Golden Gate (San Francisco)
És un pont engolit per la boira. Allunyat del centre, està pres pels cotxes que travessen la badia per enllaçar amb el comtat de Marin o al revés. El vianant se sent un estrany caminant pels seus 2,7 quilòmetres de longitud. Aquí el vent sempre bufa amb força (el Golden Gate es va construir per superar ràfegues de fins a 160 quilòmetres per hora) i, almenys quan jo el vaig visitar, feia bastant fred, el fred que escupen les traïdores corrents del Pacífic. No vaig arribar a l'altra riba, ho reconec, sobretot perquè no sabia com tornar sense haver de travessar una altra vegada el pont, el tercer més gran del món d'un sol va. I bé que ho vaig lamentar, perquè les vistes de San Francisco i d'Alcatraz des Marin han de ser espectaculars. Si la boira no ho impedeix.
Pont Gàlata (Estambul)
És el símbol d'una ciutat, Estambul, bressolada per dos continents. El vaig travessar de nit i encara brillen en la meva memòria les petites fogueres dels pescadors que rostien sardines en llaunes d'alumini mentre els seus canyes treien el cap a Corn d'Or. Els ambulants venent tulumbas (xurros caramel · litzats), castanyes pesades en balances o musclos arrebossats, festucs… què sé jo. Era una estampa d'un altre temps, d'una Europa que s'acomiada camí d'Àsia creuant un pont que és, més, lloc de trobada i epicentre de mites i llegendes. A sota, més, alberga un gran ambient nocturn. És gairebé obligat provar el peix fresc en algun dels restaurants que es reparteixen a l'ombra dels seus pilars.
Pont de Sant Miquel (Jaca)
És el record de la meva infància, de les nits d'hivern des de la finestra, dels passejos del meu pare la tarda de Nadal. És, més, bellíssim, i no pot tenir millor teló de fons, amb la Penya Oroel guardant les esquenes. Des de la Baixa Edat Mitjana ha vist passar pacient sota les seves pedres el curs del riu Aragó. Ara el travesso sempre que tinc ocasió, perquè és part d'un agradable caminada al voltant de Jaca que uneix els passejos de la Constitució i el de les Pedreres.
Pont del riu Narva (Estònia)
Poques fronteres més belles que aquesta en els confins orientals de la Unió Europea. Dos castells medievals, el del Ivangorod 01:00 Rússia i el de Hermann en Estònia i un riu entre ells, l' Narva. I el pont fronterer. I una estàtua de Lenin arraconada als jardins del castell estonià, blanc dels excrements de les gavines, testimoni del passat comú de tots dos pobles. Recórrer, a la vora del Bàltic, els 215 quilòmetres que Tallinn separat per Narva són, més, una delícia.
Pont de Brooklyn (Nova York)
Pont entre els ponts a la ciutat dels gratacels. Si tornés a Nova York i només pogués fer una cosa seria creuar-lo a peu de nou de cap a cap, from Brooklyn un moll 17. El millor és baixar a la parada de metro de Hight Street, l'altre costat del East River, i caminar en direcció a Manhattan. seves lloances, amb la delectació de qui sap que està trepitjant una postal. Davant nostre, un dels "skylines" més impressionants del món i la sensació inevitable d'haver-nos colat en un fotograma.
Pont portuguès sobre el Nil Blau (Etiòpia)
Aquest vell pont portuguès sobre el Nil Blau a la gola de Jemma no és un enclavament turístic a l'ús. No hi ha senders empedrats ni baranes de fusta. Tampoc ulleres de llarga vista de monedes. El sender és precari i el mateix et creues amb un paisà amb un kalaixnikov a l'esquena que amb una colla d'adolescents lluitant per guiar els teus passos al millor preu. Les aigües del Nil baixen per aquí constretes per les pedres, que les canalitzen fins llançar-les al buit a la recerca de l'altiplà que s'estén 600 metres més avall. Ull al creuar. L'absència de protecció als costats desaconsella qualsevol ensopegada.
Pont de Carles (Praga)
Un dels clàssics (el lloc podria ocupar també el Ponte Vecchio de Florència o el Pont de Londres, per citar altres dels imprescindibles). El vaig creuar en ple gener sobre les aigües gelades del Vltava. No és que fes fred, és que arribaves a l'altre extrem, i Menor (la Ciutat Petita) amb els músculs entumits i la cara encarcarada buscant a la desesperada un cafè o una botiga de souvenirs per intentar entrar en calor. Els seus 30 estàtues et xiuxiuegen la història de la ciutat. El principal reclam turístic de Praga és peatonal, així que no cal preocupar-se pels cotxes. No us oblideu de demanar un desig al costat de l'estàtua de Sant Joan Nepomuceno, a qui martiritzar tirant al riu al segle XIV.
Bosc Kibale (Uganda)
No figura, per descomptat, en cap llista de ponts cèlebres, però creuar significa tenir la fortuna d'endinsar a la selva de Kibale a la recerca de les seves ximpanzés salvatges, una de les experiències més colpidores que he viscut. El lloc és idíl · lic, i ens va obligar a aturar el tot terreny per intentar assimilar més enllà del paisatge atabalat que succeeix a través de les finestretes. Aquest pont és una d'aquelles sorpreses que els camins africans, incòmodes i interminables, A vegades t'enfrontes. I el meu petit homenatge als 50 anys d'independència de la Perla d'Àfrica.
Pont de l'Amistat a Kodari (Nepal)
No ho oblidaré mai. Després d'un apassionant viatge pel Tibet, vaig trobar a peu amb la meva dona arrossegant les maletes. És una frontera, aquesta entre Xina i Nepal, que obligatòriament cal travessar caminant, perseguit per la nodrida mainada a la recerca dels últims iuans del viatger. Kodari és un poble penjat d'un barranc i per sobre d'aquest Pont de l'Amistat, un eufemisme que ni tan sols propicia que els cotxes vagin i vinguin d'un a un altre costat, cau una cascada d'aigua que accentua encara més la estampa agresta d'aquesta frontera que, de totes maneres, M'agradaria tornar a creuar. Perquè anar o tornar del Tibet sempre és una magnífica notícia.
Ponts sobre el Sena (París)
Quan penso en París, la ciutat de la llum, sempre la recordo en blanc i negre. I m'imagino passejant a la vora del Sena, creuant els seus ponts, no en bateau (vaig passar un fred del dimoni), sinó caminant pels seus marges sense presses. He estat diverses vegades a la capital francesa. La primera vaig arribar en vaixell des Portsmouth i sense un duro a la butxaca. Sempre m'han captivat els seus ponts, sobretot al capvespre, quan la llum amenaça de deixar desemparada a la ciutat. Cal estar aquí per comprovar-ho.
