La fi de festa
Javier Brandoli, corresponsal VAP a Sud-àfrica
Va acabar el Mundial del color i les vuvuzeles. Sud-àfrica treu pit després de demostrar que ells estan també capacitats per ser amfitrions d'una festa. Cap de les catàstrofes anunciades es va complir. Va ser el Mundial d'Àfrica, 01:00 mundial, en majúscules. Mai escolti tant silenci a Ciutat del Cap com quan Ghana va fallar aquell penal que els despenjava del somni de jugar les semifinals. Es va passar de la bogeria de les vuvuzeles tronant a deshora al més absolut silenci. Vaig veure aquell dia llàgrimes d'africans, de diferents països, que sentien com a seu l'equip de les "black stars". No crec que cap europeu senti com a seu el país amb el qual comparteix frontera. Quin, potser no és tan tòpic parlar d'Àfrica en global quan es creua el Sàhara.
Sud-àfrica és l'orgull d'un continent. És el país que va tancar les escoles durant un mes; el dels eixelebrats minibus; el de les gents que ballen, també, en la derrota. Per venir aquí i gaudir de la festa només cal tenir la mentalitat una mica més oberta. Si la World Cup va tenir ambient va ser perquè els locals van assumir cada envit com a propi. Hi havia més sud-africans vestits de la roja en cada trobada que espanyols. Es van apagar els llums alhora que Sud-àfrica es desperta.
