La ciutat perduda dels indis quilmes
"Espero que la boira rebuig", va dir la meva dona mentre la camioneta accelerava per la costa del Infiernillo endinsant-se en els núvols. Necessitàvem llum per poder treure bones fotos a la ciutat perduda dels indis quilmes.
Explica la història que en l'època de la conquesta, al territori del Tucumán (avui nord-oest argentí), una tribu d'indis molt bel · licosa s'oposava fèrriament a l'avanç espanyol. A diferència dels seus veïns del nord que, davant la caiguda de l'Imperi Inca havien acabat per acceptar el domini espanyol, els habitants d'aquestes valls calchaquíes, els quilmes, volien aprofitar la derrota de l'Inca per recuperar la seva antiga llibertat.
Arribem a la zona preservada, previ pas pel museu de Amaicha de la Vall (Província de Tucumán Argentina), poc abans de la caiguda del sol; sens dubte la millor hora. Ens allotjàvem en un petit hotel dins el recinte, això ens possibilitava visitar el lloc quan els turistes ja s'haguessin retirat, i fins i tot podríem tornar amb els primers raigs del matí. Enormes cactus de quatre i cinc metres d'alçada anomenats cardones semblaven donar-nos la benvinguda.
Pugem la costa per petits senders. A banda i banda murs de pedres apilades delimitaven els antics habitatges i defenses d'aquesta ciutat inclinada
Espanya s'esforçava per contenir a aquest grup rebel però desconeixien on habitaven. Finalment, i 1667 el Governador Alonso Mercat i Villacorta va donar amb ells. En no poder de penetrar les defenses que havien construït en les altures decidir voltar-. Al cap d'un temps els aborígens van haver rendir. El càstig per la seva rebel · lia: l'exili.
Deixem el nostre equipatge a les habitacions i ens apurem per caminar per les ruïnes amb la màgica llum del capvespre. Els cardones i alguns caderneres eren els únics habitants de la zona que semblaven obstinats a mostrar-nos la bellesa del lloc. Pugem la costa per petits senders. A banda i banda murs de pedres apilades delimitaven els antics habitatges i defenses d'aquesta ciutat inclinada.
Els quilmes van ser destinats a encàrrecs, el que significava senzillament l'esclavitud. El seu destí estava a set llegües de la Ciutat de Buenos Aires, per la qual cosa van haver de marxar més de 1.200 quilòmetres. Només un terç de la població va arribar amb vida. Amb el córrer dels anys els quilmes dels encàrrecs van desaparèixer, ja sigui perquè van morir o perquè en el procés de catequización van perdre el seu idioma, les seves creences i tradicions i, per tant, la seva identitat. D'aquesta manera els supervivents van deixar de saber qui eren. Poc després de la revolució independentista del Virregnat del Riu de la Plata es va assumir que ja no quedaven indis en la Missió de Santa Maria de Quilmes i el terreny es va destinar a fundar el poble de Quilmes, avui un suburbi de Buenos Aires. Però on quedava la ciutat perduda d'aquests quilmes en Tucumán? El secret se'l van endur a la tomba el governador espanyol i els desafortunats indis.
La reconstrucció va ser molt qüestionada. L'alçada de les parets, les formes de les habitacions i els dibuixos en les parets no es coneixien, havien de suposar
Quan arribem a la part superior de les ruïnes vam poder apreciar la bellesa completa del lloc. Davant nosaltres una plana dominada per cardones. Gairebé podíem imaginar als genets espanyols apropant-se a la ciutat indígena. Unes núvols foscos van aparèixer donant-li major dramatisme a l'escenari.
En 1888 un viatger del nord argentí va donar avís d'haver trobat ruïnes al vessant d'un turó. Quan els estudiosos van arribar van trobar que la descripció donada pels conqueridors coincidia amb el lloc. Estaven davant les ruïnes de la ciutat perduda dels quilmes. Es van recuperar puntes de fletxa, ceràmiques i altres elements que donaven compte de l'estil de vida prehispànic. Es van datar restes arqueològiques del segle X el que significava que el lloc va ser habitat ininterrompudament per més de 600 anys. Passats els estudis les ruïnes van tornar a quedar en pau fins que l'últim Govern militar va decidir que tenia una bona oportunitat d'incrementar l'ingrés per turisme. Va manar reconstruir les ruïnes.
Des de les altures vam poder apreciar que la part reconstruïda era només una petita fracció de la superfície total que va ser habitada. Aprofitem les últimes llums per recórrer aquestes parts. Tot era més salvatge; més difícil d'imaginar l'aspecte original, però més autèntic. El sol va marxar i nosaltres vam tornar a l'hotel per baixar les fotos a l'ordinador, seleccionar les millors i decidir quins llocs hauríem de tornar a fotografiar l'endemà. Teníem aquest avantatge, al matí d'hora encara no hi hauria turistes.
La reconstrucció va ser molt qüestionada. L'alçada de les parets, les formes de les habitacions i els dibuixos en les parets no es coneixien, havien de suposar. Per sort els diners només va aconseguir per fer una part de la reconstrucció. Uns anys més tard es va passar tot a mans privades en una dubtosa privatització.
Però ... i que va passar amb els quilmes? Resulta que alguns van poder escapar del setge i van viure en les mateixes muntanyes per segles. Durant molt de temps a Amèrica ser indi era mala paraula per la qual cosa molts amagaven el seu origen. En els últims anys hi va haver un renéixer de l'orgull amerindio i es van conformar desenes d'associacions indígenes que buscaven recuperar drets ancestrals. Els descendents dels quilmes van rescatar una cèdula Real que atorgava aquest solar als habitants de la zona. Aquesta cèdula havia estat ignorada pels primers governs patris. Així, els quilmes van recuperar recentment la possessió de la seva “ciutat perduda”.
Coordenades: Lat-26gr 27min 53seg, De llarg - 2 min 11seg 66gr
Contacto@GerardoBartolome.com
www.GerardoBartolome.com
Comentaris (3)
Laura
| #
El que jo em pregunto, per no deixar de banda la temàtica cervesera que veig que té el seu públic, és si el nom de la cervesa Quilmes serà un homenatge als indis … quilmes.
Contestar
Gerardo Bartolome
| #
Laura:la cervesa s'elabora a la localitat de Quilmes cecanos a Buenos Aires a la qual els indis van ser moguts en penosa marxa.
Contestar
Jorge
| #
«Gairebé res. Petita oda als Kilmes» (Carta: Jorge Pàdula Perkins – música: Rodrigo Uriarte Stottuth) – Partitura, lletra i àudio/vídeo a:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.675890045804156.1073741839.100001494991235&type=1&l=bbcd4689f1
Contestar