Garmo Negre: l' 3.000 exprés

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

[pestanya:l'ascensió]
Per a qualsevol muntanyenc amb una preparació mitjana pujar un pic de més de 3.000 metres d'alçada suposa, gairebé sempre, la necessitat de passar una nit en ruta per fer més suportable el desnivell a salvar. Però hi ha alguns tresmils que es poden pujar en un sol dia sempre que madruguemos una mica. Al Pirineu aragonès, la ruta més directa que conec per coronar un 3.000 és la del Garmo Negre, al Osca balneari de Panticosa.

L'atracció de la muntanya és de vegades tan forta que ni saps ni vols evitar-la. Jo havia pujat altres vegades al Garmo Negre (3.051 metres), però mai sol. No és que volgués viure aquesta experiència, senzillament no vaig trobar a ningú que em acompanyés. Tot i que sempre té un punt imprudent, pujaria només aquesta vegada. Per pura necessitat.

Tots aquests pors i dubtes provocats pel respecte a la muntanya esvaloten meus somnis aquella nit d'agost i els esquitxen de malsons que la converteixen en una incessant entreson. Fart de barallar-me amb els llençols, a les sis del matí em poso en marxa i dues hores després ja sóc al balneari de Panticosa, als peus del Garmo Negre, 1.400 metres més amunt. Gairebé un quilòmetre i mig de desnivell em separa del cim, ara tan llunyana. El balneari, immers en una ambiciosa rehabilitació truncada per la crisi, està ara desert. Camí sol cap al bosc situat a esquenes de l'embassament, on antigament se situaven les piscines termals que van freqüentar, entre d'altres il · lustres, Santiago Ramón i Cajal, Ortega i Gasset l' Cánovas del Castillo.

No són els boscos un lloc per quedar, no almenys per a mi, sinó per travessar amb els teus dubtes a sobre

Té alguna cosa d'especial escoltar les teves petjades en un bosc ombrívol, sentint encara la frescor matinal. Qualsevol so es magnifica, fins i tot el de la teva pròpia respiració, el inadvertit pren vida, els pensaments es reposen i un escolta les seves inseguretats amb més força que mai. No són els boscos un lloc per quedar, no almenys per a mi, sinó per travessar amb els teus dubtes a sobre.

Però he d'aprofitar les úniques ombres de la jornada. A partir d'aquí, res de res. En sortir de la zona boscosa, cal seguir el sender per la dreta fins salvar un primer tallat nos de les fites de pedra. Per primera vegada, la respiració s'entretalla i es mira cap amunt amb més freqüència, com volent arribar amb la vista el que les cames encara no trepitgen. Aquí no hi ha aproximació cap. No es deixa de pujar. Per això és un dels tresmils més accessibles.

Em avancen dos joves vitorians, gps en mà, que pugen com cabres salvatges, a un ritme altíssim que a la muntanya sempre és contraproduent. El pas curt i sostingut és el nostre millor aliat. Aquí no valen de res les accelerades. Pel que sembla, col · leccionen pics. Ahir van fer el Anayet, a Canal Roya, i demà estan decidits a fer el Aneto. Només d'escoltar-los em fan mal les articulacions. Durant una estona els segueixo el ritme, però al final em despenjo perquè prefereixo pujar al meu aire.

Per coronar molts pics cal saber donar-se la volta en algun coll

Salvat el barranc de Argualas, i a la vista ja del de Pondiellos més a la dreta, cal girar a l'esquerra afrontant una mitja vessant molt estesa en direcció al coll de Argualas. En aquesta zona hi ha petites geleres fins a l'estiu. És moment de recuperar forces després de dues hores de ininterrompuda ascensió. Deu minuts són suficients per venir-se dalt gràcies a la beguda isotònica, unes barretes energètiques i una peça de fruita, que a la muntanya sap com en cap altre lloc. Ja tinc gasolina per arribar al coll, el que aconsegueixo 40 minuts després.

Els colls desprenen un magnetisme especial. Són els nostres millors aliats per assolir els cims i, també, un petit Rubicó on decidir si seguir endavant, o gaudir de les vistes i donar per acabat l'esforç. De vegades, aquesta decisió ve imposada per la meteorologia, la traïdora boira per exemple. Però per coronar molts pics cal saber donar-se la volta en algun coll.

