Lliçons d'amistat en un poble alemany

Per: Laura Berdejo (Text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Ser un dia de juny, farà uns sis anys. Una amiga nostra havia estat diagnosticada d'un càncer amb un pronòstic bastant descoratjador i li havien operat d'urgència, li havien posat un tractament de quimioteràpia altament agressiu i ella, en el seu temor de no anar a suportar fins al final, decidir traslladar-se a un poble d'Alemanya on vivia la seva germana, a aguantar el tractament en companyia i als encomanar-se als déus a veure si la podien curar. L'hospital de París va transferir el cas a un hospital de Stuttgart i l'amiga, en un malabarisme de transports medicalitzats, se'n va anar a la campiña alemanya. No havíem tornat a parlar amb ella, intuíem que devia estar "bé".

Era un dia de juny, París estava bella i curulla d'estiu i passejàvem pel Jardí de les Plantes explicant aquesta història al nostre amic Nacho, a qui vèiem ocasionalment perquè era un home molt ocupat però amb qui tots ens trobàvem molt a gust quan feia les seves aparicions, cada dos mesos o tres.

– Quina em dieu! Quina putada! On dieu que està?

– a Alemanya.

– Sí, però on.

– A prop de Stuttgart, deu ser un minipueblo d'aquests alemanys de pocs habitants.

– Això deu ser pel sud ... Com dieu que es diu?

– No ... bé, Stuttgart és com una ciutat gran, però la germana viu al camp – intentem explicar, sense tenir gaire idea veritablement d'on era la nostra amiga amb la seva vida penjant d'un fil de vidre.

Nacho va seguir caminant en silenci. Mirant-se als peus.

– Dissabte vaig - va dir l'estona.

– Què?

– Dissabte vaig a veure-la. Si surto a les sis del matí, a les dotze estic a Stuttgart.

– Però com vas? En cotxe? Però quan tornes? On vas a quedar-te? Com vas a saber quin poble és? I si no et vol veure? I si no la trobes? Com vas a localitzar-la? No és molta pallissa de viatge?

No va tenir de donar-nos ni un argument. Recordo com del doll de preguntes vam caure directament en braços d'una obvietat aclaparadora. Vam anar a Alemanya els quatre.

Quan el dissabte vam sortir de París no s'havia fet de dia encara. Nacho conduïa diligent i atent i amb prou feines ens parem en una gasolinera per prendre un cafè ràpid i seguir avançant. Semblava clar que l'objectiu del viatge no eren la conya o la diversió, ni el menjar rica i la riallada.

I, tanmateix, ho van ser.

Recordo com del doll de preguntes vam caure directament en braços d'una obvietat aclaparadora. Vam anar a Alemanya els quatre.

Arribem a Böblingen a l'hora de dinar. Ens instal·lem en un hotel agradable amb finestres de color verd, explorem l'entorn, verifiquem els mapes i quan va començar a caure la tarda, ens dirigim, enmig de converses de qualsevol cosa, a la casa de la germana de la nostra amiga, on ens havien dit que ens esperaven al capvespre.

Lluny del que cadascú havíem pensat i que, en virtut d'un respecte invisible no havíem volgut exposar, quan cridem a la porta d'aquella casa van sortir a rebre'ns abraçades, alegria, una nena contenta, una parella planera i simpàtica i la nostra amiga, més prima, amb el bon humor que sempre va saber tenir. Ens van mostrar un hortet, la nena ens va ensenyar a triar cireres, ens van preguntar com ens agradava l'amanida, si preferíem blanc o negre i el sopar es va allargar fins ben entrada la nit. La nostra amiga es va retirar d'hora i ens vam quedar xerrant amb la seva família que ens va donar preguntes i respostes, carn alemanya i vi ric, ens va fer intuir que tot anava bé.

L'afecte estava posant tot en ordre.

Tot el viatge va ser un trencament d'estereotips, des dels alemanys retozar per l'herba fins al cementiri amb bicicletes i esportistes

Els dos dies que van seguir vam visitar el cementiri del poble on la gent passeja i els nens caminen amb bicicleta, el parc Wilhelma de Stuttgart, on els estudiants es tiren per l'herba, i les fonts del centre en què es remullen uns ocells diversos que viuen en un zoològic proper. Al jardí botànic fins vam veure una classe de Lindy Hop i cursos de Tai-txi.

A vegades la nostra amiga ens acompanyava i altres vegades no. Vam tenir espai per a la fraternitat, la xerrada i per al turisme rural. Com tants pobles que limiten amb la selva negra i amb les universitats, Böblingen donava espai al gaudi i a costums més pròpies d'un llogaret castellana que de la rigidesa alemanya en la qual solem creure.

Tot el viatge va ser un trencament d'estereotips, des dels alemanys retozar per l'herba fins al cementiri amb bicicletes i esportistes, des de la nostra amiga malalta rient, fent broma i abraçant-nos amb cura fins a la il·lusió sincera de la seva família que, lluny del núvol de tristesa imaginada, ens van tendir els braços d'una alegria de veritat. Ens vam acomiadar d'ells com d'una família propera, en un exercici on l'espai per a la satisfacció va ser major que la pena del comiat.

Al cotxe de tornada parlem del sentit de la vida, vam posar música, alguns vam dormir, vam arribar a París de nit amb els cors oberts de bat a bat.

pocs viatges, sincerament, ens han donat tanta energia en la vida com el goig de ser un bon amic en aquest poble alemany.

 

 

  • Compartir

Escriu un comentari