de miracles, gavines i corals samoans
Jane em va explicar, mentre anava traient cafè, papaies, torrades, mantega, mànecs i jo l'anava seguint plàtan a mà, que, més enllà de fales i platges, de mercats ambulants i de palmeres que freguen el mar, en Savaii hi havia "un miracle" -.
– Què?
– Un miraquel
– ¿Miraquel?
I em va explicar, mostrant-me postals i mapes de temps llunyans, que fa molts anys a l'illa havia fet erupció un volcà, terrible, abrasador, i que tota la part nord havia quedat arrasada per llengües de lava que van avançar sense pietat incendiant llogarets, camps i cases al seu pas. El seu avanç va ser definitiu i, encara avui, un segle després, moltes d'aquestes terres no han tornat a florir.
– No van quedar ni les tombes - em va explicar molt solemne mentre començava a fregir en oli de coco unes boles amb patata, tubercles locals, molt colesterol i molta calma.
– Yes yes - va comentar donant voltes a l'oli.
– Això és terribol - dije yo.
– Ratpenat ... -, i aquí ve el bo, em va explicar que les colades de lava, les bombes que volaven per l'aire, la impietat d'aquestes masses de terra ardent que conquerien terra sense misericòrdia incendiant tot al seu pas van arribar a una església blanca, una construcció de carcassa feble i de devoció forta, i van desviar la seva trajectòria. Tot i que la teulada es va esfondrar al seu pas, les parets i l'estructura de l'edifici van ser respectades pel volcà famolenc i segueixen en peu a dia d'avui.
– Què!!
– Ahhhh, sí, senyora, sí
– Però ... la lava va esquivar l'església??
– Sí, si - va dir remenant les boles en l'oli - volcano Respected the church
Les parets i l'estructura de l'edifici van ser respectades pel volcà famolenc i segueixen en peu a dia d'avui.
En aquella ocasió no vaig anar a veure-la. No tenia cotxe, viatjava en uns autobusos samoans amb una parsimònia vital tan impredictible com els núvols que, de sobte, es partien en trossos i trencaven a ploure. Però a el mes següent van venir Andrea i Tito a veure i, tot just els havia abraçat feliç de rebre visites en tan remota terra, els vaig dir:
– Nois, hem d'anar a veure un miracle.
Escèptics com a bons geòlegs i alegres de tenir plans a la vista, acceptar més pel component volcànic que pel diví i en pocs dies ens vam anar a Savaii amb el nostre cotxe llogat.
Com passa en aquestes ocasions en què l'amistat i la bona ona toquen amb la seva vareta màgica els esdeveniments, em acord més dels entrepans d'Andrea i de la parsimònia de Tito que de l'església, però recordo que vam ser, que la renta, en efecte, havia esquivat part de l'estructura i que el més interessant eren les amenaces de vida vegetal que havien aflorat entre les esquerdes de l'magma petrificat.
Recordo que parlem de piroclastos fins avorrir, ens vam fer fotos en el miracle i vam acabar tornant uns dies al de Jane, on passejàvem per la sorra i buscàvem gasteròpodes minúsculs i corals per a Tito, que feia una tesi en corals rugosos de l'Carbonífer i ens parlava d'això amb devoció absoluta.
El més interessant eren les amenaces de vida vegetal que havien aflorat entre les esquerdes de l'magma petrificat.
Aquesta platja i els seus albes seguien fent-me pensar en Joan Salvador Gavina però, sobretot, en la màgia senzilla de el sol entrant i sortint per l'horitzó amb aquesta bellesa redundant impossible d'obviar. Quant Tito i Andrea es van anar, vaig omplir el seu buit llegint-me la història una altra vegada.
El llibre és meravellós. Està carregat de veritats monumentals i de cants a la llibertat, però a mi el que més m'agrada, el que em ressona i em fa venir ganes de fer acrobàcies i vols nocturns és la primera frase, aquesta veritat gegantina que cada dia que neix el sol pinta d'or les onades grans de la mar.
PD. Tot just he acabat aquest text i m'arriben notícies de l'Escriptor de l'manuscrit, ja per whatsapp, i no amb lletres amb meandres, que em diu que el conte que va copiar no és Joan Salvador Gavina sinó un altre superior, i em acord de Salinger i de el conte taoista però aquesta és una altra història que només sap comptar ell.
