Mentre naveguem per les fredes aigües de la badia de San Francisco, "La Roca" a penes treu el cap entre la boira, com avergonyida pel seu passat de grillons i cel · les de càstig.
Sembla difícil una escenografia més perfecta per a una presó de màxima seguretat, segurament la més famosa de tots els temps. La boira matinal envolta el penyal d'Alcatraz en un estèril intent d'aïllar de mirades curioses. El moll ja està a la vista. És estrany arribar a un lloc del que tots volien anar-se'n. I gairebé sempre amb el nostre alè, almenys en la ficció, perquè a les pel · lícules de l'Oest anàvem amb els texans, però en les carceràries desitjàvem que els reclusos poguessin fugir, no importava el delicte que els hagués portat a passar una temporada a la presó. El viatge té una mica de fugida (de vegades cal anar lluny per mirar-se de prop) i potser per això solem ser benèvols amb els fugitius de les pel · lícules.
L'antic fort militar i temuda penitenciaria, llar forçós de Al Capone, s'aixeca en una illa descoberta per un espanyol, Juan Manuel de Ayala, i 1775. Ell va ser l'encarregat de batejar-davant l'aclaparadora presència de mascarells que sobrevolaven les aigües. Aquest passat espanyol de "la Roca" està reconegut en una de les sales del museu d'Alcatraz, on una bandera espanyola amb el vell pendó de Castella rep els visitants, que són legió.
Alcatraz tancava com a presó de màxima seguretat al març de 1963. Diuen que l'últim pres a abandonar-només va poder remugar l'epitafi que ningú voldria per al seu enterrament: "Mai va fer cap bé a ningú"
La història d'Alcatraz està escrita en el recompte dels seus fuites, 14, de les quals només la penúltima justifica l'atenció preferent que li ha prodigat la gran pantalla. Ja saben: els tres presidiaris que, amb la infinita paciència del que té tot el temps per davant, excavar amb culleres un túnel cap a la llibertat. Clint Eastwood va donar vida al cinema el capitost, Frank Lee Morris, qui al costat dels germans Anglin va aconseguir, a la matinada 11 de juny de 1962, el ple al 15 amb el qual tots els interns somiaven: demostrar que es podia fugir d'Alcatraz. Com Samsó sense cabellera, com el mag al que per fi han descobert el seu truc estrella, la presó més temuda dels Estats Units va llanguir després de l'evasió. Un any després, el llavors fiscal general Robert Kennedy es va encarregar d'administrar l'extremunció. Alcatraz tancava com a presó de màxima seguretat al març de 1963. Diuen que l'últim pres a abandonar-només va poder remugar l'epitafi que ningú voldria per al seu enterrament: "Mai va fer cap bé a ningú".
Tot just posar un peu a l'illot ens donem de cara amb un edifici de maó, antiga caserna militar, refugi antiaeri en la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, habitatge dels guàrdies de la presó i les seves famílies. Va arribar fins i tot a albergar un casino. Se m'acudeixen pocs llocs més sòrdids per cantar bingo. A la dreta del moll encara sobreviu a una de les sis torres de guàrdia a partir de les quals els sentinelles armats van romandre un ull avizor per evitar cap fuita. Quantes vegades hem desitjat que el canó de llum que escodrinyava en la foscor d'una torre com aquest no il · luminés al fugat de torn!
Per arribar a la penitenciaria cal caminar per una pista que deixa enrere la caserna de guàrdia (l'edifici més antic de l'illa), el taller de reparacions elèctriques i la capella (el seu nom no ha de portar a engany: se sap que va albergar uns tallers i que, a la postre, va esdevenir la residència dels guàrdies solters). Els murs d'Alcatraz ja estan a la vista. Davant la seva façana sud, per on entraven els presos, el primer que veien era la imponent casa d'estil renaixentista del director i el far, el primer de la costa del Pacífic i inaugurat en plena febre de l'or. Tots dos van ser devastats pel gran incendi de 1970.
