Cap al Gran Canó del Colorado

Per: Miquel Silvestre (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Després d'abandonar el màgic desert del Big Bend vaig deixar enrere les petites localitats texanes de Alpine, Fort Davies i Pecos. Circulant entre pous petrolífers que semblaven martellejar el sòl vaig entrar a l'estat de Nou Mèxic, àrid territori que una vegada va ser la província espanyola de Sonora. Per l'estatal 285 vaig travessar Estimar, poble lleig de preciós nom. Em vaig aturar a Carlsbad per prendre un burret mexicà i beure una mica d'aigua que diluís la pols del camí dipositat en la meva gola. Vaig fer nit a Roswell, on asseguren es va estavellar un ovni en 1947. Es diu que l'Exèrcit va silenciar el succés i va ocultar la gravació de l'autòpsia alienígena que circula lliurement per Youtube. Com no podia ser d'una altra manera, els habitants de la localitat han fet avantatjós negoci de la llegenda urbana. Però si hi ha marcians en Nou Mèxic, són de carn i ossos.

Vaig sortir en direcció oest per la 70 en direcció a un lloc de curiós nom: Picacho, com el personatge de dibuixos animats japonesos. Sobre les muntanyes poblades de coníferes feia un fred polar malgrat el sol. Era la reserva dels indis apatxes mescaleros. En descendir va aparèixer una plana de sorra blanca que semblava neu. Era el Parc Nacional de White Sands i Alamogordo, on van assajar les humanitàries bombes atòmiques que van posar fi a la Segona Guerra Mundial. Els cartells advertien del perill de radiació. Altres eren gairebé més inquietants: «Prohibit recollir autoestopistes, presó a prop ».

Al vespre vaig arribar a les Creus, ciutat sobre un altiplà. Serralades abruptes i pelades s'elevaven al Sud. L'endemà vaig deixar enrere El Paso i vaig tornar a agafar la interestatal 10. En Deming em vaig desviar cap al sud buscant calor. El territori és desolat, groc, ressec. Només hi ha vaques i els cotxes verds de la Policia de frontera. Em vaig creuar una quadrilla de texans recollint bestiar; portaven amb ells un gos de tres potes. En Hachitas vaig parar a repostar. Un mexicà em va explicar que la mestra els pegava quan parlaven espanyol. Gairebé al límit amb Mèxic, apareix Columbus, un poblat diminut que va viure el seu moment de fama quan Pancho Villa va realitzar a 1916 una de les seves correries. La incursió li portaria la mort. Els nord-americans van organitzar una partida de caça que es va passar pel forro la sobirania mexicana. Les fotos del seu cadàver, estesa seminú en una llitera, recorden a les del Che Guevara mort a Bolívia.

En Deming em vaig desviar cap al sud buscant calor. El territori és desolat, groc, ressec. Només hi ha vaques i els cotxes verds de la Policia de frontera.

Vaig entrar a Arizona a través del Bosc Nacional del Coronado. A poc a poc, la carretera es va convertir en una pista sense asfaltar que puja per la falda d'una muntanya empinada. Els cartells anunciaven que eren 19 Milles d'aspre camí. Ascendir fins als 7.500 peus per una senda pedregosa i escarpada que de vegades es va transformar en espès fangar. Després de dues hores de conducció enduro desemboquem en un camí groga que al poc ens va portar fins l'asfalt. Ja no sentia el fred. Des de la plana de Nou Mèxic i després d'aquesta última muntanya, el descens ha estat continu. Estava molt més proper al nivell del mar i el termòmetre em donava un respir.

Al sud de l'estat està la ciutat de Tombstone i després Tucson. Són noms que recorden les pel · lícules sobre la conquesta de l'Oest. Però per quan John Wayne es va fixar en aquesta epopeia, l'Oest ja l'havien conquistat els espanyols amb menys colts i més agalles. El veritable conqueridor d'aquestes salvatges terres va ser Juan Bautista d'Anza, qui va néixer en 1763 en l'actual Mèxic, prop d'Arizpe. Anza va ser el primer blanc que aconseguís penetrar per via terrestre des del sud d'Arizona fins a l'Oceà Pacífic, a l'Alta Califòrnia, en una odissea de 1.200 quilòmetres que riu-te tu de la Anábasis de Xenofont i els seus 10.000 grecs per Pèrsia. Si més no els ianquis l'han reconegut la gesta a través del Anza Trail.

No és per menys. Amb 24 anys, Anza ja era capità. Ambiciós i sabedor que fins l'Alta Califòrnia només existia una ruta per mar, i 1774 va marxar amb 20 soldats, 3 cures i 140 cavalls a través d'un pelat i ignot desert, territori dels indis yuma i de les serps de cascavell. Aquest sorrenc i infinit erm es diu avui d'Anza-Borrego i és un parc estatal. Després de grans penalitats i treballs, el capità espanyol arribaria amb tots els seus homes fins a les costes de Monterrey. En una segona expedició arribaria fins al cor d'aquesta gran la badia que ell va cridar de Sant Francesc, que sens dubte s'hagués dit de San Javier si Carles III no hagués expulsat els jesuïtes, ocupant els franciscans seu lloc en les missions.

La sensació de petitesa que embarga al viatger al treure el cap al cràter sense fi del Gran Canó només és comparable a quan en la solitud de la nit un es para a pensar en l'infinit i l'eternitat

Al nord de l'estat està un dels llocs més increïbles del planeta. Un cop de destral tel · lúric en la pell del desert obert per un diminut riu. La sensació de petitesa que embarga al viatger al treure el cap al cràter sense fi del Gran Canó només és comparable a quan en la solitud de la nit un es para a pensar en l'infinit i l'eternitat. No hi ha dimensions humanes al Gran Canó, és com una immensa broma jugada als homes perquè se sàpiguen febles i mortals. De nou, els espanyols els van prendre la davantera als menjaciris puritans del Mayflower. El primer europeu en veure semblant meravella geològica en 1540 va ser el suboficial García López de Cárdenas, avançat de l'expedició de Francisco Vázquez de Coronat, el gruix arribaria fins Kansas. Com a premi pel descobriment, i per no haver pogut creuar el canó, van obtenir un flamant consell de guerra.

De Sedona diuen que és el lloc més bell d'Amèrica del Nord. Després de visitar-no em sembla una exageració. El camí fins al poble travessa un bosc espès, descendeix abruptament per unes corbes de muntanya i acaba seguint el curs d'un rierol agitat. Els lluminosos colors daurats de la tardor alegren l'ànim del viatger. Les muntanyes vermelles i les sendes argilosos han atret des d'antic tota mena d'artistes, il · luminats i neohippies. Sedona és ple de sonats zen. En el motel, la recepcionista es fa dir reverenda Kate. Té el seu propi culte eclèctic i es dedica a casar gent en aquests extraordinaris paratges. Vaig sopar al Cowboy Club aperitius de serp de cascavell, hamburguesa de búfal i cervesa d'aixeta local. La serp és com daus de pollastre empanat. L'hamburguesa me la recomanen poc feta i resulta deliciosa. Però com és habitual per aquí, la cervesa no té gas ni alcohol. Cal aguantar. El vi negre no estarà disponible fins que arribi a Califòrnia.

  • Compartir

Comentaris (2)

  • Juanma Perdiguero

    |

    El Gran Canó és una meravella. Jo el que els recomano és que el sobrevolin en avioneta. Des de l'aire és al · lucinant

    Contestar

  • Palatí

    |

    Molt bo, m'ha encantat com l'altre que va fer de la mateixa sèrie.

    Contestar

Escriu un comentari