Cap de Gata: la neu, el pastor i el faroner

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

el viatge

Hi ha dos paratges que són els que més em criden l'atenció: el mar y el desierto. A Espanya, en el cantó sud-est, hi ha encara una petita joia natural, el Cap de Gata. És el desert més meridional d'Europa; és el lloc on menys plou del continent; es una de las pocas áreas costeras mediterráneas donde el cemento no le ha ganado la batalla a la arena.

Però hi ha molts Cap de Gata, depenent de l'època de l'any en que es visiti. Fora del període de vacances, especialment des d'octubre a maig, aquest lloc pateix del mal d'oblit temporal de tots els llocs turístics. No és fàcil acostumar-se a passejar per un lloc ple de vida mesos enrere i en què ara els bars i restaurants tenen les reixes tirades i els carrers i platges estan buides. Als llocs de vacances generalment no els senta bé la soledat, però jo trobo en aquesta diferència el plaer de sentir-me un elegit. Com ho va ser un mes de febrer que passejava per l'afamada platja de Los Genoveses totalment només. Recordo que durant gairebé 30 minuts no va aparèixer ningú. Gairebé m'impacientava perquè no acabés aquell privilegi de tenir aquest sorral només per a mi. Després, al lluny, vaig veure una parella que venia caminant i que envaïa la meva intimitat. Com si aquell bell espai m'hagués pertangut durant alguns minuts.

Als llocs de vacances generalment no els senta bé la soledat

Però de totes les ocasions i temporades que he anat al Cap de Gata vaig a narrar la que més m'ha marcat. (Adverteixo, això sí, que a la pestanya de dalt trobaran una molt detallada i completa fitxa pràctica del parc per a dormir, menjar i banyar-se). Va ser fa cinc anys que idee un reportatge per al diari que era comparar la vida del lloc que més plovia amb el que menys plovia d'Espanya. El meu company Ernesto li va tocar anar-se a un poble de Navarra que l'Institut Meteorològic va assenyalar com el més plujós i jo tenia una excusa perfecta per tornar al meu racó favorit d'Espanya.

D'aquells dies recordo una xerrada amb ancians, en la pròpia barriada del Cap de Gata, principi del Parc, en la qual em comptaven amb enyorança el dia que van veure nevar. He intentat recuperar aquell text per saber la data exacta i no l'he trobat, però crec recordar que parlaven de la dècada 1930. "Mai més ho hem tornat a veure, però és una cosa que no se'ns oblida ", em deia una parella al costat del estanc.

Recordo una xerrada amb ancians, en la pròpia barriada del Cap de Gata, principi del Parc, en la qual em comptaven amb enyorança el dia que van veure nevar

Amb l'excusa d'aquell reportatge vaig entrar també per primera vegada al vell far que està gairebé sobre la meva cala preferida (cala Rajà, foto de portada). El far es va construir en 1863 i es va aixecar al mig del pati del castell de Sant Francesc de Paula, aixecat a principis del segle XVIII per Felip V per defensar la sempre amenaçada costa. Doncs allà, en aquesta solitud gairebé perenne, vivia una parella i els seus fills. Em van ensenyar la seva casa de bombeta gegant, seus trucs per aguantar la va calar, el vent i el fred i em van explicar la condemna que és per a ells una nit de fum. "El pitjor són les nits de boira en la qual hem de posar l'alarma sonora i el soroll insuportable no ens deixa dormir". Un mai es planeta quan està sota una cosa tan romàntic com un far que la boira és risc per als vaixells i insomni per al faroner.

