Al final de Canal Roya, a la Rinconada, el sender zigzagueja per una mur de roca on desguassen els estanys de Anayet, que ni tan sols s'intueixen. Fins aquí, el muntanyenc ha recorregut tota la vall, des del circ de Rioseta, guanyant progressivament alçada per l'interminable corredor entre les llomes del darrere de l'estació d'esquí de Astún i les pronunciades vessants de les Negres. El lloc convida a quedar-se a gaudir de l'assossec dels rierols serpentejant per la prada, de la bellesa d'aquest amfiteatre d'origen glacial, reconciliant-nos amb el temps sense manetes de les vaques pasturant seva rutina, dels sons insignificants que magnifica el ressò d'aquest imponent circ de pedra on una ombra és un tresor.
Però no correm tant. Hem arribat fins aquí des del petit aparcament situat, a la dreta de la carretera que puja de Jaca a Candanchú, una mica abans d'arribar a Rioseta. No està indicat, així que en passar el desviament a l'hotel Santa Cristina (un edifici rehabilitat que per si sol justifica una visita) cal estar atent. La pista neix a l'altra banda del riu Aragó-Subordán, que es creua per un pont. Al principi, discorre per un bosc fins arribar a les instal · lacions d'un campament d'estiu i la font del Cirerer (un bon lloc per omplir la cantimplora), quan a cel obert caminem flanquejats a la nostra esquerra per unes pendents pròdigues en allaus que han deixat la seva empremta a la muntanya. Precisament els despreniments han obligat a desviar l'altra banda del riu el camí habitual, allargant una mica més l'aproximació a una cabana de pastors des d'on cal salvar un petit desnivell per seguir remuntant la canal. Compartim sender, i deposicions, amb un grup de pastors francesos a cavall que tornen a casa després abastir les seves alforges a la propera Canfranc.
La Raconada convida a quedar-se a gaudir de la calma dels regats serpentejant per la prada, de la bellesa d'aquest amfiteatre d'origen glacial
El recorregut vessa aigua a cada pas, pel que hem de sortejar infinitat de petits rierols que travessen el sender i l'omplen de fang. En condicions normals, no porta més de dues hores aconseguir la Rinconada, però amb un nen de sis anys, el temps és elàstic i, sovint, etern. Les parades periòdiques són gairebé una necessitat i els estratagemes infantils per llançar la tovallola, un planter d'enginy -«no puc més, se m'ha anat la força de tot el que he menjat pel pis»- i saviesa muntanyenca. Res que no pugui remeiar una pedra on assentar el cul, uns fruits secs i unes unces de xocolata i un glop d'aigua.
He recorregut moltes vegades aquesta canal i sempre es em fa llarga (sobretot a la tornada). Aquest cop, per moments tinc la sensació que la memòria m'ha traït quan, darrere d'un turó que presumeixo l'última mai apareix la Rinconada. Ens costa tres hores i mitja arribar al final de la vall. Els arguments per deixar de fumar, tots. Sota una bona ombra (la mateixa que em acollia a mi, sent nen, quan recorria amb el meu pare aquests paisatges sempre prop del cor) als peus d'una enorme mola de pedra que sembla un regal d'un déu bondadós, vam dinar per esfullar la margarida amb l'estómac ple, que sempre propicia el bon judici i s'allunya pensaments derrotistes.
Per moments tinc la sensació que la memòria m'ha traït quan, darrere d'un turó que presumeixo l'última mai acaba la vall
S'ha fet tard i mirar cap amunt desanima, però seguim endavant amb intenció de donar-nos la volta si les forces de Gonzalo minven. Pugem desgranant anècdotes familiars, espolsant històries de la infància que difuminen l'esforç. En 50 minuts arribem per fi els estanys i albirem, al fons de la plana lacustre, el pic d'Anayet, amb les seves característiques parets vermelloses. Però la foto més espectacular és la que enquadra aquest llac de muntanya als peus del pic del Aspe (la instantània és una il · lusió òptica, ja que el pic no està en primer pla sinó a l'altre costat de la vall, però fa la impressió que la làmina d'aigua s'estén als seus peus). La terra que envolta l'ibón està impregnada d'aigua i les botes s'enfonsen a terra com si camináramos sobre d'una esponja. Un ramat de cavalls pasta despreocupat a uns metres de nosaltres entre els meandres d'aigua encesos pel sol. L'escena no pot ser més bucòlica. Gairebé donen ganes de reencarnar-se en vaca.
Fa cinc hores i mitja que hem començat a caminar (la pujada des de l'estació de Formigal és molt més ràpida) i encara queda tornar pel mateix camí (normalment, i per evitar la tediosa volta, sòl optar per baixar per Les negres cap a Canal Roya, però els desnivells són molt pronunciats i al final el sender es perd i cal baixar a la brava vessant avall, desaconsellable per a un nen de sis anys). Per qui no estigui acostumat a fer muntanya, convé advertir que els descensos són més perillosos que les pujades. Una torçada de turmell sempre aguaita i convé assegurar els passos per no temptar la sort (és clar, sense botes el perill d'una lesió es dispara).
Un ramat de cavalls pasta despreocupat a uns metres de nosaltres. L'escena no pot ser més bucòlica
Són dos quarts de la tarda quan, ja baix, començar a girar Canal Roya al revés, donant l'esquena a la Rinconada. En una hora i mitja, i després d'una breu parada per donar els últims mossos a les provisions, arribem a la cabana de pastors que ens acosta a la pista, devorada pel sol a aquestes hores. No hi ha res més desesperant per unes cames cansades que una pista de terra interminable. Aquesta, afortunadament, és bastant curta i passades les sis de la tarda arribem a l'aparcament on hem deixat el cotxe gairebé nou hores abans.
