El monjo llança la corda des de dalt. Miro cap amunt. Més de 15 metres de paret vertical em separen del religiós. És l'única manera de pujar al monestir. Estic a les seves mans.
Potser he escrit "corda" amb massa rapidesa. Es tracta, en realitat, de tires de pell de bou entrellaçades a les quals cal agafar-se per grimpar per la roca mentre, des de dalt, intenten izarte a pols com un sac gràcies a un rudimentari arnès: un nus al voltant de la cintura. Penso fugaçment en el molt que m'ha costat arribar fins a aquest paisatge pedregós del nord d'Etiòpia confrontant amb Eritrea. Penso en una possible caiguda. Penso, sobretot, en per què estic aquí.
Quinze anys enrere havia conegut a l'combonià Juan González Núñez, un dels majors coneixedors i divulgadors de la història etíop al nostre país. De la seva excepcional "Etiòpia: homes, llocs i mites "també em va quedar gravada una frase, gairebé un repte:
"Pocs amics de la història etíop poden gloriar-se d'haver arribat fins Debre Damo i penjat per la paret de roca nua penjats d'una corda "
El missioner va escriure això a principis dels anys 80. Un quart de segle després, tot havia canviat. Aquests paisatges desolats ja no són el recer de la guerrilla del Tigray i el sagnant conflicte bèl · lic amb Eritrea (del qual encara queden calius) ja és història. Les facilitats per arribar són ara infinitament més grans. I això que aquestes terres encara amaguen un bon nombre de mines d'aquells anys sagnants. Calia intentar-.
Mig centenar de vilatans lamenta amb càntics i resos la mort d'un ésser estimat. A mi em sembla un rèquiem al enèsim turista a punt de estimbar
A la ruta des Axum una Mekele, encaminar-se a Debre Damo obliga a dirigir-se cap al nord, a la frontera amb Eritrea, el que allarga molt el camí en un país on els camins no es recorren, es paladegen. La presència de soldats fusell a la mà és cada vegada més gran.
Després d'una infernal pista de pedruscall i esvorancs traïdors hem arribat per fi a un poblat fantasma que s'assenta-circumdat per un horitzó de terra seca, de chumberales i euforbias- als peus de Debre Damo. Cal continuar pujant a peu, amb l'amenaçadora presència de la mola de pedra de més d'un quilòmetre de llarg i 400 d'ample sobre els nostres caps. Mig centenar de vilatans lamenta amb càntics i resos la mort d'un ésser estimat. A mi em sembla un rèquiem al enèsim turista a punt de estimbar.
No és, aquest de Debre Damo, un monestir qualsevol. A la fi del segle V, un grup de monjos coneguts com "els nou sants" es van encarregar d'evangelitzar al nord del país. Un d'ells, sant Miquel Aregawi, va ser el fundador d'aquest recòndit monestir situat a 2.200 metres d'altitud.
En semblant tràngol, em conjur per grimpar per la paret nua fugir la temptació de fer-ho com un càntir. ¿I si el monjo defalleix i deixa anar la corda? I si es trenca i em estimbada? Però ara tinc altres preocupacions. Els meus amics etíops m'han explicat que ningú que tingui la seva consciència en pau ha de tenir por de caure. En oportunitat de cas, De sobte, un examen accelerat de consciència, davant l'allau d'errors i disbarats, no fa sinó intranquilizarme encara més.
M'agafo a qualsevol presa com si m'anés la vida. Esbufegant com un vedell camí de l'escorxador, si me sentir per els de dalt
La llegenda apunta que Aregawi va poder enfilar fins al cim ajudat d'una gegantesca serp enviada per Déu perquè fundés el monestir, que encara avui prohibeix l'accés a les dones (he llegit que els monjos ni tan sols pugen a Debre Damo animals femelles). Però aquí no hi ha ni rastre de serps encantades.
Dos adolescents, escolans del monestir, s'ofereixen a pujar al meu a canvi d'uns dòlars que encara no demanen, però que s'intueixen. Algú pregunta allà dalt si estic preparat. En cap cas, Però els més. M'agafo a qualsevol presa com si m'anés la vida mentre tiren de mi cada vegada amb més pressió. Esbufegant com un vedell camí de l'escorxador, si me sentir per els de dalt.
-Espera, esperar, les-per favor plorar de seguir prenent la.
Encara he de parar-me un parell de vegades més. Mai vaig pensar que 17 metres donessin per tant. Els últims metres són encara més exposats, però almenys ja puc veure-li la cara als meus dos àngels benefactors. Estic amunt. Els nois somriuen. Jo, també. Hi havia llum al final del túnel.
Mentre arribem a la prada, s'endevinen i als sostres vermells de l'església, flanquejada per una torre de tres pisos de planta quadrada. Surten a la meva trobada 04:00 monjos embolicats en vestidures humils. Un d'ells s'avança i ofereix la creu als dos nois perquè la besin. Em intriga saber si encara està prohibit pujar animals femelles.
-Tenim gallines i gates-reconeix un dels monjos. El progrés està en marxa.
Un dels sacerdots explica que els més joves baixen cada dia a per menjar per a tota la comunitat. En aquest niu de monjos-scajaro, són els benjamins els que alimenten els seus majors.
Mentre el sacerdot emplena el full de visita amb lángida parsimònia, un dels xavals em convida a entrar a l'església després de descalçar. Gairebé no hi ha llum. Al Qeddest, lloc sant per excel · lència, el noi riba qualsevol remilgo i em descobreix l' Tabot, el llibre sagrat de la litúrgia, deixant al descobert les seves pàgines d'acurada cal · ligrafia ge'ez (el llatí etíop) i gravats inundats de color. Mentre, el monjo guardià segueix encorbat sobre el paper, sense moure de la polleguera de la porta, embolicant de ceremoniosidad el cobrament dels 100 birrs de l'entrada (només vuit euros al canvi, una acanada considerable per aquestes contrades).
Caminem sobre un immens cementiri. M'han rebut els monjos vius i em acomiaden els morts
Vam pujar al proper campanar. Als nostres peus, fins on arriba la vista, es troben les habitacions dels més de 200 monjos, d'una sola planta i construïdes en pedra. Un estret camí descendeix el penyal de Debre Damo pel nord, on a la poca estona sobresurt una bella capella pintada de blau, encaramada en una terraza natural.
Caminem sobre un immens cementiri, sobre l'últim repòs dels monjos que ja van lliurar la seva ànima a Déu o al diable. Les tombes més antigues aprofitar petites coves on surt un fèmur rebel per aquí o una calavera expectant per allà… M'han rebut els monjos vius i em acomiaden els morts. Res a objectar.
Aquí baix segueix el monjo-politja, esperant el seu merescuda recompensa. Em pot demanar el que vulgui, però es conforma amb vint birrs. El seu mosso de corda, aprofitant la conjuntura, reclama altres deu. S'ha desfermat la caça del "faranji".
L'operació resulta ara molt més senzilla i menys fatigosa i en un obrir i tancar d'ulls ja estic a baix. Mitja dotzena de noies canten i ballen alegrades als peus de Debre Damo, no sé si per celebrar que el "faranji" ha tornat d'una peça o per aportar el seu granet de sorra al comú objectiu que em vagi sense un birr a les butxaques.
Després d'emplenar les últimes propines, que eleven la factura a uns deu euros, dono l'esquena al penyal amb la satisfacció del vell somni complert. El seguici fúnebre no s'ha dissolt encara. Homes i dones segueixen plorant al difunt per separat entre figueres de moro turmentades pel sol fronterer.
