Contes de Nova York

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Totes les fotos d'aquests contes estan preses amb un objectiu gran angular de 10-22 mil·límetres. No es pot entendre Nova York sense un gran angular .

Sonaven dos violins, violoncels, saxofons, guitarres i baixos i tremolava una veu trencada que de vegades es multiplicava en dos. El local no era especialment gran. Ens acomodem al costat de la barra, a les escales, del Rockwood Music Hall2, i demanem dues copes. Des de la finestra es veia passar els cotxes i la gent. Eren ratlles de llum, fars i peus que mai s'aturen. Escoltem el fabulós concert de la banda mare Falcon. Aplaudim i demanem bisos perquè allò no s'acabés mai. Ho va fer. Sortim al carrer i vam començar a caminar entenent que després 16 dies i 16 nits s'acabava aquesta vibrant bogeria que havia estat Nova York. La nit ens va semblar alegre pel abans i trist pel després.

A Central Park els ocells semblaven tenir el costum d'evitar els arbres. Com si la ciutat li concedís una treva per poder posar-se a terra i ells no poguessin desaprofitar l'oportunitat de fer-ho. La selva de formigó quedava des d'allí a diversos pams de vista. Al lluny contemplàvem un partit de beisbol. Estirats a la gespa acabàvem amb una ampolla de vi italià, un pastís, mortadel·la i pernil. Sonava música perduda. D'una hi hagué un petit silenci i vaig entendre que no hi hauria treva ni perdó que no fos en aquest lloc. El rellotge va tocar dues ombres.

Hi va haver un petit silenci i vaig entendre que no hi hauria treva ni perdó que no fos en aquest lloc

Els acompanyem al City Clerk. Els nostres amics havien decidit casar-se allà. L'edifici era gros i la seva porta giratòria d'entrada daurada. Al passadís les parelles de tot el món esperaven casar-se o sortien de casar-se. Recordo a un grup d'ucraïnesos que venien amb globus simulant la bandera del seu país. Van entrar somrient i van sortir igual deu minuts després. Faltaven dos globus. També hi havia una parella que possiblement per la seva cara eren etíops. Ella anava vestida amb un vestit tradicional i simulava ser la reina de Saba. També em va cridar l'atenció una altra parella. Tots dos eren molt macos. El tenia prop de 50 i ella aparentava no superar en molt els 30. estaven sols, perfectament arreglats. El de vestit fosc i corbata i ella de blanc, curt. Es van casar sols i van sortir sols de la mà sense que semblés que els faltés ningú. I després hi havia els nostres amics, feliços i contents, signant papers per casar-se l'endemà passat. No vam poder quedar-nos pel retard de la cerimònia però vaig veure després les fotos. Ella és la núvia més bonica que per allí va passar i ell té en totes les instantànies un somriure demolidora i un corbatí que li subjecta el coll. Ella és italiana, el colombià i tots dos viuen a Egipte. Era un casament perfecte per a Nova York.

A la part de davant hi havia quatre ancianes. Anaven arreglades amb cura. Algunes portaven un petit barret al seu cap, alguna cobria els seus dits amb uns guants lleugers i totes tenien una mirada tendra, unes sabates de taló baix i un vestit d'estampats discrets. Suposo que portaven venint a la seva missa d'onze del diumenge tants anys que haurien oblidat en els seus calendaris vitals que es pogués fer aquell dia i en aquella hora altres coses. Estaven assegudes davant, prop del cor. Hi havia poca gent a l'església de Harlem, unes 20 persones de les quals la meitat érem estrangers que havíem anat a escoltar una missa de gospel. Va aparèixer el cor. Quatre dones, una d'elles era blanca. Van començar a cantar i vaig veure com el cos de filferro i suro d'aquelles ancianes començava a sortejar dubtes. Em semblava que els seus caps i espatlles lliscaven a poc a poc al ritme de la música com si res pogués impedir que la seva cita en aquell lloc i en aquella hora fora eterna, com els seus palmells, com els seus lents moviments.

Haurien oblidat en els seus calendaris vitals que es pogués fer aquell dia i en aquella hora altres coses

El metro es desviament sense que ens adonéssim. Tot d'una avançàvem pel Bronx. Mirava per la finestreta carrers del barri. Em recordava a la sensació d'aquelles primeres vegades en què vaig caminar per Soweto amb l'emoció de veure aparèixer escorpins. Al vagó hi havia una noia jove, llatina, mitjà adormint, i dos nois negres, grans, carregats de tatuatges. Al lluny hi havia altres dos amics d'origen també llatí xerrant. Els seus carrers em van semblar estrets i baixes. I de sobte vaig tancar per un moment els ulls i em vaig limitar a escoltar el so del tren. Vaig entendre que el Bronx era per a mi un so, 1 fum i un grafit pel qual ja havia deambulat moltes vegades abans d'anar.

En els fanals de NY hi ha fotos d'homes que busquen dones. El expressen amb un cert desvergonyiment. Les fotos d'alguns d'aquests homes eren especialment còmiques. Totes tenien papers ja retallats on estaven els seus telèfons. Recordo també molta gent parlant sola, gent que començava a cridar enmig del carrer o que avançava amb les seves bicicletes cridant-li a la ciutat. Vaig veure un home portar un lloro al cap caminant tranquil·lament per tota la 5 avinguda, a un altre pedalar vestit de rosa una bici plena de flors mentre cantava i un noi jove anar amb la seva pilota de bàsquet sortejant transeünts que per a ell eren rivals. Em va semblar que hi havia més bogeria a Nova York, en ocasions em van semblar xiscles de solitud, que en altres llocs, com em va semblar més indecent allí la seva brutícia i la seva enorme pobresa abandonada a les voreres. S'intueix la crueltat d'una ciutat en la qual no hi ha temps per retirar els cadàvers.

De vegades em van semblar xiscles de solitud

El capvespre semblava quedar més lluny. Des del Empire State el món és sempre petit. Ens divertíem fent fotos amb el encendre de les llums dels primers cotxes que van deixant línies vermelloses per la ciutat. El sol es va anar cap avall, com si des d'allà dalt s'enfonsés en els peus i tot Nova York semblava un frondós bosc de ciment. Llavors un entén que a Nova York mai fa tard, que el sol només es disfressa per fugir. Aquesta és la nostra última imatge de NY, al taxi, de Queens, camí de l'aeroport. Es veia l'skyline de la ciutat i el sol calçant un sarró vermellós per si fes fred a la llarga nit que li quedava despert. Mai vaig veure una ciutat amb tanta vida constant en la qual perdre.

  • Compartir

Escriu un comentari