Amore i Misteria a Maputo
Prenem ja de nit la carretera que porta a Maputo, la capital, després de sortir de Kruger per la seva porta més al sud. Cal pagar dos peatges, un 105 meticales (3 EUR) i un altre de 20, per entrar a la gran ciutat. Sorprenent taxa en un país que, com vaig explicar en alguna ocasió de les meves anteriors visites, i 2010 va estar a punt de saltar pels aires per la pujada del preu del pa en alguna cosa menys que 0,2 EUR. La revolta va acabar amb més de 70 morts i l'exèrcit batent els carrers de masses cansades de veure que el futur pertany sempre als altres.
La capital té la mateixa fisonomia que la resta de grans urbs africanes. "Aquí als afores li diuen la ciutat de canyís i al centre la ciutat de ciment", m'explica Ana Paula. La distinció té a veure amb el material amb què es construeixen les cases. Les de canya afloren desordenades com un puzle infinit en què res encaixa, mentre que el centre manté el seu aspecte de vegades fantasmagòric, oblidat fa anys. No obstant això, en els onze mesos que fa que no passava per aquí he notat canvis. Segueix havent forats als carrers, arbres caiguts o voreres destrossades, però la sensació és que hi ha una mica més de neteja, que s'estan reconstruint alguns edificis abandonats… En definitiva, que en aquella immensa mola de pols alguna cosa avança com avança en la seva lentitud la resta del sud d'Àfrica.
La distinció té a veure amb el material amb què es construeixen les cases. Les de canya afloren desordenades com un puzle infinit
Arribem a Mandala, una petita Guesthouse decorada amb gust. Prefereixo aquest tipus d'allotjaments als grans hotels perquè és més fàcil fer-los casa teva. A la nit vam sortir a sopar al Peri Peri. El menjar en aquest país és sempre bona i l'ambient nocturn segueix sent sorprenent per a qui està acostumat com jo, a Sud-àfrica, a veure carrers buits quan es fa de nit. Aquí la ciutat és plena de vida enmig de la foscor. No hi ha por o no es verbalitza. Un és més lliure a Maputo que a Ciutat del Cap. M'agrada aquest lloc, sempre he estat aquí molt feliç.
Després del sopar va començar la que pot ser nit més divertida i estranya que he viscut en aquest continent. Al cotxe ja ens van parar uns tipus que van baixar les finestretes i ens van convidar a una festa. Els vam dir que no i els vam veure partir amb la sensació que els quedava per convidar a tots els cotxes de Maputo amb què es creuessin. ¿Què hauria passat si us anem amb ells?
Era tan perfecte l'entorn que donava la sensació que en algun moment acabaríem tots pujant a alguna de les velles locomotores i partint a algun lloc de cognom Macondo
No ho vam fer i vam aparèixer al bar de la bellíssima estació de tren de la ciutat. Paguem l'equivalent a set euros i ens vam asseure a escoltar un concert d'un grup de Swazilàndia que cantava amb les entranyes. Era tan perfecte l'entorn que donava la sensació que en algun moment acabaríem tots pujant a alguna de les velles locomotores i partint a algun lloc de cognom Macondo.
Però la perfecta nit va tornar a sublim. En acabar el concert vam començar a ballar. Ana Paula reptava al futbolí a un grup de nois; Víctor es retrobava amb vells amics, yo me dedicaba a convencer al Dj de que me pusiera Paradise de Cold Play y Dani mientras había entablado conversación con una chica de nombre confuso, Misteris, que es va acostar a ell. Alegre i maca tenia una facilitat sorprenent per ensenyar de forma compulsiva la foto del seu fill al mòbil.
A l'estona apareix una altra noia molt maca que em diu que el seu nom és Amor i amb la que començo a parlar. Ni l'aspecte ni nom de cap convidava a pensar que treballaven en una ONG però l'atmosfera era divertidíssima i la nostra capacitat de discernir escassa, més amb l'aparició d'un portuguès que semblava tenir més clara la professió de Amore i que va pagar les 200 rondes que jo demanava i ell oportunament abonava (no teníem moneda local i no funcionava la targeta). No ens interessen les prostitutes (parlo també per Daniel), mai ho han fet, però la situació era divertida per mantenir-la com una nit graciosa. Ho era.
Las dos chicas se suben a nuestro vehículo por ósmosis. Les deixaríem en un taxi en arribar a l'allotjament, decidimos el resto
Tot d'una ens diuen que tanquen el bar, ja molt tard, i quan ens dirigim al cotxe veiem que el portuguès i les dues noies es pugen al nostre vehicle per osmosi. Les deixaríem en un taxi en arribar a l'allotjament, decidimos el resto. Dani i Misteria, per arribar els últims, es pugen darrere, a la zona de càrrega, i la resta ens acoblem encara amb algunes copes a les mans en els seients restants. La llei de Murphy es va complir rigorosament i un control policial 300 metres després va aturar el nostre cotxe. No sé explicar molt bé què va passar, intentàvem simular respectuosament nostre estat alegre, i de sobte el portuguès i Amor van embogir i va començar una discussió brutal amb els agents.
En qualsevol país hauríem acabat tots, en el millor dels casos, a la presó. El acoblat portuguès va arribar a dir fill de puta i racista al policia i Amor els insultava a crits, empenyia i deia que no els tenia por. Ana Paula y Víctor intentaban templar los ánimos. Dani me pedía que amordazara a la chica y yo veía todo en cámara lenta, com si l'escena no fos amb mi. El millor va ser quan Daniel va intentar baixar del vehicle per educadament explicar als agents la situació i es va endur un cop de porta a la cara d'Ana Paula. Potser no era el millor moment ensenyar que a la part de darrere anaven dues persones més, més quan vam saber després que en aquest moment un dels agents estava desenfundant la pistola (enmig de tota aquella tensió, que va ser molta, la situació era fins còmica).
El acoblat portuguès va arribar a dir fill de puta i racista al policia i Amor els insultava a crits, empenyia i deia que no els tenia por
Finalment tot es va calmar i sorprenentment ens van deixar marxar. Només arribar a la Guest House i només amb les dues noies de les que no hi havia forma de desprendre, vam anar a demanar un taxi. Gairebé no ens va donar temps a acabar la nit amb una mica de normalitat mentre gestionàvem seva marxa. La propietària les va veure i va dir escandalitzada que a casa no entraven prostitutes. No podia ser més surrealista el moment. Amore li explicava a la dona que ella no era una prostituta, que Misteria sí, el que ja amb el cap en condicions era com escoltar a Hitler dir de Stalin que era una mala persona.
Nosaltres ja ho observàvem tot en la distància, amb pena i diversió, després de viure una d'aquelles embogides nits en les que et pots ficar en els viatges i que mai oblides. Elles se'n van anar (li va costar més a Amor que es va fumar alguns cigars i es va prendre diverses cerveses abans d'aixecar-se del sofà) i nosaltres quatre encara recordem al cotxe rient els millors moments de la nit en què vam anar a escoltar un concert a l'estació de Maputo.
Comentaris (3)
Ana
| #
Jajaja. Mira que Misteria i Amore semblen noms comuns, comuns,. eh?….
Contestar
Javier Brandoli
| #
A nosaltres ens ho van semblar
Contestar
ahoratocaviajar
| #
Quin aventura!! Pura essència viatgera la vostra!
Un post molt entretingut. Gràcies!
Contestar