Etiòpia: estrelles que s'apaguen
Els viatges al passat hi ha. No és una metàfora; és que, teòricament, existeixen. La pràctica tecnològica encara no ens ho ha permès, però recordin el que el nostre estimat Albert nos enseñó: que la distància és relativa al temps que triguem a recórrer. Lo que más me descoloca de esta teoría es esa misteriosa paradoja incomprensible por la que, si en un futuro hipotético consiguiésemos crear un dispositivo que nos transportase más rápido que la velocidad de la luz, podríem anar i tornar a altres galàxies en un tres i no res; no només això, sinó que-i heus aquí el important- quan tornéssim ens trobaríem en un temps anterior, ¡en el mismísimo pasado!
Si mirem al cel, per aterrar i proposar alguna cosa més tangible, les estrelles ens ofereixen també un passat més assequible i menys recargolat. Moltes d'elles, ja mortes, siguen brillando para nuestro deleite, la qual cosa no deixa de ser una qüestió merament física; es tracta, nou, del tiempo que tardan en viajar las imágenes por el espacio. Bajemos de las nubes y demos a los incrédulos su parte del pastel, que els noto ansiosos. No es preocupin, doncs els està reservat una destinació que els permetrà per fi aquest viatge temporal. A ells sempre els quedarà Etiòpia.
Els viatges al passat hi ha. No és una metàfora; és que, teòricament, existeixen
Poco se puede decir aquí que no se haya escrito ya de un destino tan particular y tan conocido (almenys en els cercles pertinents). El impacto que produce en el que la visita es de tal magnitud que los que allí vivimos nos hemos acostumbrado, no sense cert aire resabut, a ese reiterativo comentario que se nos repite a modo de ronroneo: "Sens dubte això sí que és un viatge al passat!". Això, que diu pel nivell d'intimitat que ha mantingut el país durant segles, té els seus peròs. No obstant, son brevísimas las excepciones y las puntualizaciones necesarias que impedirían afirmar que los etíopes se las han sabido ingeniar para estar al margen de grandes conflictos religiosos, territorials, ètnics i fins i tot, amb permís, colonials.
Durante muchos siglos han mantenido encendida, de manera incessant, la flama d'una cultura, una dinastia, un poble, una religió, una llengua (i moltes). Han sabut, en definitiva, conservar su identidad durante su existencia. O almenys, com adverteixen alguns, fins avui.
Etiòpia ha arribat a un moment històric: els reptes són màxims; els contrastos, impressionants
I és que, si els canvis que avui experimentem en Madrid o en Nova York són ja de per si vertiginosos, imaginin-se per aquestes contrades. El mite del viatge al passat trontolla. Los flujos del dinero, la lògica de consum, la globalització cultural, la tecnologia canviant, la velocidad de la información… son sólo algunas de las realidades actuales que han hecho prácticamente imperativa una adaptación de los países al medio, sota pena de morir per asfíxia pròpia si la rebutgen. I Etiòpia, conscient això, no ha volgut ser menys. Hace unos años decidió subirse al carro.
Eso se ve hoy con la poca perspectiva que nos permite la reciente muerte de su primer y, fins fa pocs mesos, únic president demòcrata, Meles Zenawi, aquell home que va decidir fer aquest pas amb totes les conseqüències, entenent que el que el país necessitava per sortir del forat no era més caritat, sinó capital i inversions de l'estranger. Vint anys després del començament d'aquest experiment singular, con un posicionamiento estratégico claro y uno de los horizontes de crecimiento económico más alentadores de toda África, la veritat és que s'ha arribat a un moment històric sense dubte únic, pel que el procés de canvi suposa. Els reptes són màxims; els contrastos, impressionants.
El que el país necessitava per sortir del forat no era més caritat, sinó capital i inversions de l'estranger
I es palpa a peu de carrer. Un passeig per les avingudes de Addis Abeba suficient per comprovar de què va l'assumpte. L'amalgama de gent que per aquí transita és de tal varietat que el paisatge urbà és d'una naturalesa insòlita mai abans ni tan sols pensada. Empresaris, captaires, turístic, cooperants, nens del carrer, polítics, religiosos, universitarios… En esta megalópolis hay de todo, a tot arreu, el rellotge.
I els costums també es renoven: chicas jóvenes, guapes i amb diners vesteixen en minifaldilla i van al cinema els divendres a la tarda; a pocs quilòmetres, a les muntanyes de Entoto altres nenes i les seves ancianes mares segueixen carregant la llenya carrer avall per vendre-la Merkato al millor postor. El niño limpia los zapatos en las esquinas, sí, però ho fa a la tornada de l'escola que ja s'ha generalitzat i que el mateix es paga amb el que treu de polir el calçat del personal. El capellà ortodox que fa uns anys estudiava de manera austera i recollida a la vora del llac Tana els recomana ara als joves l'ús del preservatiu.
Els costums també es renoven: chicas jóvenes, guapes i amb diners vesteixen en minifaldilla i van al cinema els divendres a la tarda
S'envien missatges des dels orfenats per Facebook als amics de mig món, esos voluntarios que un día pasaron por aquí de vacaciones y les regalaron aquel móvil de estraperlo. Los salmos y las suras religiosas se pierden en el aire de las iglesias y mezquitas, mezclándose melodías sagradas con el reggaetón a todo volumen de las tiendas de música que abundan en cualquier barrio que se preste. La policia posa multes de trànsit per no portar el cinturó de seguretat i estableix l'ordre en els kebeles de la millor manera possible, però sense trepitjar-li el terreny als respectables shamagueles, aquests ancians que resoldran els conflictes veïnals de manera sàvia, pacífica i equitativa com si del mateix Salomó es tractessin.
El jefe de las tribus del sur que retratara en otros tiempos Don McCullin es disfressa avui de si mateix, cobra un dòlar per la foto i demana amb educació que l'enviïn a l'email que veuran a la targeta de visita. L'atletisme competeix amb el futbol als carrers de la ciutat. El amhàric amb l'anglès a la política. Las telas etíopes con el textil de China en los mercados. Els edificis moderns de But Avinguda amb la negligència i les barraques de Plaça. La injera amb l'hamburguesa, la pizza i la pasta al restaurant.
Als nostàlgics sempre els quedaran algunes pràctiques que semblen resistir-se al pas del temps
Són només una pinzellades, però són representatius. Als nostàlgics sempre els quedaran algunes pràctiques que semblen resistir-se al pas del temps: l'aroma d'un cafè ben torrat, una cistella col · locada sobre el cap d'una jove, la mirada profunda, serena i atractiva de l'etíop ... Imatges que semblen no voler apagar, com la de les estrelles que segueixen brillant sense que aquí al present sapiguem si ja estan mortes. Quines són les que s'apaguen i quins no és la foto que ens correspon prendre als que tenim la sort de viure aquí, contemplant aquest moment històric, aquests canvis presenciats avui en l'ahir que sempre va ser Etiòpia.
Comentaris (2)
bea
| #
que raó portes gonzalo!!!! has descrit addis a la percepció!!!
Contestar
bea
| #
volia dir perfecció… (trist)
Contestar