El pitjor són les nits de boira en la qual hem de posar l'alarma sonora i el soroll insuportable no ens deixa dormir

Una altra curiosa història me la vaig trobar amb un pastor. L'home, ja gran, recorria aquell parc amb el seu ramat de cabres i amb la sensació creixent que aviat els seus animals hauran d'aprendre a pelar gambes si volen menjar. "Faig molts quilòmetres, però és que cal trobar verda perquè puguin alimentar-se ", em diu. La veritat és que mem diurededor i es veien alguns matolls frescos, però tampoc un sap a quin ritme mengen les cabres. "El canvi climàtic ens està matant", em diu. "Abans plovia molt poc, però ara és res ". Era un tipus afable a qui vaig preguntar si havia sortit mai d'aquell paratge i em va contestar que no més enllà d'Almeria. Ho va dir sense que li canviés la veu, amb la sensació de no haver-se perdut res més enllà de la seva terra i els seus animals.

Finalment, em vaig reunir amb agricultors que eren amos d'aquests hivernacles que fan que Almeria des de l'avió sembli embolicada en plàstic. Molts tenien molts diners ia altres la falta d'aigua els ofegava. El preu de l'aigua dessalada és molt car per al cultiu i la resta és esperar que l'immens embassament de Cuevas de Almanzora s'ompli. Una utopia, ja que aquella enorme obra em van explicar que mai ha estat més plena de l' 20 per cent. Feia pena contemplar un toll d'aigua enmig d'una immensitat de sorra seca. Parlant amb ells durant algunes hores veia la passió amb què parlaven de transvasaments, obres hidràuliques i dessalació. Les seves terres donen l'esquena al Parc Natural i deixen, o deixaven, milions d'euros.

Feia pena contemplar un toll d'aigua enmig d'una immensitat de sorra seca

De sobte, quan ja tornava a Madrid, vaig entendre que portava anant a aquell parc durant anys però mai havia entès fins aleshores la vida d'aquell lloc. Res que no fossin les seves meravelloses platges, les seves cales buides i les seves nits de sopars i copes davant del mar. Vaig al Cap de Gata per la seva bellesa i tranquil · litat, no a trobar el faroner o pastor, però des d'aquell reportatge aquell lloc ho veig una mica diferent. Això sí, vaig publicar l'article amb tot el meu afecte, conscienciat , volent ajudar que superessin el seu problema de manca d'aigua i el primer que vaig trobar va ser un bloc a internet que començava dient alguna cosa així: “El periodista Javier Brandoli es uno de esos tipos que viene aquí creyendo que somos un grupo de paletos que no nos hemos desarrollado …”. Potser no vaig entendre tant el lloc.

millors platges, hotels i restaurants

El meu Cap de Gata va des de la Platja dels Morts, una mica més al sud de Carboneras, fins a Cala Rajà, costat del far del Castell de Sant Francesc de Paula, a la barriada del Cap de Gata.

Les millors platjaamb

Cala Rajà és la meva preferida. Petita cala, cal deixar el cotxe dalt i baixar una escala empedrada de 300 metres que porta a una petita platja que de vegades es pot gaudir tot sol.
Genovesos i Mónsul. Són els dos clàssics probablement del Parc. En època estival són plens de gent (tot el plenes que estan les platges en aquesta zona que no té res a veure amb la resta del litoral mediterrani). Si es va en dies de diari dels mesos no estiuencs, es gaudeix de dos arenals impressionants.
El Playazo de Rodalquilar. Rodalquilar, tot i no estar enganxat al mar, és el meu poble favorit amb Las Negras. La seva platja, a dos quilòmetres escassos, és immensa i més tranquil · la. M'agrada l'opció de fer un llarg passeig per la vora.
Cala de Sant Pere. S'accedeix amb barca des de Las Negras o amb una petita caminada de prop d'una hora (depenent del ritme). Ambient una mica hippy, semblant al de Las Negras, però el lloc té encant.
Platja dels Morts. Cal baixar una pronunciada costa des del pàrquing de cotxes d'un quilòmetre. Llavors, es gira a la dreta i es passa un arc de pedra on hi ha una bonica i salvatge cala. És coneguda ia l'estiu pot haver gent. Es practica el nudisme.

