Masai: el mite esvaït pel turisme
Vaig viatjar a Àfrica per primera vegada en 2004 amb l'obligada ració de mites a sobre. Entre ells no era el menor la fascinació que sentia pel poble massai, la belicosa tribu que havia mantingut a ratlla l'home blanc en les sabanes orientals del continent fins a finals del segle XIX. La seva ferocitat era llegendària i ni tan sols l'implacable Stanley es va atrevir a travessar els seus dominis quan la Royal Geographical Society li va proposar encapçalar una expedició des Mombasa al llac Victòria per inspeccionar sobre el terreny les possibilitats de portar a la pràctica el somni britànic de tendir una línia fèrria pel cor de l'Àfrica fins a la regió dels grans llacs. Stanley, fidel al seu estil, reclamar un autèntic exèrcit per posar-se en marxa. Sortia molt car. Mort Livingstone, la Royal Geographical Society va reparar en Joseph Thomson.
L'escocès era l'antítesi de Stanley. Mai es va veure com un explorador, sinó com un simple vagabund. Sense enganxar un sol tret, es convertiria en el primer home blanc en travessar el Masailand, una gesta que la posteritat, sempre ingrata amb els humils, li va pagar amb el més absolut oblit. Al desembre de 1883 va arribar per fi les ribes del llac Victòria. No va disparar a l'aire amb vehemència ni es va banyar nu en les seves aigües, només es va vestir una faldilla escocesa i va ballar en memòria dels seus avantpassats.
Em van posar tots els impediments possibles, perquè no hi havia ningú més interessat a caminar durant dues o tres hores la sabana massai
Per si de cas no tornava a l'Àfrica (llavors no sabia que resulta impossible no tornar), volia anar al Masai Mara, i Kenya, sigui com sigui i, en la mesura del possible, treure el cap breument a un poblat Masai. No es va acudir millor manera de fer-ho que amb un safari a peu. Em van posar tots els impediments possibles, perquè no hi havia ningú més interessat a caminar durant dues o tres hores la sabana massai. Un ranger armat havia de acompanyar-, ens van avisar, per prevenir possibles topades amb la fauna salvatge. A Betlem no li feia cap gràcia el passeig, i menys quan, a primera hora del matí, ens van fer signar un document en què eximíamos a tota bestiola vivent de qualsevol responsabilitat davant un accident (suposo que això incloïa des d'una inoportuna torçada fins que ens devorés una manada de lleons famolencs).
El primer mite, el d'un continent socarrat permanentment de nord a sud i d'est a oest, es va esfumar ben aviat. Eren dos quarts del matí i, en aquella sabana on qualsevol cruixit d'un arbust era un sobresalt, feia un fred de cura. El folre polar no sobrava en absolut. Hem quedat amb el ranger al costat d'un poblat que després visitarem. En el seu lloc hi ha dos joves massai, Karo i Kurewal, amb les seves llances i les seves vermelles vestimentes. Quan comprenem que el ranger mai vindrà (una comitiva de dos turistes no anticipa un copiós botí de propines), el guia tronxa una branca amb el peu i, esgrimiéndola com a arma defensiva, crida: "Anem-nos! La cara de Betlem és tot un poema. Crec que és el més a prop que he estat mai del divorci.
Jo, la veritat, tenia en ment unes credencials molt més èpiques que un grapat de males herbes per combatre el restrenyiment
Així, amb els dos massai avançats mig centenar de metres per vigilar el terreny, amb el guia escrutant l'horitzó amb uns prismàtics i el ranger dormint la borratxera qui sap on, caminem entre matolls i excrements d'elefants i hipopòtams, escoltant variades explicacions sobre l'ús que donen els massai a diferents plantes medicinals. Jo, la veritat, tenia en ment unes credencials molt més èpiques que un grapat de males herbes per combatre el restrenyiment: els joves obligats a matar un lleó per integrar-se en la tribu, els esmorzars a base de llet i sang de vaca que per a si volgués Panoràmix, el druida d'Astèrix. A l'altra banda d'un tàlveg, un ramat de nyus aixeca la pols de la sabana, mentre els massai rastregen empremtes i desgranen confidències.
