La tarda era Afable, tranquil · la. Em ESTAVA refrescant Una mica QUAN OBSERVI Que Faltava la tapa d'un dels bidons d'aigua. Em Vaig posar un buscar en el Cofre de la dessaladora, Doncs Pancho creia haver de Vist per ahi. La màquina que ens genera aigua potable estava en funcionament. Però a l'remoure els trastos que hi havia, Una vegada més!, un d'Ells Toco el FILTRE l'aigua i he aquí va tombar provocant Que entrés aire és la part més delicada de la dessaladora: la membrana. «Quina!», exclami Mirant a Pancho Després Sentir Que el meravellós artefacte canviava de so. «Em SEMBLA Que li ha entrat aire al Sistema!».
Després apagar, Tornar el FILTRE 1 la seva posició i encendre de nou, comprovem Que ja no desalaba. La purguem, és a dir, li traiem l'aire del circuit, la inspeccionem, la deixem funcionar una bona estona ... però res. Pancho va suggerir que la apaguéssim i el tornéssim a intentar al dia següent. Ell era qui més sabia del tema, pel que vaig assentir.
«L'he embolicat, l'he liat!», em repetia constantment. Amb tanta aigua al nostre voltant i res, no la podíem beure
Durant tota aquesta tarda i nit no vaig poder deixar de pensar en el problema amb què ens trobaríem si no tornés a funcionar. «L'he embolicat, l'he liat!», em repetia constantment. Amb tanta aigua al nostre voltant i res, no la podíem beure. S'acabaria la de reserva i hauríem de donar-nos per desqualificats en sol · licitar ajuda externa. Fins que no perdem les coses bàsiques que ens envolten no trobem a faltar el seu valor. Ja sé que és una bajanada, però quan s'experimenta en pròpia carn, tan de prop, impressionar. Això em va fer recordar la importància d'aquest preciós líquid en aquells països on escasseja oa les zones, fins i tot nacionals, on no abunda. Allà per 1989, creuant el desert de Sàhara algerià amb el meu cosí Rafael Feliu, un litre d'aigua costava a el canvi 1,5 euros i només 10 cèntims d'euro un litre de gasoil que consumia Filemó, un veterà però efectiu Land Rover de més de 15 anys que ens va portar per Àfrica durant un mes.
Però bé, ara no era precisament el preu el que importava, ja que a la meitat de l'Atlàntic no existeixen supermercats ... encara! Afortunadament, a l'endemà la dessaladora va tornar a funcionar. De nou la destresa de Pancho va vèncer als inconvenients tècnics. Quina alegria i tranquil·litat veure sortir per la manguerita l'aigua dolça tan desitjada, sobretot si tens set! Sí, aigua dolça, que no només sadolla la set sinó que ens serveix també per hidratar els aliments liofilitzats.
Desitjava provar a el món la possibilitat de subsistir a alta mar únicament amb el que la Naturalesa li proveís
Un altre dels meus cosins, Antonio Forss (Toni), biòleg mallorquí, es va interessar des del primer moment per l'aventura. En un dels nostres trobades estiuencs a l'illa balear em va comentar que havia llegit a la facultat alguna cosa sobre un metge que va sobreviure a l'encreuament de l'Atlàntic a vela salpant sense aigua i sense menjar. Desitjava provar a el món la possibilitat de subsistir a alta mar únicament amb el que la Naturalesa li proveís. A aquestes altures ja havia sentit tantes històries inversemblants que li vaig animar a que em trobés la font. A les dues setmanes tenia el títol de el llibre i el seu autor. Toni no podia imaginar-se llavors que la lectura d'Nàufrag voluntari donaria una infinitat de respostes a potencials situacions d'emergència i risc per a les nostres vides. Va arribar a convertir-se en un pilar bàsic per a la nostra moral de supervivència en alta mar.
El seu autor, el ja citat Dr. Alain Bombard, relatar-hi les vivències de la seva gesta. Tenia per objectiu establir un sistema pràctic per ensenyar als nàufrags la manera de mantenir amb vida a alta mar només a força de pescar i beure el líquid que desprèn el peix a l'rebregar; aprofitar l'aigua de pluja; beure una mica d'aigua de mar i recollir i menjar el plàncton que s'adheria a una fina xarxa que tirava per la borda.
«Si beure és més important que menjar, tenir confiança és més important que beure », repetia
Disposava de dades suficients per saber que centenars de persones morien cada any en ell, i que d'aquestes, la meitat moria lluny de la costa. Es va adonar que l' 90% dels nàufrags que aconseguien salvar-se a l'haver pogut pujar a un bot salvavides, morien al voltant dels tres dies ..., quan en realitat un home triga almenys deu a morir de set i de trenta a cinquanta, de fam. «Si beure és més important que menjar, tenir confiança és més important que beure », repetia. Sabedor que en un metre cúbic d'aigua hi ha dues-centes vegades més vida que en la mateixa mesura de terra, va demostrar que en tals extremes circumstàncies el pitjor enemic d'un nàufrag és la desesperació. Va comprovar també que entre el 50% i el 80% de el pes dels peixos es compon d'aigua dolça i que si aconseguia extreure el líquid contingut en la seva carn escurriéndolo, les necessitats d'aigua quedarien cobertes.
Però a causa de l'estrès que genera un naufragi, durant els tres o quatre dies posteriors a aquest període no se sol pescar, el que significaria que ell -en la seva gestació tampoc hauria hidratar amb aigua dolça durant aquest interval. Sí, en canvi, absorbir entre 800 i 900 mil·lilitres diaris d'aigua de mar, si bé durant no més de cinc dies seguits. Beure aigua salada en abundància provoca la mort per nefritis, deshidratació i altres causes.
el Dr. Bombard va arribar a resistir més de vint-dies sense provar una sola gota d'aigua dolça
el Dr. Bombard va arribar a resistir més de vint-dies sense provar una sola gota d'aigua dolça, llevat de la continguda en el peix espremut. Comenta que des que va sortir de Mònaco va viure d'aigua de mar catorze dies - no seguits-i quaranta-tres del suc així obtingut. Explica també que un ha de comptar tan sols amb si mateix per salvar la vida, i es permet donar un consell: «Mantingues la calma i desconfia, tant en les bones com en les dolentes situacions ». Aquestes paraules em recorden les que ja escrivís el Nobel de Literatura Rudyard Kipling en la seva cèlebre Si: «... si ensopegues amb el triomf, si arriba la teva derrota i als dos impostors els tractes d'igual
forma ... / ... Seràs un Home, fill meu!».
Tant l'Armada nord-americana com la Força Aèria Argentina consideren, en informes recollits de la pàgina d'Internet cibernautica.com.ar, que un home necessita aproximadament mig litre d'aigua per dia per mantenir-se sa, però pot sobreviure amb bastant menys d'un quart de litre. Una persona en perfecte estat de salut pot viure de vuit a dotze dies sense aigua. Conservar l'aigua que hi ha al cos és gairebé tan important com tenir aigua per beure. En aquest estudi s'enumeren les situacions que normalment causen la mort de l'nàufrag: asfíxia, mata en minuts; set, mata en dies; fam, mata en setmanes; por, combinat amb intempèrie, pot provocar la mort en hores.
Per a més informació: www.atlanticoaremo.com
