L'ós es va sacsejar l'aigua, centrifugant-se. Estava aquí, el peluix preferit per als nens, el malson per als campistes i un déu per als ainus. Ho vam veure després de la seguretat d'una tanca i seguim camí, allunyant-nos de l'estany Akan.
Una hora després arribem a Furano, Una ciutat que canta a la primavera amb l’eclosió de la flor de lavanda i es vesteix amb dol blanc a la tristesa de l’hivern. Arribem tard a veure la neu i aviat caminar entre els camps morats, Bé, el calendari es va jugar per desubicar -nos.
La ciutat s’acabava de despertar, Com els óssos, Sacsejant els gelats i les cafeteries estaven poblades a l'escriptori. Des que vam arribar al Japó, Havíem estat confirmant que el postre no s’ofereix mai després d’un dinar. Les fàbriques dels cambrers ens perseguien cada cop que insistíem en un dolç per acabar el sushi o les sopes de peix. En furano, Tot i això, vam aconseguir servir un postre elaborat amb un tipus de pa dolç amb crema, de tal mida que amb prou feines vam veure el restaurant que teníem al davant. El nostre guia es deia Yomiko i va somriure entre diversió i vergonya de veure’ns devorar aquell pastís hipercalòric. I llavors el misteri de les postres japoneses ens va revelar. Senzillament, Els homes no mengen postres, Està arrufat, debilita la imatge viril. Tampoc demanen cafè o sucre per prendre un cafè. Els japonesos tenen les seves aficions, com tothom, Però al cap d’un mes al país, Podria concloure que gairebé tots estan vinculats a la imatge pública que projecten. I molts dels seus costums tenen a veure amb una obsessió acusada per exercir els seus papers masculins i femenins. Forma part d’una educació que de vegades es converteix en tirànica.
Els homes no mengen postres, Està arrufat, debilita la imatge viril.
Acabem el postre i demanem dos grumolls amb cafè, provocació ja pura, protegit pel nostre estat estranger.
Els camps que envoltaven la ciutat estaven plens d’activitat. Yomiko es va lamentar explicant que en quinze dies Furano faria olor de lavanda i l'horitzó s'ompliria de flors. Els homes i les dones tenien cura dels cultius, perquè no hi havia distinció de gèneres.
Yeray, Pablo i jo vam decidir centrar -nos en la part cultural, Bé, el paisatge encara no s’havia vestit i vam sortir de la ciutat per veure si quan ens allunyem del 7 Onze, Hem trobat una mica de rastre de l'Ainu, Encaixen millor entre els boscos. El nostre guia ens va portar a Asahikawa, garantint que aquesta ciutat hagués estat el bressol de la cultura Ainu. Trobem vies plenes de gent amb el seu telèfon i, Vestits curts, Bicicletes i centres comercials. I sí, Hi havia un enorme museu dedicat a Ainus, Però estava buit, Sense visitants, Bé, tota la ciutat semblava trobar -se a la primavera entre els carrers.
Havíem viatjat Hokkaido d’un extrem a l’altre i l’Ainus només havia vist ciutats culturals, Handicrafts i museus. L’únic Ainu pur que vam conèixer havia sucumbit al seu futur japonès i res no va plantejar que trobéssim un ainu que encara pregava als óssos i es refugiava a les seves cabines de fusta i palla donant l’esquena a l’ordre, A la disciplina i al consum. Però allà estava, somrient, Esperant que ens portem al vostre poble, al món passat i extingit dels que hi vivien. Havia canviat de casa, d’aspecte i fins i tot de nom. Ara es diu Keniche, Portava una barba i un cabell llarg com els seus avantpassats i estava casat amb una dona molt més jove que ell.
Ens va oferir el bé, Ens va mostrar un vell cementiri d’Ainu i ens va parlar del seu esperit.
Ens va oferir el bé, Ens va mostrar un vell cementiri d’Ainu i ens va parlar del seu esperit. El problema d’aquest home és que vivint a l’estil de l’Ainus s’havia convertit en un hippie, En un ermità, envoltat per la parafernàlia d’un Japó que creix tan ràpidament que gairebé no hi ha lloc per amagar -se. Keniche tenia un humor envejable i volia creure, Però no sé si creia gens. Tenia sang japonesa barrejada amb els indígenes. Tampoc volia preguntar -ho, Perquè també volia creure, Com em passaria amb el senyor. Fujito, L’escultor del llac Akan, Però la veritat és que aquesta cultura ja està condemnada als museus.
L’últim dia, Yomiko ens va portar a veure un altre volcà, una vegada més accessible aquesta vegada. Asahi Dake és un altre colossus que esbufega el sofre entre els refrigeradors. Enregistrem la respiració, Les seves fumaroles i allà ens ho vam passar bé enregistrar bells plans del paisatge sempre violent dels volcans.
Aquí regna l'harmonia del caos o l'ordre dels imprevisibles, Per això et desallotja cada dia.
Aleshores vaig ser conscient que el Japó havia acabat i que en aquell moment no havia aconseguit entendre -ho. Un estranger que intenta entendre aquest país acaba en les seves aparents contradiccions. Perquè el Japó està ordenat als carrers de Tòquio i un laberint de creences a Kumano Kodo, És antic en tradicions i tendeix al futur a les pantalles digitals, Té geishas i tribus urbanes de color blanc amb els cabells blaus, El Japó us sedueix amb un plat de sushi i nega un pastís de crema, Li manca de papereres i passos excedents de zebra, Aquest país és capaç de renaixement de les bombes, però es suïcida als boscos de Bambús. El Japó es reinventa en la seva tecnologia i es va abandonar als seus museus, Es tremola amb una alta lluita i és escandalitzat amb una carícia pública, Aquí està cridant sense complexos als karaokes, però sempre hi ha un arc tranquil als hotels. Aquí regna l'harmonia del caos o l'ordre dels imprevisibles, Per això et desallotja cada dia. Podeu vestir -vos com a escolar, Pots portar kimono, Podeu fer el que vulgueu , Creu en el que vulguis i expressa’t com vulguis, però no pots ser el que no s’espera de tu. Aquest lloc té històries de pau i guerres, samurais i pescadors, tsunamis, llegendes, Gratacels de paper i vidre, El Japó té un món sencer per si mateix. Però si vens de fora, Quan arribàvem, Acabeu desconcertat pel seu llenguatge de conceptes impossibles i completament negats.
