M'agraden els aeroports. Crec que a tothom qui li agrada perdre li agraden els aeroports i estacions de tren. M'agrada quedar-me mirant les pantalles de sortides i imaginar on fujo. M'ha passat avui a Johannesburg, mentre feia escala a Ciutat del Cap, només que aquesta vegada no volia canviar de destí. Volia venir a Àfrica i estic a l'Àfrica.
El meu primer contacte amb el sud del continent ha estat estrany: més blancs que negres en el primer recompte oficial pels passadissos d'un edifici que podria estar aixecat enmig la city londinenca. He menjat per 8,50 EUR, a l'aeroport, una petita gerra de cervesa de 300 litres i una cistella de nuggets, samoses i patates fregides que pesava més que el meu equipatge. Després, després engolir, he esperat tirat entre diverses cadires a que sortís el meu avió destinació a la Table Mountain (els excessos de la meva eterna comiat a Madrid es paguen). A propòsit, per als que vagin a volar a la Johannesburg i després prendre un vol intern (a altres ciutats sud-africanes), la terminal B està a l'últim pis del mateix edifici d'arribades internacionals. (Hi ha personal que intenta fer-te pujar a Namíbia per després portar-te a la terminal B i cobrar uns diners pel trajecte. De passada, adverteixo, en aquest capítol de guia pràctica, que la comissió de canvi de diners a l'aeroport és del 14%, el que, encara que no he tingut temps de comprovar encara, sembla un robatori a tecla armada).
El primer passeig per Ciutat del Cap m'ha descobert una ciutat europea enclavada en els talons del continent africà
Després de dues noves hores d'avió, el primer passeig per Ciutat del Cap m'ha descobert una ciutat europea enclavada en els talons del continent africà. És veritat que es veuen enormes suburbis, però la imatge no té res a veure amb l'Àfrica que ens han ensenyat a imaginar. Grans avingudes, gratacels i terrasses amb aspecte cool són la targeta de visita. No he trobat l'encant, inevitable, ho confesso, d'ensopegar amb un món desconegut, on l'olor i soroll de la ciutat et fa pensar que t'has canviat de planeta (com passa en ciutats com Delhi o Lima, on la primera impressió és la de tenir la necessitat de sortir fugint, encara que després les estimis per sempre).
No obstant això, després instal · lar en el meu residència (un veïnatge universal en miniatura on conviuen saudites, sud-coreans i colombians) he decidit sortir, ja de nit, a fer un volt a peu pels voltants. Totes les guies de viatges i persones que viuen aquí amb qui he parlat abans que jo arribés aconsellen no passejar per Ciutat del Cap quan cau el sol. No obstant això, jo he decidit recórrer a peu part de la ciutat (no sóc especialment valent, potser sóc una mica més temerari, però els viatges m'han ensenyat a relativitzar els consells en aquest sentit).
A mesura que avançava el rellotge el nombre de blancs anava disminuint i augmentant el de negres. La ciutat muta al color de la nit
M'allotjo a Sea Point, que sembla una zona residencial el carrer més important, Main Street, està plena de bars i restaurants. La veritat és que a les 20:00, hora en què he sortit, el carrer estava plena de blancs passejant pels voreres. A mesura que avançava el rellotge el nombre de blancs anava disminuint i augmentant el de negres. La ciutat muta al color de la nit. Després de quatre bars diferents i un sopar en un restaurant indi, ni un sol dels mals auguris que m'havien anunciat ha estat a prop de complir-. Algunes prostitutes venen el seu cos encotillat en cotó de colors cenyit i algunes camionetes taxis intenten que utilitzis seus seients. Ciutat del Cap sembla un lloc on viure feliç un temps. La Muntanya de la Mesa, que veig mentre camí entre costes, vigila els meus passos. Avanço mentre penso que l'encant d'aquest lloc serà el de conèixer el cor africà que batega al centre d'Europa, a gairebé 10.000 quilòmetres de l'estret de Gibraltar. Només a Ciutat del Cap es pot trobar aquesta, en principi, apassionant barreja. Ara cal començar a buscar ...