Els reclusos escoltaven la mateixa frase de benvinguda: "Vostè té dret a rebre menjar, roba, alberg i atenció mèdica. Qualsevol altra cosa que rebi és un privilegi "
Ja estem dins, a la sala de visites d'Alcatraz, proveïts amb uns audioguia que van desgranant la història de la presó. Aquí, els presos només podien rebre visites un cop al mes i sense cap contacte físic, a través d'un gruix vidre. Resulta angoixant seure en un d'aquests tamborets i, acostant-se l'auricular a l'orella, intentar imaginar la resignació dels interlocutors. Davant, l'avinguda principal de la presó, flanquejada a banda i banda per dos pisos de cel · les, era coneguda com Broadway. Reixes i més reixes. Habitacles calcats uns als altres. Tan a prop els uns dels altres i tan lluny alhora. Les cel · les estan com les van deixar els seus últims inquilins, buides d'il · lusions i plenes de resignació. A causa de la Gannet podria escapar. Aquesta era una de les primeres coses que aprenien els reclusos que arribaven fins aquí (procedents d'altres presons per raó del seu especial perillositat) i escoltaven la mateixa frase de benvinguda, l'omnipresent article 5 del reglament de la presó: "Vostè té dret a rebre menjar, roba, alberg i atenció mèdica. Qualsevol altra cosa que rebi és un privilegi ".
Fidels al concepte nord-americà de l'espectacle, en els jaços de les cel · les que van ocupar Morris i els germans Anglin hi ha unes cares de cartró tapades amb mantes, similars a les que van construir per burlar els guàrdies (gràcies al seu treball al taller de la presó). Després de sortir a cel obert pel túnel excavat amb culleres es van tirar al mar amb uns rudimentaris flotadors elaborats amb impermeables. Ningú sap què va ser d'ells. Encara que les fortes corrents, les aigües gèlides i els taurons que ronden per la badia permeten presumir que no ho van aconseguir, la veritat és que aquell dia la temperatura de l'aigua era "només" de 12 graus i els corrents no estava esvalotades. Els seus cadàvers mai es trobarien, alimentant la llegenda
Si hi ha un lloc on un té la sensació d’estar a Alcatraz és al pati, On Clint Eastwood agita
Altres il · lustres habitants d'Alcatraz també tenen les seves cel · les senyalitzades. Robert Stroud, "L'home ocell d'Alcatraz", va arribar a tenir més de 300 a la presó de Leavenworth, però a l'illa es va acontentar amb aprofundir en els seus estudis ornitològics. Quant a Al Capone, condemnat per evasió d'impostos, va passar més temps a la infermeria i, de fet, assetjat per una malaltia mental, finalment va abandonar Alcatraz (després de gairebé quatre anys i mig) i va morir a casa de Miami.
Però si hi ha un lloc on un té la sensació d'estar en Alcatraz és al pati, On alli de Clint Eastwood (Frank Morris) agitava el camal dels pantalons per buidar de terra les butxaques. Era la terra del túnel que els tornaria la llibertat. Cal seure a les grades de graons i, amb el vell dipòsit d'aigua a un costat i envoltat pel Pacífic, rememorar la conversa d'un nouvingut Eastwood amb el mandamás dels reclusos negres. Aquest li recrimina a Morris que no s'hagi volgut seure al seu costat. "O em tens por o és que odies als negres", venia a dir-li. Eastwood, amb aquest rictus inconfusible el que esteu acostumats a aguantar el tipus, li xiuxiuejava: "És que odi als negres".
En un extrem del pati, un camí des del qual es pot descendir la cara oest de "La Roca". Les ones baten contra les pedres i la boira esquerda els ossos. Per un d'aquests terraplens descendirien atropelladament Morris i els germans Anglin per submergir-se en l'aigua, qui sap si per sempre. Avui sonreirían en veure Alcatraz convertida en reclam per a turistes.
