La cresta de l'onada o…de la mort

Per: Pere Ripol (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Fa dos dies que els trons ressonen entre núvols grisos, i per la nit, el que esperàvem: eixordadors i enlluernadores raigs il · luminant amb la seva resplendor el ja de per si tenebrós panorama. Quina nochecita! Pluges intermitents més o menys forts i al nostre voltant centenars d'espurnes gegants caient al mar des dels núvols. Molt negre tot. No es veuen les estrelles que normalment ens guien com si d'una brúixola es tractés, ni s'aprecia la direcció de les rugents onades per intentar navegar còmode i sense calar-se. En definitiva, el rumb és el que ens permet la foscor.

No es veuen les estrelles que normalment ens guien com si d'una brúixola es tractés, ni s'aprecia la direcció de les rugents onades

Les condicions de rem són penoses, tot està amarat, tant per les rompents com pel incessant aiguat al llarg de tota la nit. Fa fred, molt fred! Ahir, igual de fosc i sense sol; les bateries comencen a estar baixes i hem economitzar energia, de manera que el tema en si Uns dies en enviar qualsevol correu electrònic. Aquest matí, més del mateix, però per al nostre alegria el vent i les corrents han estat favorables i ens han ajudat a avançar més ràpid. De les 09.00 UTC d'ahir dia 14, a les 09.00 d'avui, 43 milles navegades. Lents, però millor que en jornades anteriors.

Bé, tampoc són tot penes. Un cop calmat el temporal, a l'hora del menjar es va acudir posar un ham a la canya i llançar-lo a veure què passava ..., doncs que al cap d'uns minuts un petit daurat es fregia a la paella; ho juro, sabia a glòria. Demà ho tornarem a intentar, a ver si cae algún pariente más rollizo. Ara, ja més adaptats a la vida marina, hem passat de remar dels anàrquics torns de tres hores al programa específic dissenyat pel nostre entrenador.

Gairebé suspesos en l'aire podíem guaitar un oceà més immens, si cabia

Era curiós observar en dies de relativa calma i temps assolellat onades enormes, altes i extenses que, malgrat les seves sis o set metres d'altura, no eren perilloses. S'aproximaven veloços, i qual suaus turons errants ens hissaven fins a la seva cresta. Gairebé suspesos en l'aire podíem guaitar un oceà més immens, si cabia. Posteriorment, i des del seu punt més baix, ens voltava un impressionant penya-segat d'aigua. Segurament, en totes les ocasions ens va passar, la capritxosa Naturalesa desitjava que ens sentíssim insignificants però grandiosos alhora.

Hi ha dos tipus d'ones: les lliures i les forçades. Les primeres són més rares. Pràcticament inapreciables en alta mar, formen suaus turons de fins a uns tres metres d'altura, aproximadament, però la velocitat pot arribar centenars de quilòmetres per hora i que en arribar al litoral envaeixen més enllà de la costa, podent provocar destruccions considerables. A aquest fenomen se li coneix amb el terme japonès de tsunami. En canvi, les ones forçades-o comuns-són causades per depressions atmosfèriques acompanyades de vents actius i es localitzen en un sector reduït de la mar. Aquestes originen canvis en la seva superfície acord s'accentua l'acció dels vents que les formen, augmentant la seva alçada en 30 centímetres per cada milla per hora de vent. Poden superar una altura de més de set metres i generar una força de dotzenes de tones per metre quadrat a l'estavellar-se contra el litoral.

En més ocasions de les desitjades les ones eren tan fortes, grans i brutals que en apropar remolineantes cap a nosaltres semblaven voler engullirnos

El meu instint de supervivència s'aguditzava quan la mar es embravecía i es tornava cada vegada més revoltosa, moguda i inquietant. Amb grans onades, cada segon es convertia en un repte per no sotsobrar i mantenir l'embarcació en rumb, al podi, clar. Encara que moltes vegades no era això el més important sinó senzillament seguir flotant. En més ocasions de les desitjades les ones eren tan fortes, grans i brutals que en apropar remolineantes cap a nosaltres semblaven voler engullirnos. Els seus 3 o 4 metres d'altura s'aproximaven rugint i la seva escuma blanca cavalcava amb tal fúria que ens feia témer que no sortiríem d'elles amb vida. En arribar-, només podíem intentar neutralitzar la seva força dirigint l'embarcació de manera que no es travessés a l'onada sinó que la surfeara.

El nostre sistema de navegació GPS passava llavors en un instant de marcar els 1,5 l' 2 nusos-la nostra velocitat mitjana-als 18, el que ens feia volar per sobre de l'aigua. Estar planejant sobre de la cresta de l'onada o-millor dit-de la cresta de la mort, és sentir la finalitat pisándote els talons. En veure-les venir penses amb horror: ¡Es va a fotre el tema! Quan et vénen a sobre i només sents el soroll provocat per la seva rugir, no deixes de pensar ¿sortiré d'aquesta?, i uf… va passar!, exclames alleujat en passar cadascuna d'elles, desitjant que no arribi la següent. Em repetia contínuament: ¡Però què faig aquí jugándome la vida? Segregant adrenalina a borbolls i encara amb el gran ensurt, em sentia sorprès de seguir allà. Experimentava una barreja de contrarietats: la boca s'assecava i la suor fred que m'envaïa es tornava calenta. Van ser alguns dels instants més penosos de la meva vida; em semblava estar tirant-li un pols a una Natura sense contemplacions disposada a no aturar-se davant res i capaç d'arrasar amb tot el que trobés al seu pas. Després venia una calma relativa i el control de l'embarcació es tornava més suportable. Quan milloraven les condicions gairebé s'oblidava aquesta sensació de perill; la ment no podria suportar de forma contínua.

Per a més informació: www.atlanticoaremo.com

  • Compartir

Escriu un comentari