Ens acostem de nou al poblat després de més de dues hores de caminada. Un dels massai ens deté en sec. Ha vist alguna cosa entre la mala herba, a uns 300 metres. Miro al voltant buscant el lloc més adequat per sortir corrent. No estic per heroïcitats. De sobte, escolto unes rialles. Karo i Kurewal s'estan partint l'eix. El que es mou entre els matolls són els blancs culs de dos turistes gatzoneta a la recerca d'una mica d'intimitat abans de visitar el poblat. Hi ha un grup més nombrós al costat de l'estacada que protegeix les barraques. Quan vam arribar-hi, una desena de guerrers massai estan fent salts, llança al rest, per a delit dels visitants. Alguns s'animen a imitar amb resultats patètics. Res és gratis. Cada un ha hagut de desemborsar al cap del poblat $ 20 per l'entrada (nosaltres també, al cacic no se li escapa un). Em sufoca l'espectacle, potser perquè anticipa la dissolució del mite que m'ha portat fins aquí, i m'allunyo uns metres buscant la companyia d'uns nens sota d'una acàcia. La seva escola, un barracó, està uns metres més avall.
Les xancletes d'algunes turistes, equipades amb vestits de platja, s'enfonsen en el fangar fins a omplir els seus dits de merda
Entrem al poblat i un enorme fangar d'excrements de vaca s'interposa entre nosaltres i les barraques. Les xancletes d'algunes turistes, equipades amb vestits de platja, s'enfonsen en el fangar fins a omplir els seus dits de merda. Encara que semblen més preocupades de comprovar si la seva càmera de vídeo està gravant, no poden evitar un gest de repugnància, però no hi ha altra manera d'arribar als habitatges, construïdes també amb excrements pastats amb argila.
La majoria de les barraques tenen dues petites estances i una principal on es cuina en una foguera. Gairebé no hi ha llum, perquè només uns diminuts finestrons s'obren a les parets. Cal caminar encorbat sobre el sòl encatifat de pells de cabra. Les mosques es compten per desenes i l'olor és bastant repulsiu.
Aquesta imatge adotzenada de tan aguerrida tribu em va causar cert neguit
Fora, dos joves s'afanyen a fer foc amb vares que freguen sobre la fulla d'un ganivet a la recerca de l'espurna que il · lumina la vida. Una mica més enllà, les dones del poblat han muntat un mercat de souvenirs. Els massai han sacrificat la seva intimitat, i potser l'orgull de la seva estirp, el vedell d'or del turime i, segurament, no hi hagi res a retreure'ls. És molt els diners que deixen els safaris al Masai Mara i és just que una petita part pugui beneficiar els poblats massai. Al cap ia la fi es tracta de la seva terra. Però criteris d'equitat al marge, a mi aquesta imatge adotzenada de tan aguerrida tribu em va causar cert neguit, que fins i tot va augmentar quan, a la nit, un grup de dones massai es va acostar a l'hotel per obsequiar als clients amb les seves danses tribals.
Però al cap ia la fi, vaig pensar després amb la clarividència que donen unes quantes Tusker, res ha canviat. Thomson va poder endinsar-se al país massai sense recórrer a la violència gràcies a que anava carregat de quincalla que va ser pagant com peatge als cacics locals. Més d'un segle després, les nostres quincalla són els bitllets de l'Oncle Sam. Tota la resta forma part de l'espectacle.
Comentaris (7)
marta
| #
No puc estar més d'acord, excepte en el de la caminada, que la intenteu fer, però un ranger no em deixo caminar més que cent metres, és com si estiguessis descrivint la meva pròpia experiència en un poblat massai, per no dir que mentre estaven intentant fer foc amb vares a un noi massai se li va caure el mòbil a terra, surrealista total de, fins i tot tinc seriosos dubtes que visquessin al poblat
Contestar
ricardo
| #
Així és. En el meu cas van posar tots els impediments perquè evitar la caminada i la forma en què venien la seva intimitat em va semblar obscena. A mi també em va donar la impressió de que ni tan sols vivien aquí. Per descomptat, a mi em va semblar tot surrealista i, més enllà dels mites (que mites són, gens mes ni menys) Em va entristir, la veritat, dit amb tot el respecte.