On menjar

El meu favorit a l'hivern o estiu és La Tasquilla, en Rodalquilar. M'agrada la decoració, la xemeneia en temps freds i la terrassa amb espelmes a l'estiu. Però per descomptat m'agrada també el menjar, barreja tradicional i sofisticada, i la carta de vins. Els seitons Wells, farcits de formatge, son una debilidad. http://www.latasquilla.com/
Un clàssic del Parc és "L'Ona", a la Isleta del Moro. Obre tot l'any i ofereixen peix fresc i arrossos com a especialitat. La terrassa exterior està davant del petit port i gairebé es toca el mar. Bones vistes. http://www.restaurantelaola.es/
Restaurant Platja, a Agua Amarga. És a la platja d'aquesta bonica i petita localitat. Jo he provat paelles i peix de qualitat i no tant, el que fa que no tingui una opinió clara sobre la cuina (fa alguns anys que no vaig), però les vistes són relaxants. Telèfon: 0034 950 13 81 67

On dormir

La meva hotel molt popular té un punt de luxe, ho confesso. M'agrada anar al hotel Cala Chica, a Las Negras, y reservar alguna de las dos habitaciones suite que tienen un enorme jacuzzi en la terraza. Et donen una ampolla de xampany i passes la nit jugant amb pintar l'aigua amb les llums de colors, bevent, mirant el cel estrellat i escoltant el so del mar. La resta d'habitacions són més econòmiques i estan molt ben. Dan buenas cenas. http://www.calachica.com/
Quan el pressupost no ha estat tan esplèndid, també a Las Negras, he anat a un hostal. Escull, d'una estrella i en molt bones condicions. Net ia prop de la platja. És molt bona opció. 0034 950 388 140
Hotel de Naturaleza Rodalquilar. Senzillament espectacular. Spa, sala d'exposicions, tranquil, bones habitacions ... És una opció segura. Les encantará. http://www.hotelrodalquilar.com/
Al hotel Cortijo del Sotillo em vaig allotjar un hivern. És un antic mas, típic de la zona, amb bon restaurant i habitacions emblanquinades. Mica fred llavors, té unes bones instal · lacions i estava molt cuidat. Està a l'entrada de la localitat més poblada de la zona, Sant Josep, el que li dóna una mica de tranquil · litat. La mateixa cadena té hotels dins del nucli urbà, com Donya Pakyta, però jo no he dormit en ell. www.hotelpakyta.es

 

www.hotelpakyta.es

Les investigacions realitzades:

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Ana

    |

    El típic periodista… 🙂
    Apropar-se a un lloc, encara que sigui moltes vegades i recurrentment, no et deixarà de fer un periodista madrileny que va a la cantonada més seca del país.. És així!
    Quina meravella, Cap de Gata… (Com Almeria diria la resta de la província, però això mereixeria un altre post, a?)

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    I així va ser. D'Almeria ja vam publicar aquí un post de les Cova del Indalo i el següent serà sobre un temple de…la tapa: !la verge noia! Gràcies Ana

    Contestar

  • Maria Jose

    |

    Hola Javier, aunque leo esto despues de tanto tiempo, a veces ocurre.., he de decirte como almeriense y ademas como nijareña, municipio en el que se encuentra este maravilloso Parque que me enorgullece leer eso que escribes con tanta delicadeza y emocion. Pues la misma es la que me has transmitido al leerlo. Me alegra que descubrieras cosas q aun te quedaban por descubrir. Esas son las que te hacen enamorarte del lugar y sobre todo conocerlo en su profundidad. O més ben dit, Vivirlo!!!, asi que te doy la enhorabuena por ello y por supuesto espero que nos sigas visitando para reflejar lo mas bonito de esta tierra y que lo plasmes con tanta delicadeza que nos haga emocionarnos a los que lo leemos. GRÀCIES !

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Muchísimas gracias María José, me apasiona tu tierra y la plasmé con los sentimientos que tuve en esta singular ´visita. GRACIAS A TI!

    Contestar

  • Maria Jose

    |

    Esta es tu casa!!

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.