Ara, amb el cim a la vista, és ineludible mirar muntanya amunt. Per davant una d'aquestes pedreres que obliguen a bufar ia caminar sense distreure els ulls del terra per no deprimir-davant els escassos avenços dels nostres passos. Perquè en un vessant de pedra solta dels esforços es multipliquen i de vegades avançar un pas obliga a donar dos, perquè les soles no agafen i llisquen.

Després de mitja hora de barallar-me amb ziga-zagues que s'eternitzen, arribo per fi al cim tres hores després de sortir del balneari

Sostingut per aquesta màxima confuciana que la meta està en el camí, encara que sigui mentida i un no estigui disposat, a hores d'ara, a renunciar a fer cim, vaig salvant la pedriza. Pas al costat d'un dels vitorians del gps, que s'ha quedat ressagat. Els esforços acaben pagant. Després de mitja hora de barallar-me amb ziga-zagues que s'eternitzen, arribo per fi al cim tres hores després de sortir del balneari. A dalt hi ha gairebé una desena de persones. La impressionant cara sud dels Inferns, situada davant de nosaltres, és realment esglaiadora. Allà baix, com tolls de pluja, els estanys de Pondiellos. Més enllà, a la veïna França, sobresurt la major part del Midi d'Ossau. Toca abrigar i gaudir.

La baixada és ràpida, tot just una breu parada per refrescar en un rierol. Sobretot al principi, cal anar amb compte amb no perdre la referència de les fites de pedra, aquests petits monticles, de vegades imperceptibles en el pedregar, que ens indiquen el camí correcte. En alguns trams cal saltar de pedra en pedra per avançar més de pressa. El cansament comença a fer efecte i, en una d'aquestes, la cama dreta es m'enfonsa fins la cuixa en una esquerda. Afortunadament, només uns rascades que no em impedeixen arribar a baix en menys de dues hores des del cim del Garmo. Un total, cinc hores i mitja. El que s'ha dit, una 3.000 per la via ràpida.

[pestanya:on reposar forces]
A la plaça principal del balneari hi ha diverses terrasses on prendre alguna cosa. En aquests casos, s'imposa la gerra de cervesa amb llimona o casolana, que gairebé es beu com un xupito. Sobre els nostres caps hi ha la històrica Casa Belio.
Al poble de Panticosa també hi ha diversos llocs per menjar, però a mi m'agrada més continuar per la carretera que porta a Sabiñánigo i desviar a l'esquerra en plena Vall de Tena, en arribar al pantà de Bubal, en direcció a El Pueyo de Jaca, on sempre que puc com al restaurant El Embassament, en la mateixa Plaça Major. Menjar altaragonesa a bon preu (el menú ronda els 15 EUR). Les patates amb ceba són memorables. De segon, em decanto pel conill o les costelles a la brasa. En cap de setmana, millor reservar (Telèfon. 974 487048). El Pueyo té un passeig deliciós fins al riu ideal per baixar el menjar.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • elena

    |

    Panticosa sempre als cor. Gràcies per apropar a través d'aquest web aquests paisatges del Pirineu tan estimats.

    Contestar

  • Santiago

    |

    El intetamos fa dos estius, ens vam quedar a uns 200mts del cim, cap una calor horrible. però per descomptat el lloc és impressionant, com impressionant és el teu article. Moltes gràcies per compartir-.

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    Moltes gràcies, Santiago. He fet cim diverses vegades en el Garmo, però també m'ha tocat donar la volta alguna vegada per la boira. En aquesta ocasió, per descomptat, va ser realment especial al pujar sol. M'alegra haver estat capaç de transmetre't les meves emocions a la muntanya i sempre és un plaer que entre els nostres lectors hagi muntanyencs com tu. Una salutació

    Contestar

  • Santiago

    |

    Així és, a la muntanya cal saber dir fins aquí, que en l'etapa de Peña telera, molt a prop de Panticosa, on un hivern ens van haver de rescatar, després de passar més de 30 horas metidos en «La gran diagonal», però això és una altra batalla.

    Agraït per la teva resposta.
    Salutacions

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    Peña Telera la vaig pujar a l'estiu fa alguns anys. La canal final fins al coll la recordo duríssima. Un dels que anava amb mi es va quedar pel camí i ho vam recollir a la tornada. Com se sol dir, una mitjonada..

    Contestar

Escriu un comentari