En 2011, Miquel Silvestre ens va deixar aquest fabulós text sobre un personatge històric i desconegut. Un record d’aquell VAP dels inicis es va centrar en barrejar història i viatges. Ambaixy to Tamorlán és el llibre que tots els que fem i llegim aquest lloc web hauríem volgut fer. Miquel, Una carretera i un recorregut de viatges, No deixa de seguir els vostres passos.
Un viatge al Samarcanda de Rui g. de Clavijo
Vaig entrar a Samarcanda de nit. Només vaig endevinar campana de tons. Vaig sopar les delícies locals: pa àzim sense llevat, shaslik o punxo moruno de xai, i hectolitres de te verd. Em vaig allotjar al modest hostal Bahodir per deu dòlars. Dormo sota de la frondosa parra del pati i en despertar surto a passejar. La Visiteu les restes m'admira. Per alguna cosa és una ciutat mítica. Dono una volta pel Registan, placeta situada davant de la Gran Mesquita, d'una bellesa espectacular i tranquil · la. Tot just un parell de rodamón francesos i alguns corruptes policies que venen a 10 euros el seu permís per pujar al minaret.
Em aborda un jove. Parla un correcte anglès. Estudia idiomes a la universitat. A l'estiu treballa com a guia turístic. Li dic que només m'interessa una cosa molt concret, un fantasma. "D'acord", accepta el repte. "Busco les petjades d'un ambaixador espanyol que va venir aquí al segle XV" solt. "Busco l'espectre de González de Clavijo."
EL FANTASMA
Uzbekistan és un país aïllat i desconegut. Una nació sense història que mai va existir. Des que va plantar aquí les seves reals Alexandre el Gran fins que van arribar els russos al XIX, no es pot dir que existís una cosa anomenada Uzbekistan encara que ara pretenguin emparentar amb el mític Regne de Timor el Gran. Va ser Stalin qui va dibuixar línies frontereres a Àsia Central i al incoherent resultat li va adjudicar el pompós títol de Repúbliques Socialistes Soviètiques. I així, incloses en la USSR, romandre semi amagades Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, Tadjikistan i Kirguizistan. Fins que el castell de cartes comunista implosionar en 1991 i les artificials repúbliques van haver de fer-se càrrec a corre-cuita d'una cosa que desconeixien: un estat.
Però Uzbekistan malgrat aquesta lluny forma part de la nostra Ruta dels Exploradors Oblidats. En 1403, Rui González de Clavijo va ser enviat a Àsia Central per Enrique III, rei de Castella. El seu objectiu era aconseguir una aliança amb Tamorlán per lluitar contra els turcs. Va passar per Rodes i Constantinoble (actual Istanbul) abans d'entrar al Mar Negre i desembarcar a Trebisonda (Trabzon); des d'aquí continuaria per terra travessant Iran, Iraq fins a arribar a Samarcanda en un viatge que encara avui intimida per la seva duresa i risc. Quan va aparèixer tan inesperat viatger en la seva cort, Timor el va rebre amb complimento i pompa.
Al mur hi ha una placa amb el nom de Rui Gonsales de Klavixo. Així que era cert després de tot
El nen està il·luminat. "Sí, hi ha alguna cosa", afirma. "Un carrer". "Bé", dic, "Anem i me la ensenyes". Comencem a caminar sota un sol implacable i arribem prop del mausoleu de Gur Emir. No veig res. El jove dubte. Diu que la zona ha canviat. Començo a pensar que està intentant timarme. Arribem fins a una paret que separa el monument funerari d'una petita barriada. Aquí està, en un carreró de no més de trenta metres. Al mur hi ha una placa amb el nom de Rui Gonsales de Klavixo. Així que era cert després de tot. Alguna cosa a Samarcanda encara recorda que un espanyol va venir aquí durant més de cinc -cents anys.
Després de la mort de Timor, va començar un període d'inestabilitat mentre els hereus es repartien l'imperi. L'ambaixada va ser un fracàs diplomàtic. No obstant això, l'èxit va ser el propi viatge. Rui González de Clavijo va aconseguir arribar fins aquí, tornar i explicar-. Tanta gesta li sobreviuria. El seu llibre, Ambaixada a Tamorlán, és encara avui un gran relat d'aventures i per descomptat, un insuperable fita de la literatura medieval.
