El 3 d'abril de 1526 Sebastià Gabot, un italià al servei de la Corona espanyola a l'empresa de Descobriment, part de Sanlúcar de Barrameda rumb a les Amèriques investit de la màxima autoritat marina que existia a Espanya: la de Pilot Major.
Després de fer escala a les illes Canàries ia les Açores, l'expedició travessa l'Atlàntic i arriba a l'actual Pernambuco, on troba, per atzars dels viatges, dos cristians supervivents d'una expedició anterior els testimonis de la qual confirmen les esperançadores sospites de Gaboto: hi ha metalls preciosos posant rumb al sud.
Desobeint les ordres de la corona, l'italià entra al Riu de la Plata i troba un altre supervivent que corrobora l'existència de pedres precioses i de nombroses riqueses seguint el curs d'un riu… Gabot deixa part de la tripulació en dos campaments improvisats, arma una caravel·la i una galeota, i al juny de 1527 de la mà de la fantasia comença a remuntar el riu Paraná.
Desobeint les ordres de la corona, l'italià entra al Riu de la Plata i troba un altre supervivent que corrobora l'existència de pedres precioses
És el primer occidental que s'endinsa en aquestes aigües. Diverses milles al nord, a uns 50 quilòmetres del que avui és Rosario, funda el primer assentament a terra ferma que existeix a les ribes i segueix navegant riu amunt, impulsat pel somni irrompible de les pedres precioses, que es converteix en la medul·la òssia de la primera exploració fluvial.
Gairebé 500 anys més tard, Alexis Grinberg, oceanògraf del nounat Aquari de Rosari, ens guia per un espai modern flanquejat per unes vidrieres de diversos metres d'alçada i uns laboratoris d'última generació fins a una sala on, nedant en uns enormes recipients de tecnologia avançada, ens reben piranyes, bagres, vogues, crispetes ia l'última peixera, ondulant-se com a ballarines, les ratlles d'aigua dolça típiques del Paraná.
Estem en un dels centres de recerca més moderns de Argentina, a la ciutat de Rosario, que avui combina llegendes de navegants amb recerques d'impacte, cinemes amb teatres secrets, i sales de cultura barriera amb fàbriques de cervesa artesanal. És una sorpresa. Una ciutat que imaginàvem plena de ports mercants i nostàlgies del descobriment ha resultat ser un nínxol de gresques inesperades i un epicentre de cultura sensorial.
Una ciutat que imaginàvem plena de ports mercants i nostàlgies del descobriment ha resultat ser un nínxol de gresques inesperades
Abans de ser a l'Aquari hem estat al Teatre El Cercle, on Llúcia, una estudiant amb samarreta marinera, mig cap rapat i pèl groc llimona ens ha dit en ple escenari. "Shhh.... Escolteu això?".
“El què?", preguntem.
“Això”, diu ella assenyalant amb el cap cap al sostre.
Diversos metres per sobre dels nostres caps s'estén una foscor vertical intercalada per trams de buit, telons esfilagarsats i cordes de galió. Sembla que hi ha un tresor amagat en aquest buit rectangular del qual emanen uns sons semblants a grills de nit fosca i brunzits d'abella.
“Són ratpenats”, aclareix. I és que, a la volta celeste del teatre de Rosario viu, acceptada després d'informes i conclaus dels propietaris, una colònia de ratpenats que en la seva inèrcia per acatar les funcions tròfiques, esquilma amb eficàcia qualsevol arna conjuntural.
Diversos metres per sobre dels nostres caps s'estén una foscor vertical intercalada per trams de buit
En aquesta mateixa freqüència de cultura sensorial i recerca de joies que va deixar Gaboto marcada als territoris de la riba, anem a la fira d'Oroño i ens enredem entre cistelles de vímet xilè, artesania criolla, trenats tradicionals i cases de nines de llautó; anem a la fira del gelat artesanal i sortegem muntanyes de cucurutxos de gelats de cervesa local, dolç de llet i caipirinhas irreverents; farem una passejada per la ribera i acabem fent fotos al ritme del rock rosarí en un escenari estival.
I per fi arriba el moment de posar els peus a l'aigua, de pujar, en fila índia, al vaixell turístic que ens porta a bressolar-nos excitats com a nens i exploradors a les superfícies temperades del riu. Sortits a la barana, amb el cos penjant, ens omplim de brises marines la cara i allarguem les mans com si, en un intent de fer onades amb els dits, poguéssim acaronar les ones de l'aigua.
Quina adrenalina tan primordial i primitiva l'empantana a un quan s'enfila a un vaixell. Quina secreció misteriosa d'aventura i de por, de respecte i de diversió. Parlem amb els viatgers, ens fem fotos, correm de la proa a la popa en un intent d'allargar el poc temps que tenim abans d'arribar al banquet de Sant Andreu, on els rosarinos ociosos es banyen i prenen mojitos explosius. Una illa coqueta on els conceptes paradís i descans es combinen amb el para-sol de Coca Cola i la carmanyola de plexiglàs. Sembla que hi ha una escola al banquet de Sant Andreu on van els nens de les poques famílies que viuen a l'illa, moltes dels quals no han visitat Rosario mai. Cada matí, un vaixell ple de mestres rosarines atraca a les costes i cada tarda aquest mateix vaixell les porta de tornada a la llar.
Sortits a la barana, amb el cos penjant, ens omplim de brises marines la cara
Sembla també que els rosarinos reclamen el territori i que la província d'Entre Ríos també ho pretén. Pel senyor que ens guia fins a una guingueta “és com si fos la ratlla del mapa”, suggeriment que ens fa tornar a l'imperialisme traït de Gaboto, que va tornar a Espanya relatant meravelles de monedes i de joies impossibles que mai va arribar a mirar.
Però aquest riu segueix fent olor d'aventura i de ganes de saber-ne més, i encara que les pedres precioses que busquem avui siguin en realitat unes platges que es dispersen al delta, si un aconsegueix sostreure's a Luis Fonsi i als seus ritmes adjacents, a l'skyline de Rosario i als selfies d'aigua dolça… si un aconsegueix mantenir al pit la potència creativa i cantant que les ciutats amb cultura i horitzons lliuren per jugar, llavors, francament, som filibusters d'aquells temps que ens endinsem amb la fantasia intacta desobeint la Corona a les aigües del Paraná.
