ha la major part dels geiser i llacs d'aigua sulfúrica més bells. El Gran Prismatic Spring sembla una piscina de mil colors, com si algú hagués estampat un arc de Sant Martí a terra. La temptació és banyar-se en aquesta aigua acolorida cristal·lina on el novembre passat va morir un turista en caure a una d'aquelles nombroses fonts d'àcid bullint que se succeeixen al parc per voler comprovar la temperatura de l'aigua. En van trobar només un tros de roba, la resta s'havia dissolt. Crec que a la història del parc unes 20 persones han mort evaporats als gorgs d'aigua sulfúrica.
A la història del parc unes 20 persones han mort evaporats als gorgs d'aigua sulfúrica
En Mammoth Hot Springs, al nord i amb un campament també bell, un pot contemplar les formacions calcàries que l'aigua ha fet a la muntanya. La successió de terrasses blanquinoses s'estimba pels vessants i va conformant petites tolles o fileres de formacions petites i punxegudes com un bosc de pedra immens i nan.
Al mig del camí entre els dos campaments esmentats hi ha multitud de rutes, parades al costat del riu i llargs senders entre pinedes que es fan a peu. Això és part del més aconsellable: caminar el parc.
Després, ja cap a l'est, un pot anar a trobar les grans rajades de bisons. Es troben a les zones de plana, camí de la Silver Gate. El búfal o bisó americà té una mica de mite pel seu cos estrany que corona un gran cap cobert de pèl. Hi ha centenars, milles, menjant les herbes en total calma ara que els protegeixen després de la massacre que van patir en els temps de la Conquesta de l'Extrem Oest. S'estima que hi havia entre 60 i 100 milions d'exemplars abans de l'arribada dels europeus dels quals ja només en queden a prop 350.000.
S'estima que hi havia entre 60 i 100 milions d'exemplars abans de l'arribada dels europeus dels quals ja només en queden a prop 350.000
Cap al sud, en aquest cercle que nosaltres vam fer en dues nits de visita al parc, un es dirigeix al llac. Aquesta és zona d'óssos, d'alguns punts bellíssims de cascades d'aigua com l'Artist Point que culmina al lodge on ens allotgem, el Grant Village. La meva recomanació és no dormir allà: car i el lloc amb menys encant.
El més significatiu va ser veure allà un restaurant de menjar oriental. Dic significatiu perquè el parc està literalment envaït pels turistes xinesos. A l'agost eren hordes baixant-se d'autobusos en grups, per desenes, i ocupant tot com un termiter en què no hi ha buit per al paisatge mentre selfie. Aquella nit vam dormir davant de les aigües parades del llac.
Després va quedar la volta i vam agafar una altra ruta per passar diferent de la de l'anada per creuar el Grand Teton National Park i el Wyoming profund. Sens dubte cal triar aquest camí. Els mítics cims punxeguts i nevats del parc se succeeixen a la teva dreta, donant ombra a un llac que enfosqueix envoltada d'una plana verda. És la zona de la vella població autòctona dels EUA on els shoshone van veure com l'home blanc els expulsava a poc a poc de les terres.
És la zona de la vella població autòctona dels EUA on els shoshone van veure com l'home blanc els expulsava a poc a poc de les terres
Un passa per pobles com Jackson que semblen trets d?un film de John Wayne. Tota la ruta, ia un cop deixat el parc Grand Teton, és una successió de petites granges i pobles petits i freds. Una solitud de tractor i bar de benzinera que des del cotxe sembla un cop vital.
Però de sobte, sense saber-ho, comencem a travessar el Bear Lake. És un allargat pantà d'aigües verdes i blaves, com a caribenyes. Una zona de vacances de l'Amèrica profunda on se succeïen els anuncis de festivals de música country, festivals de menjar o festivals de menjar escoltant música country. Amb temps hauríem parat allà, enmig d'aquesta Amèrica rural que vota amb entusiasme un gordinfló racista i maleducat per ser-ne el president. Però havíem de dormir a Salt Lake City i el Bear Lake va quedar als pendents d'una altra ruta.
A la capital d'Utah, on arribem a les 16 hores, vam poder visitar la gran Església mormona. La construcció i història del Gran Temple mormó sorprèn per ingènua. Tot el centre de Salt Lake City està dedicat al culte d´un profeta del Segle XIX, Joseph Smith, capaç de convèncer milions de persones de ser un elegit que va guiar el seu poble a la nova terra promesa. Hi ha estàtues de famílies felices per tot arreu i tota mena de guies en tot tipus d'idiomes disposats a ensenyar la llum als visitants de l'Església dels Sants dels Últims Dies.
Acabem la nostra ruta de 17 nits per Califòrnia i Yellowstone sopant en un animat i modern bar del centre i prenent unes copes a una terrassa postmoderna i d'una festa continguda. En realitat, Salt Lake City em va agradar per genuïna. Un altre cop les expectatives en joc: de Salt Lake City no esperava res que no fos un tènue prec i la poca cosa que vaig obtenir suposo que em va servir de recompensa. Good Bless America (en els temps que vivim sembla que ho necessitarà).