Contestar
L'aventura d'Àfrica
| #
M'ha encantat el teu relat. Coincideixo amb tu en tot el que dius. És una pena que després d'un viatge tan llarg acabi un sentint que està més davant d'una representació teatral que una altra cosa.
Nosaltres vam tenir la sort en Ruaha al sud de Tanzània, de compartir una nit amb els massais que tenien cura del nostre campament. Tot va ser improvisat i molt natural. Les coses van anar sorgint soles i vam acabar ballant i cantant amb els massais que es van animar a tocar una turutas (aquest instrument tan típic del carnestoltes), pixant literalment de riure amb nosaltres i els nostres invents. A tot això, un lleó rugia prop del campament i l'amo mirava als massais amb cara de pocs amics, perquè aquests no estaven pendents de la nostra seguretat. El relat el tens a la meva web, per si t'interessa. Es diu el lleó de ruaha i el mzungu massai (no és que vull fer-me publicitat, és pur interès en compartir experiències). Per sort, encara queden llocs on conèixer als massais una mica més reals. Una salutació i enhorabona pel teu relat.
Contestar
Ricardo Coarasa
| #
A Tanzània tot és més caòtic però el resultat sempre acaba sent fascinant. Quin país! M'ha encantat el teu reportatge, i espectacular la foto del lleó saltant. La veritat és que aquestes experiències deixen empremta. Fa uns mesos, a la frontera d'Uganda i el Congo, ens van oferir apropar-nos a veure a una comunitat de pigmeus. Fins ens van treure el fullet. Una ullada a les fotos i al preu ens va bastar per decidir-nos a no anar. Ens va semblar una comèdia (i això que ens venia de gust molt conèixer de prop una comunitat de pigmeus). Em vaig recordar llavors dels massai (això era molt més car) i no vaig voler repetir l'error.
Contestar
Mayte
| #
La bellesa que es llegeix en les línies de la meva admirada Karen Blixen, s'han quedat en el passat. La nostàlgia del que realment va haver de ser aquella vida bella al costat dels massai a la vall del Ngong, els balls oferts davant de casa, la pulcritud en l'esperit dels nadius molt abans que arribés el turisme i el contaminés, on calia aprendre l'art de les pauses per a comunicar-se amb éssers que avui viuen tan apressats com els occidentals, carregant telèfons mòbils i sempre a la recerca de la moneda del turista… M'agradaria poder tornar 60 anys en el temps i sobrevolar el paisatge amb un Denys Finch Hatton…
Contestar
ricardo
| #
Vaig tenir l'oportunitat de visitar la casa de Blixen, al barri de Karen (al qual ha donat nom) i em porto el record de seure al porxo amb els turons de Ngong a la llunyania. Aquest moment va resultar especial. Blixen va viure, sobretot, amb els kikuyu, l'ètnia dominant a Kenya durant segles (malgrat no ser la més nombrosa). Crec que a molts ens marc aquest llibre i aquesta pel · lícula, encara que contribuís tb a difondre un Àfrica, en certa mesura, estereotipada.
Contestar
Mayte
| #
Gràcies per la teva escrit Ricardo, estereotipada en el, és l'Àfrica dels esperits viatgers i nostàlgics, aquesta Àfrica salvatge i tendra al mateix temps d'espais oberts i paratges impenetrables que tants busquem ara en els nostres viatges. Per sort de vegades el trobem, altres no i potser per això no parem de seguir buscant i viatjant. Per cert, en uns dies viatjo a Marràqueix, ja vaig estar fa 20 anys, haurà canviat molt, algú em recomana algun lloc especial, a part de la plaça Jemma El f'enna?
Contestar